Evocació de la cadira

De tant en tant m’acudeixen pensaments obsessius. Un és en quin lloc precís es deuen trobar dos quaderns de notes de la meua joventut. El primer conté els apunts d’Història de la Cultura que ens dictava el Dr. Jaume Marco Baidal (Benissa 1898-1978) el curs 1965-66 quan jo feia 3r de Batxiller. En el segon quadern es troben els apunts de Literatura Espanyola —el mester de juglaria, el mester de clerecia, la novel·la picaresca, etc.— del professor don José M. Chema Belarte al llarg del curs 1968-69.

Des Tots dos eren professors que no seguien el manual de la matèria i que no entenc per què els havíem comprat, ja que no els vam obrir pràcticament mai. Potser foren els primers professors que ens introduïren en la tècnica de prendre apunts sense cap pauta, una destresa fonamental per als estudis posteriors. Ja se sap, a nadar s’aprén escabussant-se, fent braçades sense parar i engolint glops d’aigua. Tots dos se centraven a donar-nos unes línies bàsiques de les assignatures que impartien, sense mirar cap nota ni llibre mentre explicaven. Eixa és la mena de professors que sempre m’ha agradat més: hom es podia quedar bocabadat escoltant-los, i ells i nosaltres perdíem la noció del temps. Mala cosa és quan mestres, professors i estudiants miren contínuament el rellotge!

Don Jaume ens va donar geografia d’Espanya (1963-64) i universal (1964-65). Per cert, era l’únic professor que a vegades ens parlava en valencià, llengua que ens evocava la que les nostres mares ens havien ensenyat i amb la que jugàvem amb els amics, però que teníem temporalment tancada en un armari, ja que en aquell temps llunyà no es considerava adequada per a la transmissió del coneixement. Una vegada, en primer curs, li vaig preguntar si acelga volia dir alga, perquè em sonava similar, i em va contestar: ‘Bleda, bleda’. En aquell moment, com que jo era massa menut, no vaig captar el doble sentit i el joc amb la paraula.

Era l’autor, entre més, d’un llibre que recollia una descripció succinta de cadascuna de les comarques espanyoles: tota una faena! Per la seua edat, molt bé podia ser el meu avi, i recorde que era un poc asmàtic. Ens contava històries com la de les olives gelades i crues que durant la Guerra Civil es va menjar per les terres de Jaén. Ara, navegant per Internet, he esbrinat per una orla de 1944 que es va llicenciar en dret a quaranta-sis anys. Pels anys seixanta, el Google de l’època en la seua matèria eren unes cartelleres de cartó, cadascuna dedicada a un país, amb retalls apegats de periòdics i de revistes que ell penjava per les parets al llarg dels corredors: rius, muntanyes, mineria, agricultura, ramaderia, ciutats importants. Mitjançant eixes cartelleres, nosaltres tréiem el cap al món i el descobríem. En aquells temps els recursos pedagògics depenien molt de la imaginació dels professors.

Don José M. Belarte ensenyava literatura espanyola el curs 1968-69. Aquell curs quedàvem trenta-tres alumnes dels seixanta-sis que havíem començat en primer. Pura i dura selecció natural darwiniana. Doncs bé, el professor ens va dissenyar un pla de lectures obligatòries per si de cas en algun moment ens avorríem i no sabíem què fer, i de les quals havíem de lliurar-li els resums a final de curs: Cantar de Mio Cid, Milagros de Nuestra Señora de Berceo, Libro de Buen Amor, La Celestina, El Buscón de Quevedo, el Lazarillo de Tormes, las Coplas de Jorge Manrique, etc., amb un total d’unes vint lectures. Era un professor refinat i molt educat. Un dia ens va demanar que reflexionàrem en un full sobre quin invent creiem que era el més important de la humanitat i per quin motiu. Cadascú de nosaltres, començant per Andrés Ferrandis (Aldaia) i acabant per Valmaña Buj (Gandia), li vam dir els invents que pensàvem que havien canviat el transcurs de la humanitat: la roda, el foc, el cotxe, els coets espacials, l’avió, el telèfon, el microscopi, la impremta, la penicil·lina, etc. Quan vam acabar, es va alçar, i caminant amb el pas pausat i elegant d’un patrici romà ens va dir que l’invent més important de la humanitat era la cadira amb totes les modalitats: cadira de braços, balancí, banc, hamaca, sofà, tamboret, poltrona… Va concloure que la major part dels invents que nosaltres havíem suggerit no existirien sense que algú haguera estat assegut unes quantes hores calfant-se el cap.

Mentre Belarte feia la seua dissertació sobre transcendència de la cadira per al passat i futur de la humanitat, jo mirava de reüll Jesús Conill Sancho, sens dubte.

Send this to a friend