Heroïnes

Ara fa uns dies llegia l’article que una bona amiga havia publicat al seu blog. L’entrada és titula “Ma mare és governanta”, el blog és Olora la pluja i l’amiga és Laia Mas Climent, docent, periodista i, també, mare, qui aboca ací les seues cabòries.

Doncs llegint el text que havia escrit, vaig recordar aquell vell –i bell– propòsit de fer unes lletres sobre les nostres mares. I ho dic en general, i així mateix en particular, atès que les mares, aquelles que com la meua han deixat ja darrere els 80 anys, potser siguen de les més oblidades i, per a mi, són tot un referent.

La meua –li diuen Carmen– forma part d’una generació que va perdre una de les parts més engrescadores de les nostres vides i que, malauradament, van passar de la infància a l’edat adulta a colp de martell. M’agrada dir que a la seua generació li van furtar l’adolescència. Als 13 anys va haver de deixar l’escola de les Paules on estudiava davant l’obligatorietat de comprar la bata escolar i altra indumentària, una despesa que la família no podia permetre’s –a això se’n diu segregació escolar per raó de classe social, no ho oblideu, i encara avui passa– i va començar a treballar a una oficina i poc després a una fàbrica de paper. Acabava de complir els 14 anys.

En aquell temps –a mitjans dels cinquanta–, la dictadura militar del General Franco –que havia engegat les armes en contra del govern de la Segona República, democràticament elegit, i que havia dut a terme, entre altres avanços, el dret al vot per part de les dones– permetia que qualsevol persona pogués ser contractada legalment com a aprenenta i que s’iniciés al món del treball als 14 anys. Poc temps després, es va endarrerir l’edat als 16 anys. El jornal d’una aprenenta a una fàbrica era de poc més d’1 euro a la setmana –jornada de 8 hores diàries, dissabte fins a migdia també–. Pareu atenció: la jornada dels aprenents homes era la mateixa, però el sou era el doble, 2 euros i escaig. No sé a vosaltres, però a mi se’m posa la pell de gallina, pel sou i –sobretot– per la desmesurada diferència entre dones i homes.

Ma mare va nàixer i créixer a Buidaoli, aquell raval de famílies treballadores que vivien pegades a les fàbriques en què moltes d’elles pencaven per un jornal miserable. Amb una vida marcada per la precarietat –el meu avi només tenia un abric que feia servir també quan es gitava a la nit per protegir-se del fred– va anar fent la seua amb els germans, compartint habitació tothora amb ells i amb altres que allí trobaven el seu cau quan era necessari. A poc a poc, com una formigueta, va fer vidriola i es va casar amb el fill d’una dona nascuda a Cocentaina que quan va quedar vídua –els feixistes li havien mort el marit, que era anarquista– va casar de nou amb un jove arribat d’Atzeneta d’Albaida. Mon pare –de nom, Joaquín i de cognom Tormo, com quasi tota la gent d’aquest poble de la Vall d’Albaida– també vivia a Buidaoli. Apareix amb els meus avis i tios en la fotografia “Sol de tardor” de Crespo Colomer. Vista amb els ulls d’avui en dia, la instantània posa els pèls de punta. Més pobres que les rates, estic segur que els meus avis no tenien més de 40 anys i aparenten, com a mínim, el doble.

Doncs aquella vidriola –que guardava tot un seguit de somnis i esperances– els va servir per engegar una nova vida, en què el treball seguia sent el centre de la supervivència del nou projecte familiar. En aquell Alcoi gris de costeres i ponts i de música de telers, un dia –acabada de casar– li digué a son pare que en sendemà tenia cita al banc per obrir un compte bancari. L’enrenou fou majúscul. El meu avi –que se’ns dubte era un tros de pa– es va quedar noquejat. La seua filla podia anar al banc a obrir un compte sense l’autorització del progenitor! El que no sabia és que per a fer-ho necessitava ara la del marit. A quantes dones això no li havia passat? A totes, clar! Quina mercaderia! Havien passat de necessitar l’autorització del pare a necessitar la del marit! I ara ja ni tan sols tenien dret a votar! Perdoneu, ho havia oblidat: sota la bota inclement del dictador no hi havia eleccions, cap persona podia votar –perquè allò de les eleccions municipals, on només podien votar els caps de família, dels sindicats verticals i d’altres entitats, fa riure.

Xino-xano, la família va créixer –van arribar els meus germans– i van poder donar l’entrada per accedir a un dels 500 pisets construïts en aquell barri que estava allà a fer la mà. Aquell indret era –i és– el barri de Joan XXIII –popularment conegut com De l’Avecrem, per motiu que les famílies, moltes de les quals havien treballat en la construcció dels pisos, eren tan humils que el caldo el feien de pastilleta per no tenir diners suficients amb què comprar els ingredients.

Sempre l’he vist treballant, fora i a casa, com moltes altres dones de la seua generació –fortes i valentes–, trencant-se les esquenes per dur un jornal amb què mantenir la família –sempre sense demanar res a canvi– i enfrontant-se a una vida que l’ha colpejada amb tamborinades massa dures.

I sempre l’he vist també amb un llibre a la mà, llegint. Fixeu-vos que xulo: un dels records més bonics que tinc de xiquet és anar amb ella a intercanviar llibres a una llibreria de vell que hi havia al carrer del Caragol; duies uns, pagaves un poquet i te n’enduies uns altres. A hores d’ara és usuària de les biblioteques municipals i els Reis sempre li porten un el 5 de gener. Gràcies a ella, m’estime els llibres. I gràcies a tantes altres mares, vam poder estudiar els joves de la nostra generació, perquè elles ens van encoratjar a fer-ho, perquè volien que gaudírem d’una vida millor que la seua, sempre plena d’esforços no reconeguts, i silenciats.

No tinc cap dubte que les heroïnes de veritat són les nostres mares i no aquelles que apareixen a les pelis de Marvel.