En Altea s’hi dansa una ‘suite havana’ d’Antoni Miró
El Palau de les Arts d’Altea ens convoca per una nova exposició del pintor alcoià Antoni Miró
El Palau de les Arts d’Altea ens convoca per una nova exposició del pintor alcoià Antoni Miró. En aquesta ocasió se’ns convida perquè puguem contemplar la bellesa nua que resideix als quadres de l’artista polifacètic. Una dansa, un ritual, una magnífica oportunitat per a gaudir d’aquesta “Suite Havana”, on la litúrgia de la sensibilitat, de la sensualitat i de l’erotisme, conviuen alegrement en la geografia mediata dels llenços que les inscriuen.
I és Altea qui ens ofereix aquest encanteri, aquesta formulació de la llibertat, en la història que, a poc a poc, s’engruna, mitjançant l’observació de cadascun dels quadres pertanyents en aquesta sèrie. Altea és un mar excel·lent, encalmada al pairo de la seua badia, sinuosa, amatent, poderosa de graves cantaires en l’alquímia irresistible de les ones acariciant la vora de la platja. Altea és, si més no, la garantia de l’inefable no gens circumstancial, ans al contrari, preludi, sempre, d’encontres fecunds per a construir els teixits de l’amor.
I Altea, de sensibilitat ben acordada, ha convingut en retornar-nos la veu poderosa d’Antoni Miró amb el so dels seus pinzells. Altea i l’artista s’hi professen lleialtat des de fa molt i molt de temps, i han agermanat un munt de vegades els seus passos, tot per bastir llaços d’amistat i de franca volença. Antoni Miró s’estima Altea, i Altea respon amorosida la voluntat del pintor. Magnífic encontre, i esplèndida reciprocitat ens congreguen, com ja hem anunciat ara fa unes línies amunt en aquest text.
Ens diu Ciceró: ”no és suficient amb l’assoliment de la saviesa, a més cal saber usar-la”, i això mateix és el que fa Antoni Miró a la seua pintura. És possible d’endevinar, al través de l’exercici pictòric de l’artista, com informa de la seua labor compositiva, o com abasta els territoris d’allò inconegut, tot per a transformar-los en projectes de fàcil i intimada complicitat. I potser sabem per què. Doncs perquè el pintor labora des de l’endins de la passió i tot ho precipita cap al món que l’observa i, també, mira atentament. Antoni Miró sap usar la saviesa per a oferir-ne un tast a nosaltres, que l’acompanyem en l’aventura de viure, intensament, cada dia. Antoni Miró és un savi de la pintura, i de les arrels que la nodreixen.
La ‘Suite Havana’ és una meravella. És un cant a la desacomplexada manera de mirar. És un moment màgic on s’hi resol la teúrgia de la memòria de tostemps. És un món d’esguards, de posicions, d’eròtica comprensió del que resulta ser la Humanitat. És la fretura, en la pell, del rerefons imperceptible de la libido. És la gràcia en el cos nu de les dones que s’hi exhibeixen com a models nodrides d’esperança en la vida, tal i com deu ser aquesta: oberta, franca i sense barroquismes innecessaris. És, a la fi, un calidoscopi de desitjos, de plaer i de substancial manera d’entendre la formosor sensual de les persones. Així, només així. I que la gent mai no s’espante. I ara pensem en l’artista Antoni Miró, doncs com diria el grandíssim i estimat poeta Horaci: “A l’home just i perseverant als seus propòsits, ni el furor dels ciutadans poderosos ni el ferotge rostre del tirà amenaçador aconseguiran que altere el seu ferm pensament”. I Antoni Miró, clar està, és sinònim de lliure albir, tan determinat com és.
Cal, però, dur a terme un exercici de franquesa, potser d’hedonisme fins i tot, doncs allò que se’ns presenta no és ni més ni menys que la vida, amb els matisos que els badalls de l’existència ens aporten. La ‘Suite Havana’ emergeix, amb tot el seu esplendor, en les sales del Palau Altea, i fins les acaballes del proper mes de gener de 2021, per a confirmar-nos el regal de la mirada neta i penetrant, o per a convidar-nos a ballar la noble dansa de la vitalitat: “Pulchra sunt quae visa placent”, o el que és el mateix (són belles les coses que vistes causen plaer).