“El panorama audiovisual valencià és molt pobre”

Entrevista amb Pep Sellés, premi Berlanga al millor actor valencià

El panorama audiovisual valencià és molt pobre
Pep Sellés, en un descans del Tirisiti, envoltat de titelles.

Pep Sellés fa més de tres dècades que està damunt de l’escenari dels teatres o sota els focus d’un plató de televisió. S’ha transformat en diversos personatges, vivint les seues vides. Està agraït perquè ha pogut dedicar-se a allò que més li agradava: ser actor. Ara, immers en plena campanya del Betlem de Tirisiti, Pep Sellés, s’ha convertit en profeta en la seua terreta en guanyar el premi Berlanga al millor actor protagonista, interpretant al doctor Samuel en la sèrie d’À Punt ‘Desenterrats’. I a més a més, el dia 4 de gener, serà l’encarregat de llegir el Ban Reial, obrint les portes a la màgia de la trilogia del Nadal alcoià.

– Pep, enhorabona pel premi Berlanga. Com va començar a gestar-se el teu personatge?
– És un procés molt llarg perquè jo des del 2017 que estic en contacte amb Xavi, Carola i Arnau (guionistes de la sèrie ‘Desenterrats’) per a fer esta sèrie. Conec des d’eixa data el projecte i estava molt implicat. Xavi (Cortés) em deia: estem escrivint els guions pensant en tu. La televisió valenciana va proposar un altre actor per a fer eixe personatge, però els guionistes van insistir en el fet que ho fera jo. I els estic molt agraït, perquè han sigut ells qui han volgut que jo ho fera. El guió tancat em va arribar en l’estiu del 2021, que va ser quan la vam gravar.

– Què significa per a tu? Suposa un premi d’aquestes característiques, més trucades de treball, poder elegir el paper que més t’agrada, que no s’obliden del teu nom…?, es visibilitza el teu treball, en una paraula.
– La història està plena de gent que li donen un premi i està dos anys sense treballar. És un reconeixement del món de l’audiovisual valencià, que es molt important. Perquè et donen el premi a la millor actuació d’un any. El que passa és que el panorama audiovisual valencià és molt pobre. Jo estic ben situat, però si jo, amb aquesta posició estigués en Madrid, estaria treballant, en València, no. És una opció de vida. Nosaltres tenim ací la companyia (La Dependent) i decideixes treballar des de València i el quedes amb la part bona i la roïna: la bona és viure ací, en la perifèria que és una vida més tranquil·la, més a la teua, però també n’hi ha menys feina.

– Recorde que has dit en alguna ocasió que els actors valencians, per a ser reconeguts pel vostre treball, devíeu anar-se’n fora de la vostra terra. Continues pensant el mateix després d’haver rebut aquest premi?
– Porte treballant com a actor trenta-cinc anys. No he treballat d’altra cosa. Quan no estic fent audiovisual, estic al teatre. Treballar es pot fer des d’ací, però les opcions no són tantes. Ací n’hi ha menys feina, però també som menys actors, en Madrid n’hi ha més treball, però són més actors… n’hi ha més competència.

– Diuen que ningú és profeta a sa casa, però amb aquest premi a la terreta…
– (riu) Aquesta és una feina que, tens visibilitat quan la tens. Però jo he estat molts anys treballant en coses tant o més interessants que aquestes i ningú l’ha vist o ningú se n’ha recordat… i ara se’n recorden; bé, molt bé. Els reconeixements sempre són positius i s’ha d’estar agraït que la gent se’n recorde de tu i del teu treball. Però que no ha sigut un any més productiu que altres o he fet coses més boniques que altres, sols que s’ha visibilitzat una miqueta més.

– Com recordes els teus inicis al teatre?
– Des de xicotet, ja feia el Betlem i totes aquestes coses, ja estava en el camí (actoral). De fet: Joan Gadea, Pep Cortés o Pau Durà venim d’ací tots. Després en l’institut continues emprenyant en el teatre (…) fins que va aparéixer Pep Cortés a les nostres vides i aleshores estàvem: Pepa Miralles, Xavi Castillo, Rosanna Espinós i jo; i vam començar a treballar i a fer bolos. Això va ser l’any 87, imagina’t si ha plogut… (li somriuen els ulls quan se’n recorda).

– T’agraden aquestes dades nadalenques?… per què, quant de temps portes ‘entre caixes’ amb el Tirisiti?
– Al començament del Tirisiti (fa 35 anys) sí que teníem molt definida la titella. Jo m’encarregava de la part de l’església, però ja fa 15-16 anys que ho fem al Teatre Principal i perquè no siga tan pesat, anem canviant, fem dinàmiques diferents per a no cansar-se tant. Quan el públic està eixint, és com veure dibuixos animats, pels comentaris que fan quan se’n van. És molt divertit. És un espectacle molt agraït.

– Aquest Nadal serà per a recordar. Seràs l’Ambaixador Reial. Això és una volta a la vida…
– Em va cridar la regidora de festes, Carol Ortiz, per preguntar-me si volia fer-ho i em va fer molta il·lusió, perquè és una figura que has vist des de xicotet. Primer no saps qui és (…) Em fa una mica d’apuro pel compromís que comporta fer-ho bé, però tinc moltes ganes de fer-ho i de divertir-me i de veure als xiquests i baixar per Sant Nicolau. Ara ens toca als adults actuar perquè els menuts visquen aquesta màgia. El dia de la burreta quan era menut, per a mi era molt important. Recorde un any que vaig perdre la carta anant a la burreta i tenia un disgust… al final ma mare em va dir: és igual, esta nit quan arribem a casa, ho dius per la xemeneia i t’escoltaran… i ho vaig fer, xillant allò que havia escrit a la carta als Reis per l’extractor de la cuina.

– Tens un guió per llegir, una obra de teatre entre mans, sèrie de televisió… què tens pendent?
– Estic gravant a la sèrie ‘L’Alqueria blanca’ per À Punt. Sembla que estaré tot el primer trimestre de 2023. Després, s’obri un immens desert laboral.

Segur que els productors, directors i guionistes, ja estan pensant en tú per altre paper, Pep. Deixe’m a l’home multitasca, perquè comença altra funció del Tirisiti.

Send this to a friend