Queda molt per fer en el CD Alcoyano

El Deportivo il·lusiona enfront de l'Hèrcules i decep davant l'Eivissa on paga la seua mala arrancada

Queda molt per fer en el CD Alcoyano

Si alguna cosa han deixat clar els dos partits contra Hèrcules i Eivissa són un parell de coses: que queda molt per fer i que el Collao sense públic, és molt menys Collao. Costa acostumar-se a no escoltar el rugir de la graderia, a l’aplaudiment per una bona jugada de l’equip,  la protesta per una decisió arbitral o el cabreig de l’afeccionat per una entrada a destemps d’un rival. Res d’això es va escoltar ni el diumenge en el derbi ni el dimecres davant el líder. Dos bons partits deslluïts per la nova normalitat imposada per la pandèmia.
El convenciment va ser unànime entre tots aquells que en acabar el partit van pensar que amb públic en les graderies del Collao, l’Hèrcules no s’haguera escapat viu i que a l’Eivissa li haguera tocat remar molt contra corrent per a defensar aqueix resultat a favor amb la graderia espentant als de Vicente Parras i retrunyint en les quatre parets el camp el crit de “!Deportivo, Deportivo”. Altres equips més quallats encara que el quadre illenc, van acabar sucumbint amb el públic erigint-se en el jugador número 12 de l’Alcoià.
Sense banda sonora en les graderies, els blanc-i-blaus van quedar a la mercè de la seua pròpia sort. Aqueix alé s’hauria acabat transformant en l’últim passe que no va arribar o en una dècima de segon perquè un davanter del Deportivo haguera arribat per a espentar la pilota al fons de la porteria. Sumar un punt de sis possibles i a casa deixa cert ressentiment, però cal ser justos i dir que excepte les llacunes de l’inici de totes dues trobades, l’equip sempre va donar la cara davant les dues millors plantilles del grup i que segur estan entre els equips més potents de la categoria. L’Alcoyano va estar jugant amb foc en els dos inicis de partit, però si la veritat és que enfront de l’Hèrcules no va tindre gens de transcendència en el posterior desenvolupament de la trobada, contra l’Eivissa es va acabar cremant i el va pagar molt car. Van ser dos gols en els primers vint minuts que després van acabar sent una muralla infranquejable.
En tots dos partits, l’actitud de l’equip va ser encomiable. Més d’un jugador de l’Hèrcules va somiar aqueixa nit amb Juli. La primera part del capità blanc-i-blau, mentre li va durar la gasolina, va anar per a emmarcar. La seua banda es va convertir en una autopista per on el 7 va martellejar una vegada i una altra a una saga que es va haver de multiplicar perquè el forat no es fera més gran i acabara naufragant la milionària nau herculana. Al costat de Juli va despuntar Raillo. El 10 blanc-i-blau també va aparéixer per tots els costats. En el centre del camp va destacar Juanan, totalment recuperat després de ser positiu per coronavirus.
El de L’Olleria és un jugador de la màxima confiança de Vicente Parras, que ja li coneix de l’etapa de tots dos a l’Ontinyent. Va marcar enfront de l’Eivissa l’únic gol que apareix en el compte del Deportivo després de tres jornades. Va ser el 1-2 a tres minuts del descans, un gol que va ficar una altra vegada als blanc-i-blaus en el partit després del desastre dels primers vint minuts. Només va haver d’espentar la pilota amb el pit en la mateixa ratlla a l’eixida d’un córner. Esment especial en el derbi mereix Jordán, el lateral destre que aquesta temporada ha arribat de la Balompédica Linense. Si Juli va reaparéixer sense fer pretemporada, el defensa gallec va jugar quasi tot el partit contra l’Hèrcules també sense tot just deixar-se veure en els partits de preparació i sense disputar una trobada oficial des de març. Més de huit mesos sense competir, quasi res.
Jordán es va quedar en la banqueta davant l’Eivissa com tampoc van jugar Jony Ñíguez, Ángel i Raillo. Vicente Parras va buscar no sols oxigenar l’onze enfront d’un líder molt físic, també busca tindre a tot l’equip enganxat i que ningú es despenge res més començar la lliga. En el seu lloc van entrar José Solbes, Jona, Diakité i Alberto Rubio. Els dos primers no van jugar el derbi per la coneguda clàusula de la por pel seu present i passat en l’Hèrcules. Qui es va quedar sense jugar el dimecres va ser el davanter hispà-marroquí Mourad, que enguany ha arribat cedit per l’Elx, que va veure la roja directa en el derbi, una decisió molt rigorosa del col·legiat que li va costar veure el partit contra l’Eivissa en la graderia.

Porter d’handbol
Si davant l’Hèrcules va ser un veterà com Juli qui es va carregar l’equip a l’esquena, davant el líder va ser un altre vell rocker com José Juan qui va fer possible amb les seues parades que l’equip mantinguera el tipus fins al final. Més que un porter de futbol, el meta gallec va semblar un portera d’handbol. Als seus 40 anys va demostrar que els seus reflexos estan intactes i la seua agilitat està fora de tot dubte. Va completar possiblement el seu millor partit com a blanc-i-blau malgrat els dos gols encaixats
Queda molt per construir en aquest equip, si després d’Orihuela la preocupació estava en el poc que generava l’equip, després de jugar contra Hèrcules i Eivissa l’equip va donar moltes mostres de vulnerabilitat en les pilotes a l’esquena de la defensa on va patir una barbaritat i va concedir moltes ocasions.

Send this to a friend