Vicente Parras: “Em queda encara molt per fer en aquest club”

Caldria remuntar-se a l’etapa de Juan Muñoz, fa quasi quatre dècades, en els primers anys de l’Alcoyano en Segona B allà pels 80, per a trobar un tècnic camí de la seua tercera campanya consecutiva. Muñoz va estar cinc temporades seguides i Vicente Parras porta dues i  enfront del Betis Esportiu va inaugurar el seu tercer curs assegut en la banqueta blanc-i-blava.
Quan va acabar el partit de play-off d’ascens enfront de l’Andorra, amb el qual es va liquidar el passat exercici, pocs eren els que confiaven en la renovació del tècnic il·licità, que després de classificar a l’equip per a la nova Primera RFEF i de fer del Deportivo l’equip revelació de la passada edició de la Copa del Rei després d’eliminar a Osca i Reial Madrid, molts pensaven que la seua etapa en l’Alcoyano havia tocat sostre i que s’acostava un imminent canvi d’aires.
Per a satisfacció de l’afició, el tècnic dels dos ascensos consecutius va decidir tot el contrari i en contra de l’opinió d’aquells que creien que el seu futur com a entrenador passava per acceptar una de les ofertes que tenia sobre la taula, acceptava l’oferiment de seguir en una negociació ràpida, en la qual ni tan sols es van estipular les xifres del seu nou contracte, en el que es va entendre en el seu moment com tota una declaració d’intencions enfront del vestuari i diversos dels pesos pesants de la plantilla van prendre ràpida nota i José Juan, Pablo Carbonell i Raúl González van ser els primers que van secundar al tècnic i van signar la seua continuïtat.

–El fàcil hauria sigut tancar una etapa, però vas decidir prendre una decisió valenta que uns altres en el vestuari van acabar secundant?
–Així és. La lògica del futbol diu que després de dos bons anys, el normal és marxar-te a un altre costat i deixar així la porta oberta per si es presenta tornar una altra vegada, però jo en cap moment vaig entendre que la meua etapa en l’Alcoyano havia acabat i havia de signar per un altre equip. Sé que el futbol és molt fotut, que quan van malament les coses on primer es mira és cap a la banqueta a la recerca d’un revulsiu i a mi em pot acabar passant, però és una cosa en la qual no pense ara mateix ni tampoc ho vaig arribar a valorar quan es va plantejar la meua renovació. Per a mi l’important és que estic en un lloc on em sent a gust i valorat. La meua intenció és retornar aqueix afecte que diàriament em demostren en el club, deixant-me treballar com jo entenc que s’ha de fer i va ser el que vaig tindre en compte a l’hora de plantejar-me el meu futur. El fàcil hauria sigut agafar les meues pertinences del vestuari i anar-me a un altre lloc després de deixar l’equip en Primera RFEF, però considerava que el meu treball en aquest club no s’acaba ací.

–I quin és el següent pas que et marques després de dos ascensos consecutius i d’haver posat al Deportivo una altra vegada en l’aparador futbolístic nacional?
–Vaig camí de la meua tercera temporada i cada any que porte ací l’objectiu ha sigut diferent. En la meua primera temporada era ascendir sí o sí a Segona B. L’any passat vam iniciar la temporada pensant en la permanència i al final aconseguim ficar el cap en la Primera RFEF. Sent que tinc encara moltes coses que fer en aquest club i per a mi l’Alcoyano és com la meua segona casa. M’agradaria amb una plantilla diferent a les de les dues temporades anteriors aconseguir consolidar a l’Alcoyano en la nova categoria. Per a mi serà un repte i no un qualsevol, un repte molt difícil.

–En l’eliminatòria de Copa enfront del Reial Madrid popularitzar-se aquella frase de “I si, sí?, que va ser com un presagi per al que després va ocórrer aqueixa nit. També es podria aplicar per a aquesta temporada i somiar amb un ascens?
–A il·lusió no ens ha de guanyar ningú. Va ser una manera de dir que érem ací, encara que enfront tinguérem a tot un Reial Madrid. Es va demostrar que en futbol tot pot passar.

–L’objectiu aquesta temporada passa per la permanència?
–Aqueix és l’objectiu real, salvar la categoria. No obstant això, ara mateix tot és una incògnita. Es tracta d’una categoria nova i tots caminem amb molts dubtes. No sols ens passa a nosaltres, parle amb altres clubs, alguns dels cridats a estar a dalt, i tampoc ho tenen clar. El que els equips volem és començar i saber on estem cadascun de nosaltres. Ara mateix podem parlar d’individualitats, de pressupostos, però tots els equips estem en construcció, inclòs nosaltres. Per pressupost podem pensar que hauran quatre o cinc equips que estaran a dalt, però igual penses una cosa i després la competició diu una altra cosa. És difícil saber el nivell real dels equips.

–Esperes una temporada igualada?
–Igualada i exigent. Serà una lliga molt dura, en la qual cinc descendiran i només tres tindran opcions a pujar de categoria.

–Segueix una meitat de la plantilla, l’altra són fitxatges. Què s’ha buscat amb onze reforços?
–Sobretot fer aqueix salt de qualitat que la temporada passada tant ens va costar, especialment en el play-off d’ascens. Hem buscat fer un salt a nivell individual sense perdre aqueixa capacitat de treball que com a equip ens identifica i és una dels nostres senyals d’identitat. Aqueixa essència hem tractat de mantindre-la. També s’ha buscat rebaixar la mitjana d’edat de la plantilla. Si llevem a José Juan i Juli estem sobre els 26 anys, amb el que serem una de les plantilles més joves de la competició. Això ens ha permés guanyar en dinamisme i energia, encara que potser ens pot faltar una mica de maduresa a l’hora de treballar més els partits.

–Aqueixa millora de la qualitat de la plantilla també permetrà disposar de més variants tàctiques?
–És una altra de les qüestions que s’ha volgut tindre en compte. Estar un escaló per davall del futbol professional exigeix tindre major variant tàctica. Els equips a aqueix nivell solen treballar amb diverses solucions, fins i tot durant els mateixos partits. Nosaltres treballàvem en un 4-4-2, però aquesta pretemporada hem provat altres variants com el 4-3-3 o el 3-4-3.

–De nou el Collao serà capital per a l’equip?
–Encara que siga un tòpic, és la veritat. Per a nosaltres és vital. Hem d’aconseguir fer-nos forts a casa i aprofitar les seues dimensions. La nostra afició deu un jugar un paper molt important en aqueixa faceta, en la qual els nostres jugadors senten el seu alé i els rivals la pressió de tindre una graderia darrere del nostre equip.

–De les tres temporades que portes en l’equip quan vas sentir més pressió?
–Sens dubte en la primera. Va ser el repte més complicat amb diferència. Era sí o sí que pujar, no valien les mitjanes negres. A més no de qualsevol manera. Des del primer minut sentim tots la pressió de la necessitat d’haver d’ascendir. No hi havia cap dubte entorn de l’objectiu a complir i des de la primera jornada tots vam ser al 120 per cent de les nostres possibilitats. La temporada passada va ser diferent. Estava el repte de ficar el cap en la Primera RFEF, encara que no era una prioritat. Era una possibilitat que va anar fent-se realitat amb el pas del temps. Tots vam entendre que ser un dels 40 equips classificats per a la nova categoria era un baló d’oxigen important per a l’entitat. Suposa estar prop del futbol professional, amb el que això pot representar per al club tant a nivell de repercussió com d’ingressos de cara al futur.