Temps passat, memòria eterna
La nostra cultura és la nostra identitat, i aquesta es trasllada als objectes que formen el nostre voltant. Elena Martí presenta Sentiment de paisatge a La Capella de l’Antic Asil, a Alcoi, on ens ofereix tot una sèrie de peces enclavades en el nostre imaginari com a alcoians. Allò que ens ha fet el que som, la nostra indústria, les nostres màquines i les restes que hui formen part del passat, i que les seues deixalles oblidades formen un paisatge de memòries.
La delicadesa de les seues obres contrasta amb la rudesa dels materials, juga amb les seues textures, les seues tonalitats i la diversitat d’estructures que se’n deriven i que fan que el temps, el record i l’oblit generen peces retrobades i valorades. Nosaltres hui els tenim davant i amb una mirada única han estat transformats en art. Són objectes trobats al Molinar, abandonats al Tossal, i lliures de propietaris han esdevingut protagonistes d’una narració única dins de l’obra d’Elena Martí.
L’artista ens presenta dues línies de reflexió que convergeixen, d’una banda l’anàlisi de l’estat de la natura que el presenta amb una visió evolutiva gràcies a la textura oferida per l’oxidació. D’altra la de la indústria, així per exemple les fulles de falguera, lliures en origen, ara són engabiades sobre llenç muntat amb metalls rovellats provinents de la indústria alcoiana, oferint aquesta dicotomia de natura-artifici.
Els diferents objectes trobats o object trouvé,ens parlen sempre d’aquest pas del temps on s’al·ludeix alhora a una memòria eterna. I dic eterna, perquè als alcoians ens defineix com a poble i com a cultura la industrialització. Tot i que el temps passa, sempre ens sentirem un poble industrial, unit al sentiment de lluita, producció i treball. Dins d’aquesta narració, les obres d’Elena Martí capgiren el suport original i els dota de poesia, els engalana i els aporta un segon concepte dins de la seua connotació. Així els fils, els rodaments, els encunys, els elements de les teixidores, els pesos, …Ara són versos d’una poesia que parla de la memòria d’un poble.
Pensament de paisatge ens acosta a una mostra generada per a entrar en simbiosi amb les nostres arrels, però també crida i posa en valor la corrosió, amb tot allò que comporta com són els colors, les textures, les disposicions i les formes.
A Sentiment de paisatge, hom troba també una segona sèrie on, la natura és la protagonista. En aquesta segona part de la mostra donem un petit cop d’ull a la mar, amb la seua puresa corrupta. Sentim la pau de la mar, però també les deixalles que el travessen com a punxes convertides en obra d’art. Martí genera una denúncia, a través de l’amargor i la tristesa al contemplar quelcom tan bonic i que genera tanta pau com és la mar i que es presenta tan corromput.
Una mostra vertebrada a partir de la doble mirada de la natura transformada per la mà de l’home, de la indústria i de l’art.
LUCÍA ROMERO. Historiadora de l’Art i Crítica