Un cas molt particular
Disculpen votés, però voldria aprofitar aquest espai per exposar un assumpte particular. Els conte:
Resulta que mon pare tenia uns bancals, i un bon dia, fa anys, van arribar uns senyors i van dir que si mon pare els donava una part dels bancals per a fer cases, ells li ho pagarien construint-li una piscina. Mon pare va accedir, content per la piscina. Aquells van construir uns pisos, els van vendre, la gent s’instal·lava a viure, i la piscina que no apareixia. Mon pare, mosquejat, es va queixar: ‘Escolteu, que m’havíeu de fer una piscina’. I al final, tira, va, li van fer la piscina a l’home.
Total, que passats uns anys, aquells senyors li diuen a mon pare que necessiten ampliar les oficines de la seua empresa, que si ell no sabrà d’algun terrenet on instal·lar-se. Mon pare, que és (massa) bona persona, els va oferir sa casa. A aquells els va semblar molt bé, però li van demanar a mon pare que, com que la casa estava vella i no servia per a oficines, s’encarregara ell de costejar les obres; que els senyors ja mirarien com pagar, que per això no patira. No em pregunteu per què, però mon pare els va dir que sí.
Ara ve el millor: mon pare fa les obres, les paga (al final, se’n van pujar prou més del que pensava) i, quan arriba l’hora de cobrar, els senyors aquells es fan els llonguis. I vinga a insistir i a insistir, i res. Però un dia, arriba la solució: li diuen que li pagaran, per fi. Però no amb diners, no: li pagaran amb la piscina. Sí, la piscina que mon pare i tota la família ja utilitzàvem des de feia molts anys. Total, una ruïna familiar: teníem uns bancals i una casa, i ens hem quedat amb una piscina.
Ja hauran endevinat que tot este rotllo no és un cas real, sinó un disbarat: com havia dit, és un cas particular. Molt particular. És una cosa semblant al que ha passat amb els nous jutjats i la permuta que l’Ajuntament ha aprovat a canvi d’haver pagat les obres de Verge Maria i cedir l’edifici a la Generalitat. Ens han donat el Centre Social i l’Escoleta de Zona Nord, unes dotacions que ja teníem, que li pertocaven al barri, i per tant a la ciutat, com a compensació per la urbanització de les famoses 672 vivendes de promoció pública que es van construir al barri: en el seu moment no es va donar a la ciutat cap dotació urbanística ni de serveis, com marcava la llei, i quan la competència va passar de l’Estat central al govern autonòmic es va saldar aquell deute amb la ciutat amb aquestes infraestructures públiques.
L’actual govern ha venut aquesta permuta com una ‘solució’ al problema que van crear Sedano i Peralta quan van pagar amb diners municipals per la seua cara bonica el nou jutjat. Solució?
Com diu mon pare (el de veritat), a cada ruscà perdem un llençol.