Llibertat informativa

Mirant d’entendre què dimonis passa amb Ucrània em trobe per les xarxes que algú acusa un periodista d’un dels principals diaris escrits de copiar en la seua notícia allò que diu el Departament d’Estat dels Estats Units. Certament, l’acusació és sòlida: compara el comunicat original del Departament d’Estat amb la notícia escrita al diari, i bàsicament el que ha fet el redactor és passar pel traductor de Google la nota en anglés, copiar el text que el robot tradueix al castellà, i enganxar-lo en el seu ordinador.

M’ha recordat que fa uns dies em va caure a les mans un diari local on apareixia, sota una imatge d’un auditori desangelat on hi havia 4 gats mig despistats, un titular semblant a ‘Èxit de participació…’ a nosequina activitat. No costava deduir que algú havia agafat el text que genera el gabinet de premsa municipal i l’havia enganxat tal qual a la maqueta del periòdic. Després, foto i arreando. Tal vegada qui va fer això ni va veure la foto. O potser sí que la va veure; fins i tot, a aquell/a professional de la informació li va semblar que allò no encaixava, però escolta, amb la de coses que tinc a fer i les hores que són, no anem a posar-nos ara exquisits amb una notícia que no va enlloc.

El drama de tot açò és que no es pot culpar el redactor: prou fan els periodistes hui en dia per arribar a final de mes amb un contracte mal pagat complementat amb quatre xapussetes i col·laboracions ací i allà. Les empreses de comunicació fan mans i mànegues per sobreviure, i a la que poden es deixen caure en braços d’alguna institució pública que puga cobrir els pressupostos annuals (i els comptes de beneficis, clar) amb aquella generositat del que paga amb diners que no són seus.

A cap periodista se li pot demanar puresa, per descomptat. Molt menys, posar en risc l’estabilitat financera d’una empresa i, amb ella, de les famílies dels seus treballadors. Només faltaria. A ningú se li pot exigir ser un heroi.

En canvi, a la contrapart que provoca aquesta situació sí que se li pot exigir que no la fomente. De fet, se li ha d’exigir tot recordant-li que és la seua obligació, que les institucions democràtiques estan per a garantir les pràctiques democràtiques, i no per pervertir-les.

Sense periodisme no hi ha democràcia. Això és així de senzill. Resulta incomprensible que a algun polític se li escape, perquè és de primer de democràcia. Però el que resulta absolutament sagnant és que se li oblide als periodistes. Als de les redaccions i, sobretot, als que s’instal·len temporalment en les institucions.

De totes maneres, té igual: ja estan posant l’enramada.

Advertisements

Send this to a friend