Efectes festers
El parèntesi de dos anys de les festes, la pèrdua de la quotidianitat, de l’esperada data que no fallava mai ha tingut conseqüències positives. Sobretot perquè ha generat una il·lusió afegida, unes ganes de tornar a presenciar moments especials, commovedors.
Per al públic, voler vore l’entrada, les esquadres, el capità, ha creat moltes expectatives, ha fet reviscolar l’entusiasme per una festa que ja de per si és descomunal.
La felicitat col·lectiva es va manifestar a través de les serpentines, el confeti, els aplaudiments. Moments esplendorosos que creaven una atmosfera propera a l’aflorament d’emocions. I esta pot ser una de les grans claus de la festa amb uns efectes més beneficiosos del que sembla. Les llàgrimetes que s’han pogut vessar en alguns moments de l’entrada, en l’himne, en l’aparició, són llàgrimes originades per una emoció estètica i s’ha comprovat que la seua composició química contribueix a la defensa del sistema immunitari. Per tant, plorar en festes, emocionar-se, és bo per a l’organisme.
Com també ho ha de ser la gran cascada de colors, de tonalitats de la desfilada. Ajuda a propiciar una major activitat neuronal que contribueix a millorar l’estat d’ànim. Estaria bé que algú es llançara a fer un estudi sobre la gran quantitat i varietat de colors que pot percebre un espectador durant l’entrada, els efectes que comporta eixa explosió visual.
La curiositat millora el que s’ha vist i de segur que a molts els sorprèn com encara resten, retingudes en el subconscient, imatges i sons d’alguns moments de l’entrada, en una situació semblant a eixa tonadeta que no se’n va del cap.
Encara que s’han quedat en la retina instants de la desfilada, un dels dubtes que generen els efectes festers és el relatiu a la capacitat d’atenció de l’espectador. Baixa a causa de la dispersió de la ment pendent a la vegada del mòbil i del pas de les filaes o s’ha reduït?
També s’observa certa fatiga respecte a la durada de les entrades. Tot i l’entusiasme i la il·lusió inicial, hi ha moments que es fa difícil mantindre el mateix interés assegut en una incòmoda cadireta de fusta. Estos aspectes poden portar a qüestionar si realment ha pogut minvar o canviar la manera de contemplar un espectacle fantàstic de llarga durada en comparació a dècades anteriors. El temps que es dedica a presenciar l’entrada cristiana i mora és semblant a vore dos pel·lícules clàssiques colossals com Ben-Hur i Cleopatra. Part del pes de mantindre l’atenció final, quan apunta el cansament del públic, recau en l’alferes moro . Caldria preguntar-se si ara és molt més complicat que en els anys 80 per a l’últim càrrec captar l’espectador i mantindre’l pegat a la cadira. De segur que sí, però quan han passat els dies, la festa només porta que bons records.