L’esperit damunt d’una carrossa
Després de la batalla de Jena, Napoleó va entrar solemnement a la ciutat. Un dels afortunats que tenia balcó en el recorregut era Friedrich Hegel. No està clar que en la vespra d’aquella entrada el filòsof sopara un bon plat weiße Bohnensuppe, però és cert que dormiria ben poc, perquè va dedicar la nit a acabar d’escriure la seua Fenomenologia de l’esperit. A grans pinzellades, podem dir que l’idealisme hegelià planteja una evolució dialèctica: a una realitat (tesi) se n’oposa una altra (antítesi), del xoc sorgirà la síntesi, a la qual, ja constituïda com a nova tesi, s’oposarà una altra antítesi… Este continu és la manifestació del que Hegel anomenava Weltgeist, l’esperit universal que es manifesta en la història, l’art, la filosofia, la religió, la cultura… i es val de grans personatges i civilitzacions per a culminar els seus propòsits. Tenint en compte esta manera de pensar i els irreversibles canvis que van comportar les guerres napoleòniques, és normal que, després de contemplar el pas de Napoleó per davant de sa casa, Hegel escriguera al teòleg Friedrich Niethammer que «He vist l’esperit muntat a cavall, quina sensació més meravellosa».
A dia de hui, Jena és a Alemanya el mateix que Alcoi al País Valencià: una ciutat mitjana. Qualsevol paregut meu amb Hegel és pura il·lusió. Això sí, ahir al Partidor, vaig viure la mateixa epifania que Hegel. En vore a Ana Gisbert arrancar l’entrada, vaig pensar que l’esperit de la nostra festa s’havia encarnat en ella i passava somrient davant de nosaltres, damunt d’una carrossa. Sé que puc resultar excessiu, però examinem-nos honestament: si fa només cinc anys ens hagueren dit que una dona faria d’alferes, la major part de nosaltres (dones i hòmens) hauria dit que no, que això no podia ser, almenys en el curt termini. I ací ho tenim: una dona alferes i cada dia més com a festeres de ple dret, dones en l’Associació de Sant Jordi i en moltes juntes i dones que amb la porra o el sabre dirigixen magníficament una esquadra (a la meua filà, n’hi ha unes quantes).
La festa ja no és la que era, ara és millor. Tot això ha passat i Alcoi manté la principalitat de la principal festa valenciana (les falles no mobilitzen tanta gent), Alcoi és el lloc on volen tocar totes les bandes (perquè sabem cuidar els músics), el que més visitants atrau i el que, d’alguna manera, inspira als pobles agermanats pels moros i cristians. Podem estar ben orgullosos de la gran festa que estem fent enguany, de les que hem fet al llarg de la història i de les que farem en el futur. «Al món no s’ha fet res gran sense una gran passió», esta afirmació també és de Hegel. I nosaltres tenim una passió immensa, inesgotable. Enhorabona, Alcoi. VISCA SANT JORDI!
Jordi Davó i Moltó, professor associat de la Universitat d’Alacant.