Identitats líquides, identitats gasoses

No recorde bé on vaig llegir, segurament abans de la pandèmia, el cas d’un ciutadà holandés de 69 anys que havia presentat una demanda a l’administració del seu país per tal de canviar d’estat civil, ja que se sentia un home de 49. La raó per la qual feia la demanda era ben simple: figurar amb 69 anys suposava per a ell una discriminació en la seua vida laboral i amorosa. Com es pot veure, algunes expressions clàssiques llatines de tota la vida com ara Est in canitie ridicula Venus (En la vellesa, l’amor carnal és ridícul) cauen en desús en aquests temps que corren.

Ara que sense remei enfile la vellesa, m’enfronte al dilema de quin és el model d’ancianitat a què adscriure’m: si el tradicional o un d’innovador. En el primer, per regla general, u abandona un món que ja no és seu i és protagonista de no res i, deixant-se arrossegar per les influències de l’entorn, es dedica a jugar al xamelo o fer cotos a les llars dels jubilats o altres activitats purament passives com seure davant el televisor tot el sant dia. Els adscrits al segon model, per contra, es resisteixen a seguir el camí que van veure fer als seus avantpassats, fan exercici físic o s’apunten a classes d’informàtica i es planten davant l’espill, milhòmens, desafiants i dient: “Ací estic jo per a menjar-me el món!”

Perquè una cosa està clara: actualment l’esperança de vida màxima ronda els cent anys, i el nombre de centenaris creix entorn d’un 7% l’any. Això significa que els denominats mil·lennals, tal com van les coses, viuran més de cent anys.

Segons el filòsof francés Pascal Bruckmer, allò que la ciència i tecnologia han fet en els últims cinquanta anys no ha estat perllongar la vida, sinó la vellesa, d’ací la seua importància i dimensió socials. La tecnologia posa a l’abast de la gent gran diversos instruments per a facilitar la transició a la nova vida: audiòfons, marcapassos, vàlvules, pròtesis, xips, etc., que pal·lien i restauren determinades minusvalideses i obren vertaders miracles en els cossos fets malbé. I tot açò en una època, la nostra, en què assimilem socialment i gradual les anomenades identitats líquides, que plantegen no estar lligats ni a les dates de naixement, ni al gènere, ni al color de la pell. Tanque els ulls, rebobine i eixa realitat era impensable fa, posem per cas, cinquanta anys o seixanta, quan vivien els nostres avis.

Així doncs, l’augment de la mitjana de vida ens obliga a plantejar-nos la vida d’una altra manera. I no és que em rode pel cap algun desgavell paregut al del ciutadà holandés a què m’he referit al principi. Res d’això no em passa pel cap, més aïnes pense en paraules escrites ja fa temps: “Sense curiositat, ni les ciències ni les lletres no haurien avançat un pas”. El dia que hom perd la curiositat hauria de ser motiu d’alarma: mal negoci. Els meus pròxims queden avisats: quan em vegen dos dies seguits apardalat davant la tele, que comencen a preocupar-se.
I no és que el cos de molta gent funcione amb algoritmes computacionals ni que estiga fet d’una enginyeria especial. No. El que passa és que hi ha molta gent que encara no es considera entre el grup d’ancians, a qui el temps ha deixat una empremta visible, com mig aparcats per al desballestament, però que, fins i tot amb un cos vell i desballestat, encaren la vellesa com un període d’oportunitats per a desenvolupar facetes que no es van poder dur a terme adequadament en etapes anteriors.

Tornant al cas de l’holandés a què em referia al començament, la qüestió és que vivim en una època en què també els sentiments són cada vegada més confosos, i on les persones canvien i sembla que ja res no és definitiu, tot és transitori. L’home líquid (i la dona, només faltaria!) canvia de sexe, de cònjuge o parella, de treball, de partit polític, de lloc, i molts no estan contents ni conformes amb allò que els ha tocat en aquesta vida.

El que jo no acabe d’entendre és per què el sociòleg i filòsof Zymunt Bauman (1925-2017) es referia a tots aquests canvis com a signes de la modernitat líquida, quan en realitat s’hauria d’haver referit a la modernitat gasosa, ja que, ben pensat, més aviat, a poc a poc, tot s’evapora. Hi pot haver una cosa més gasosa, per exemple, que la nova sexualitat?

Fa molts anys, la gent vivia tan poc i tan precàriament que no tenia temps per a canviar de parella, ni de faena, ni d’humor. Hui en dia, a 50 anys (i alguns atrevits a edats més avançades) hi ha qui se separa, té més fills, obri la finestra de bat a bat i encara albira un camí que es perd en l’horitzó; a alguns valents, fins i tot encara els queden forces per a canviar de sexe. En fi, tal com estan les coses, prompte serà més més fàcil canviar de sexe que no tindre’n.