Aquelarre
La lluna afusella el cel com eixa mirada d’un ull blanquinós, testimoni immortal dels aquelarres d’antany. En la penombra, les bruixes es congreguen, les seues ombres allargades pel foc que les consumeix i les delata. S’han reunit entorn d’un boc, símbol de tot el que la ignorància ensuma i condemna. Una raó que acaba eclipsada quan la por empunya la llei i la superstició ho governa tot com un circ dels horrors.
En la nit dels temps, asseverades bruixes. Dones sàvies, llevadores, remeieres, ànimes indomables que van gosar desafiar el jou del que s’estableix. Unes caçades amb torxes, altres marcades amb ferro i les afortunades convertides en cendra. No va importar la seua innocència, perquè la culpa ja estava escrita en la seua pell i en murmuris de vent.
Però molta cura, l’aquelarre no ha acabat. Hui, la caça segueix, amb altres noms i altres fogueres. No hi ha inquisidors de sotana, però sí jutges de doble moral, botxins amb toga o amb micròfon, inquisicions digitals on la paraula es converteix en foguera. Encara perseguides, encara silenciades, encara culpades dels pecats aliens. Coacció, obediència, mansuetud i submissió.
Les bruixes del passat ressusciten en les dones que desafien els dictats del correcte, en aquelles que no demanen permís per a existir, que criden quan se’ls vol mudes. Els diuen exagerades, histèriques, perilloses. Millor callades, però el foc de la seua veu incendia aquest món d’injustícies. Dit d’una altra manera, no son el problema, més bé la resposta. Perquè no és només història, és present. Continuen matant-les, continuen jutjant-les per voler ser lliures, continuen assenyalant-les amb els mateixos dits que abans encenien aquelles fogueres. Però ara no podem oblidar ni tornar a l’ombra. Els fantasmes de l’aquelarre ens murmuren des del seu racó de negrors: “la ignorància és la més cruel de les bruixes, i el seu aquelarre és etern”.
Desperteu i no repetiu la història amb un rostre distint. No formeu part dels qui encenen la pira. Perquè en cada flama que crema, en cada dona condemnada, en cada crit silenciat, s’aviva un aquelarre que mai degué existir. I aquesta vegada, no sereu vosaltres les qui cremen. Sereu la flama que ho consumisca tot.