Vicente Parras: «treballe amb la il·lusió de portar al Collao el play-off»

Vicente Parras: «treball amb la il·lusió de portar al Collao el play-off»
Vicente Parras durant un entrenament. XAVI TEROL

Molts van témer que aqueix matrimoni tan ben avingut que formaven Vicente Parras i el Collao anava a trencar-se amb el final de la passada campanya. Les disputes de palau, un deute que es va allargar fins a les tres últimes mensualitats, un acord que no acabava de signar-se mentre altres clubs es fregaven les mans il·lusionats amb la possibilitat que fera marxa arrere, van ser raons més que suficients per a pensar en una ruptura.

Però Vicente Parras va demostrar ser home de paraula i no va voler amagar-se, quan potser uns altres en el seu lloc havien agafat el desviament més pròxim. El va anunciar de la seua renovació per dues campanyes va ser celebrat en molts sectors del *alcoyanismo com si d’un ascens es tractara, perquè no va haver rúa, però si ixida al balcó de l’Ajuntament després de la signatura, segur que molts aficionats no els haguera importat citar-se en La Bandeja en agraïment a la decisió presa pel tècnic il·licità.

–Vas arribar a estar en algun moment més fora que dins de l’Alcoià?
–Sincerament no vaig buscar eixir. És veritat que passen els dies, les setmanes i comencen a cridar-te d’ací i d’allà. Llavors comencen els dubtes. La meua il·lusió era haver acabat la temporada amb tot tancat. Així ho vaig parlar amb Josele González i pactem una reunió diversos mesos abans. Tenia clar que no anava a signar res mentre el club no estiguera al dia com tot l’equip. Les circumstàncies van acabar sent altres i tot es va allargar. No obstant això, estava tranquil. A nivell accionarial em transmetien que tot s’anava a solucionar. L’única cosa que volia és que les cartes estigueren boca amunt. La meua prioritat era quedar-me en l’Alcoyano i seguir dues temporades més com estava aparaulat.

–Segueixes amb la sensació d’haver complit un cicle i que amb el nou contracte s’obri un altre amb la il·lusió d’afrontar reptes més ambiciosos?
–Així és, la meua intenció és donar per tancada una etapa, tres anys que han sigut meravellosos i sempre recordaré, però és el moment d’obrir nou cicle a dos anys vista. El fàcil i còmode hauria sigut marxar-me a un altre club i començar de nou. La meua il·lusió és treballar per a portar al Collao el play-off d’ascens. L’ideal serà fer una bona temporada i ja l’any que ve, amb molt pocs retocs, afrontar de ple el repte de pujar amb l’Alcoyano. Això no vol dir que l’objectiu des de ja siga l’ascens. La meua il·lusió i espere que la de tots els estaments del club és poder aconseguir-lo en aquests dos anys. No obstant això, les circumstàncies de l’entitat tots sabem quines són i cal ser prudents en tots els sentits. El primer és consolidar-se en la categoria, que no és un objectiu menor, després ja veurem com estem per a ser més ambiciosos. També és cert que la idiosincràsia del club t’espenta a estar permanentment mirant cap amunt.

–L’any passat l’equip va estar prop d’aconseguir-lo?
–Ens quedem amb la mel en els llavis, sabent que si el club haguera tingut més recursos ens hauríem classificat per al play-off.

–Fa un any, per aquestes mateixes dates, tot eren incògnites. La Primera RFEF es tractava d’una nova categoria i ningú sabia com anava a desenvolupar-se la competició. La impressió és que la Primera Federació ha anat més enllà de les expectatives creades?
–Va haver jugadors que llavors van preferir estar més còmodes i pujar-se al carro de projectes de molt de nom com els de l’Hèrcules o el Numància, per posar dos exemples. Enguany ja no, tots els jugadors volen estar en la Primera Federació. Han vist que hi ha una diferència substancial entre les dues categories. No hi ha més que veure com s’han reforçat els equips, amb moviments que molts d’ells han estat per damunt de mercat perquè els clubs no són capaços per si sols de generar eixos diners, desvirtuant el mercat. Han sigut operacions que s’han pogut fer per l’entrada d’inversors. Al final, tots els jugadors de nivell, han volgut estar, alguna cosa que no va ocórrer la temporada passada.

–Precisament l’Alcoyano ha sigut dels clubs que més s’ha mogut en el mercat estival amb tretze incorporacions?
–S’han donat tres circumstàncies: la primera perquè consideràvem que el cicle d’alguns jugadors havia acabat. També pensàvem que reforçant unes certes posicions anàvem a millorar i, finalment, que hi havia uns certs jugadors, com era el cas de Mourad o Jona, que no anaven a seguir.

–Veient les característiques d’alguns fitxatges, on més s’ha incidit ha sigut a reforçar l’atac
–Hem buscat sumar, més que canviar el nostre estil. La idea ha sigut incrementar aquest punt de qualitat i talent sense renunciar al treball. Tractar de trobar eixa mena de futbolista que no destaquen precisament pel seu físic, sinó per les seues condicions tècniques. Si en alguna cosa érem bons la passada temporada era per la nostra capacitat de pressionar a dalt i anar pels nostres rivals. Ara no serem tan bons en aquesta tasca, però en canvi guanyem en capacitat per a aprofitar els espais. Serem més elèctrics i menys predictibles. Perquè aflore el talent que es pressuposa haurem de ser molt intel·ligents. No es veurà a l’Alcoyano capaç de repetir esforços com la temporada passada i haurem de mesurar més els esforços. A canvi guanyem més talent tant per banda com per dins i a dalt. Jugadors de la qualitat de Moyita i Pedro Sánchez ens permetran tindre més la pilota i no córrer tant darrere del rivals. Amb sol Mourad estàvem molt limitats.

–Fora de casa l’equip va aconseguir victòries molt importants?
–Féiem un treball físic i defensiu que ens afavoria. Va haver partits com a Vila-real, Andorra o Algesires que guanyem perquè acabem asfixiant al nostre rival. En canvi va haver altres desplaçaments, com a Sabadell o Nàstic, on ens vam adonar que ens va faltar més futbol, voler més la pilota.

–En canvi el Collao moltes vegades va ser un mal de queixal per a l’equip?
–Penses en els sis o set punts que es van deixar escapar en el Collao i són els que ens van privar de jugar el play-off d’ascens. Dol que fora així. Va ser un èxit aconseguir els punts que sumem lluny del Collao, no vaig agafar els que se’ns van anar a casa. No és normal acabar la temporada amb quasi els mateixos punts a casa que fora. En la segona volta van ser molts els equips que van canviar la seua manera de jugar per voler aconseguir un punt en el Collao. Venien a tancar-se i aconseguim molts punts més per insistència que per futbol. Alguns dels fitxatges han sigut pensant precisament a trobar solucions per a aqueixos rivals que venen a tancar-se en el Collao. Ens ajuden a trobar aqueixos espais que ens costaven sent un equip més físic.

–Es pensa molt en els quals han arribat, però no és menys cert que l’essència d’aquest equip la posen els qui s’han quedat?
–Totalment d’acord. Per a mi són jugadors molt importants, són els qui s’encarreguen de transmetre els valors d’aquest vestuari als quals venen, els qui els diuen que si les coses no ixen bé que tinguen paciència i acabaran eixint. La seua experiència és fonamental per a mi. Molts tenen dubtes i ells són els qui s’encarreguen de tranquil·litzar-los. Per a mi és molt important que un jugador com Fran Miranda em diga que vol jugar la final de la Copa Federació i portar cinc dies sense entrenar perquè *Imanol arribe en les millors condicions per al debut de lliga de Las Gaunas. Són un bloc molt seriós i competitiu.

–Es parla del que Vicente Parras ha aportat a l’Alcoià, però també Vicente Parras no seria l’entrenador que és hui dia sense l’Alcoyano
–És una cosa que tinc molt clara. En aquests tres anys he crescut com a entrenador en tots els sentits. Soc un tècnic més madur i millor entrenador. L’Alcoyano és una plaça que no pots relaxar-te. L’exigència que hi ha en aquest club no la veig en altres equips. Això t’obliga a estar amb els cinc sentits posats en tot moment. Ací em sent estimat i important perquè es confia en mi. L’Alcoyano és el meu club i la meua il·lusió és portar-lo a cotes superiors. Per això no em val que un jugador vinga a aquest club i no això de tot.

–Quin equip i qui veus a dalt lluitant pel play-off?
–És encara prompte. només portem un partit, però és lògic pensar que clubs que han fet una gran inversió econòmica com Nàstic, UD Logroñés, Numància o At. Balears acaben estant a dalt. Després està el grup dels equips recentment ascendits que han gastat una barbaritat com Intercity o Eldense i el seu rendiment és una incògnita. Sense oblidar el que puga succeir al gener. L’any passat el Sabadell va fer un gran desemborsament en el mercat hivernal i es va quedar a les portes del play-off.

–Donar primer és donar dues vegades, una màxima que has tractat de portar rigorosament des que eres entrenador de l’Alcoyano
–Soc dels que pensa que és molt important començar bé les temporades, que ajuda a enfortir el grup i suposa una gran tranquil·litat per a continuar treballant. Si comences malament, tot és més difícil, comencen els dubtes i és un mal missatge per al grup. Començar guanyant en Las Gaunas ens dona molta confiança per a afrontar el que ens ve a partir d’ara.

–És inevitable acabar i no parlar de la venda del club, d’aquesta decisió de l’accionariat local que té el 51 per cent de les accions de l’Alcoyano, de buscar nou capital que injecte diners en les seues arques. Com es viu en el vestuari?
–Amb preocupació perquè no és el missatge que vol escoltar un vestuari. El futbolista vol  tranquil·litat i no és precisament el que transmet ara mateix el club. Serà molt important la capacitat que tinguem d’abstraure’ns de tots aquests problemes, però no deixem de reconéixer que ens preocupa. Des de dalt ens transmeten que tinguem tranquil·litat i em consta que s’estan bolcant perquè el club puga complir amb tots els seus compromisos.

Entrevista publicada en el suplement de El Nostre dedicat al CD Alcoyano i inclòs en l’edició del 3 de setembre

 

Send this to a friend