‘Operación Triunfo’: Camilo vs Ovidi
La petició pública i no sé si formal de que li dediquen una avinguda a Camilo Sesto hauria obert, en altres moments, la caixa dels trons. Però com la pólvora va escassa, millor guardar-la per a que els trabucs funcionen bé el Dia de l’Alardo i tronen de manera justa i necessària. Lo que sí que ha obert és la gàbia de l’esperpent alcoià. La polèmica està servida. Potser, com pensen alguns, darrere d’esta petició hi ha una malèvola intenció de que els alcoians (que entren al drap com un Mihura quan el cita un torero) parlen de nimietats i no de l’atur, de la pèrdua de població, de l’espiral de decadència en la que es troba la ciutat i a la que no se li endevina on està el fons. Cada volta més, els habitants s’aferren amb totes les forces a eixe valor que ens projecta un raig d’esperança i que és un dels nostres senyals d’identitat: la moral. Menys dóna una pedra…
L’assumpte és que Camilo Sesto és un personatge que no deixa indiferent als seus paisans. I és que, per estes coses de la vida, ell i Ovidi Montllor són figures controvertides que, segurament sense voler-ho, s’han convertit en símbols dels dos Alcoy. Camilo Sesto, de l’Alcoy més ranci, del del puntet; Ovidi Montllor, de l’Alcoy dels “progres”. Per lo general, qui admira a un, s’avergonyix de l’altre, i viceversa. Evidentment, els seus estils musicals se situen en els extrems, i és comprensible que els gustos personals es facen en este sentit en molts casos incompatibles. Però per què no reconèixer els mèrits de cadascun d’ells? O és que no tenim carrers suficients per anar posant-los el nom de persones que han fet mèrits indiscutibles i més que contrastats? Flagel·lem-nos: acabem de perdre una oportunitat de batejar un pont absurd amb l’apel·latiu d’un artista de relleu.
Camilo Sesto és una figura de renom internacional i això ningú ho pot posar en quarantena. Al llarg de la seua trajectòria ha venut més de setanta milions de discos i és conegut en tot el món. Ha guanyat premis i ha obtingut el reconeixement popular de milions i milions de fans que han gaudit de les seues cançons melòdiques, de les seues balades i d’infinitat de temes que ha cantat, ha composat o les dos coses alhora. Quin és el seu pecat? Els que l’odien li atribuïxen que mai ha cantat amb la cara pintada de blanquiblau amb els colors de l’Alcoyano, que no ha fet professió d’alcoiania i no ha fardat de ser un privilegiat perquè per les seues venes corre sang alcoiana, que no du tatuat el nom d’Alcoy en un lloc ben visible per a que no hi haja dubte de la denominació d’origen. Imperdonable. També hi ha qui renega d’ell pel tipus de música a la que s’ha dedicat, en una mostra encomiable de ser persones de ment oberta i que respecten els gustos dels demès (llegiu-ho en modo ironia, per favor). És cert que les seues últimes aparicions l’han mostrat com una caricatura d’ell mateix, del Camilo Sesto que va ser. I què?, em pregunte jo. No ho era també Sara Montiel i és i serà per sempre l’orgull de Campo de Criptana? I té un carrer al seu poble natal, como no podia ser d’una altra forma.
I mira que Camilo ho ha tingut fàcil. Només calia donar-li un toquet d’alcoiania a la lletra d’algun dels seus temes immortals i ho tenia a ou. “Algo de mí”, per posar un exemple. “Algo de mí, algo de mí, algo de mí se va muriendo; quiero vivir, quiero vivir, saber por qué te vas amor”. Lletra alternativa: “algo de mí, algo de mí, algo de mí se va de ensayo. Quiero plis-play, quiero plis-play, a ver si al fin soy Primer Tro”. Si haguera tingut eixa perspicàcia alcoiana igual ara tenia ja una avinguda, un barri i un parell de rotondes dedicades a ell.
Lo de Ovidi Montllor és diferent però paregut. Per als que li tenen una tírria incomprensible, és poc menys que un traïdor. Buscant-se els cigrons, no va tindre pitjor idea que anar-se’n a casa de l’enemic, a Catalunya, i li van embrutir la ment. Se’n va passar al bàndol dels que diuen coses inacceptables, als dels d’“aleshores”, “llavors” o “doncs” en comptes de “entonses” i “pos”. Clar. A qui se li ocurrix anar-se’n a cantar a Barcelona i no a Badajoz, on hi ha una demanda brutal de cantautors en valencià / català i una imperiosa demanda d’artistes que dominen eixa llengua? (llegiu-ho també en modo ironia, per favor).
No fa falta analitzar-ho fredament per adonar-se’n de que la dicotomia Camilo – Ovidi és absurda, i més absurda encara és la seua incompatibilitat. Camilo és un referent de la cançó melòdica a nivell mundial. Ovidi és un poeta, un trobador que només necessitava l’acompanyament d’una guitarra per a que sobreeixira la seua potent veuarra i és una icona de la cançó-protesta que un grup de valents va tindre la gosadia de oferir al públic quan hi havia que tindre pebrots per a fer-ho. Dubtar de la carrera i dels mèrits de qualsevol d’ells deixa en mal lloc als alcoians. No hi ha rivalitat, no hi ha lluita. Un poble intel·ligent honraria a tots dos.
I ja posats, vaig a llançar-me a fer una altra petició. Per què no un carrer dedicat a Pinet y sus muchachos”? Han omplit de festa moltes reunions, han alegrat esdeveniments alcoians per antonomàsia. Bé, potser siga un tant agosarat per la meua part. Però si no un carrer, sí que estaria bé que almenys se’ls dedicara un carreró.
Miquel Peidro. Escriptor i guionista