Mentxu

El Divendres passat ens va deixar ma mare. No de sobte però quasi. Sospite que malgrat l’estima i respecte que tenia cap als càrrecs festers de 2025, no va voler veure el fi real de l’any de Capità dels Palominos, on tots els membres de la seua família directa i molts amics, als que ella també considerava fills, van representar rols importants en aquella posada en escena.

I se’n va anar discretament, sí, però amb una missa a Sant Roc contraprogramant la del Papa Francisco. Així que tampoc tan discretament. I els imagine als dos, al mateix servei de bus, camí d’eixe cel en el que cegament creien, preguntant-li ella, amb la poca discreció de la que ja havia fet gal·la un dia amb el rector de la parròquia del barri, que si tots som iguals com ells defensen, perquè el sou del Papa i el del darrer retor de l’església no és el mateix. Pregunta rotunda però d’una innocència extrema davant el món capitalitzat al que vivim.

S’apropen les festes, eixes que ella tant s’estimava i que, com tants i tantes altres ciutadans anònims, es repassava de cap a cua fins de vegades costar-li algun que altre bac -dels que no et fan replegar pintaores- però que no l’escarmentaven gens ni mica. I la tiraré a faltar i molt, no s’ho poden imaginar vostès. Ja no em tornarà a dir, quan em veia amb el got de cafè amb Vichy a la mà, “Jo no sé com teniu tanta set”. Ni em criticarà la poca gràcia d’alguns cabos als que no es tallava un pel en no aplaudir. Ella, devota de Sant Jordi i de tot el que tingués que veure amb l’església, que va tindre el valor, en un temps on semblava una gosadia, de presentar-se a majoral amb l’única finalitat, i ja és estrany en un majoral, de dedicar-se exclusivament a tindre l’església del patró de fil d’a vint.

I ja estarà de nou amb mon pare, que deu anys arrere també va partir. I li estarà contant fil per randa tot el que ha passat en aquesta darrera dècada; una nova neta, batejos, comunions, una pandèmia, un Capità Moro a casa… I ell li preguntarà també pel Barça, si ha tornat al lloc que estava per a aquell instant. Però ella xerrarà i xerrarà sense donar-li resposta, sols explicant el que se li passava pel cap en el moment perquè ella era així.

El passat dilluns, a penes deixar les seues cendres al nínxol, acompanyant a les despulles dels seus pares i germana, vam patir l’apagada general d’electricitat al país. Davant certa sospita que em ronda pel cap sols tinc una frase que llançar-li: Mentxu, l’assumpte dels ploms deixa-li’l a Manolet l’electricista que també deu estar per ací a prop.