8 de març a Kabul

Mentre ací a Occident tractem cada dia de lluitar contra la discriminació que encara pateixen les dones, només per ser-ho, per no haver naixcut homes, a l’Afganistan, eixe país on els homes semblen tots pastorets barbuts d’un Betlem (solament que en lloc d’un borreguet al coll porten cartutxeres plenes de bales i una fusta al cint, per si alguna dona es desmanda poder arrear-li dos o tres fuetejades a l’esquena o al cul), a Afganistan, dic, acaben d’aprovar una llei per la qual és lícit que un home castigue físicament una dona quan ell ho considere necessari. Castigar-la físicament. Pegar-li. És legal. Sempre que siguen unes quantes bofetades o unes patades ben pegades, que només causen dolor i alguna blaüra, no passa res, els homes d’Afganistan poden fer-ho, perquè així porten a les dones pel bon camí, i les aparten del vici.

Ara bé, si l’home se’n passa en el càstic i per exemple li trenca un braç o una cama a la dona, se’n va quinze dies a la presó, i després, quan ix, li trenca l’altre braç o l’altra cama, i tornen a tancar-lo quinze dies més. Barat. Però si en lloc de trencar el braç d’una dona li fot amb mala intenció una patada al cul a un camell, se’n va sis mesos a la trena.

També han decretat estos pastorets de Betlem que les xiquetes de l’Afganistan no necessiten anar a l’escola després dels dotze anys, perquè consideren que ja no els fa falta tindre més coneixements, i a partir d’eixa edat queden exposades a la voluntat dels mascles del seu entorn, i per tant no han de pensar res perquè són els homes els qui pensen i decideixen per elles; elles només han d’obeir.

Les afganeses no poden fer res per elles mateixes, ni eixir de casa, perquè han d’anar acompanyades per un varó. No poden cantar, no digam ja ballar, ni parlar en públic sense el corresponent permís, no poden mostrar ni un centímetre de pell, ni de monyo, viuen la vida mortes, podem dir, i a disposició del mascle per a qualsevol cosa i en qualsevol moment.

No sóc una persona violenta, discutidora sí, però violenta mai, però he de confessar que cada vegada que veig imatges de l’Afganistan amb eixos maquiavèl·lics pastorets barbuts de Betlem bambant pels carrers de Kabul, m’entren ganes d’enviar al Tío La Vara, ben segur que se’n faria un fart.

XIMO LLORENS. Periodista