Lionel: l’últim industrial alcoià, el capità moro i l’esperit de l’esport alcoià. NATXO LARA. Periodista

El saludava molts dijous al restaurant ‘Tir al Plat’ després d’un dinar apassionat de tertúlia futbolera amb Kiki, Ovi, Pina i Gonzalo. Sempre ens deia el mateix: “Al final de temporada, ens sobraran punts i els podrem vendre”. Es referia, com no podia ser d’una altra manera, a l’Alcoyano; una de les seues devocions.

El Deportivo estaria mort, seria un ‘Huracán València’ qualsevol de no haver estat pel Lleó, que en moltes, però moltes ocasions ha salvat l’equip de la desaparició. El mateix que l’Enrile PAS. Diuen que gaudia més de l’hoquei que del futbol, però el cert és que els volia als dos amb la mateixa estima. I cada any, si el Deportivo punxava, allà estava Ell per donar suport. El primer de la fila en els mals moments i discret quan les coses anaven bé. Es va convertir en un dels màxims accionistes de la SAD de l’Alcoyano i en un dels més grans i fidels alcoianistes.

Recorde a Lionel quan Jo era menut, i ja des del primer dia em feia reflexionar. Tant punt el veia de capità moro amb una versió de la música de Superman amb tota la banda de Campello darrere, tant punt el veia el dia dels trons als soparets amb un burro i un ‘puesto’ d’hamburgueses repartint-les a tots els alcoians que allà es trobaven i de la mà del seu inseparable amic, Enrique Rico.

Feia allò que li semblava bé sense importar-li massa el que digueren. Perquè en realitat no feia res malament tot i que molts es portaren les mans al cap (AMB LA MÚSICA DE SUPERMANNN… sacrilegi!!!). Gràcies al seui atreviment, no fa molt, un altre capità moro isqué amb la música de Terminator. I no ha passat res. També el vaig veure de matí de Masero i de vesprada de Bequetero. Un altre sacrilegi-caga-filaes!!! I en realitat no passava res. Per això dic que Lionel pot ser una de les persones de les que més s’ha parlat en el poble; però mai se l’ha criticat i sempre se l’ha respectat al final de la correguda. Perquè, simplement, feia el que volia i sense molestar realment ningú.

Fa uns anys era habitual trobar-lo en un racó d’un pub fent-se la seua botelleta i convidant aquells que ell volia. Ulleres estrambòtiques, sabates de pell de rèptil i mocador elegant al coll. Tot un senyor amb una bellíssima virtut: Respectar tot allò que feia la resta i fer ell allò que volia.

Només ell sap com ho va passar a la presó en un assumpte mai confirmat de ‘trasllat de diners’ d’un país a l’altre. Sempre li pegava la volta fent broma sobre el pijama de la presó, amb el qual encara dormia de tant en tant.
El Lleó sempre ho ha tingut claríssim, i sempre ha ajudat tot el món a canvi de res. Escrivint aquestes línies pense en quines coses roïnes (tots en tenim) no hauria de dir d’ell. Però no en trobe cap. Només vull agrair la seua existència, lamentar la pèrdua i pregar els Deus perquè ens regale algun dia persones -almenys- paregudes a ell.

Lleó, descansa… Ara sí, açò ho pague Jo.

Advertisements

Send this to a friend