L’Alcoyano cerca president per a la Fundació

No és un anunci per paraules, però quasi. L’Alcoyano camina d’algun temps ençà –per no dir que mesos– buscant una solució al buit de poder que existeix en el seu futbol base des de la defunció a mitjan agost passat d’Héctor Rúa, president de la Fundació, l’entitat vinculada al club que s’encarrega de gestionar tota la pedrera, des del prebenjamí, que són els més xicotets amb tot just 5 anys, fins a l’equip Femení i passant pel Juvenil A de Lliga Nacional.

La defunció d’Héctor Rúa, que portava en el càrrec quasi cinc anys, va coincidir en el temps amb l’anunci de la venda del club i el llarg procés que es va viure després, va culminar amb l’aterratge a la fi d’octubre de Juan Carlos Ramírez, convertint-se en el nou amo de l’entitat. Van ser mesos de molta inestabilitat interna en els quals la Fundació no va ser aliena a l’economia de supervivència que imperava en l’Alcoià i que deixava en un segon pla qualsevol intervenció en el futbol base fins que la nova propietat acabara de posar ordre en el primer equip.

Així van anar passant les setmanes, fins i tot els mesos, però Ramírez a tot aquell que li preguntava sobre el futur de la Fundació deixava entreveure que la seua gestió havia de ser independent de la primera plantilla.

Germans però diferents

Va ser a principis de febrer, en la seua primera compareixença pública per a analitzar el mercat hivernal i apagar el foc que s’havia generat per la falta d’un 9 que vinguera a acabar amb la sequera golejadora dels de Vicente Parras, quan es va pronunciar d’una manera clara i directa, apuntant que “ha de ser gent d’Alcoi qui lidere aquest projecte. L’Alcoià i la Fundació han de ser entitats germanes però diferents. L’Alcoià ha de ser una entitat professional i la Fundació estar per a preservar el seu futbol base, amb gent d’Alcoi i que vulga el club, amb una plena unió entre totes dues parts”.

Abans de Setmana Santa

Començava així una carrera de fons que porta camí de convertir-se en un ultramaratón pel temps que ha transcorregut des de llavors i el pitjor de tot, és que segueix sense entrellucar-se un final satisfactori. Els qui van arreplegar el guant llançat per Ramírez es van marcar abans de Setmana Santa com a data límit. De fet, coincidint amb eixes dates, va haver-hi una reunió per a donar un últim impuls. S’està prop de deixar arrere abril i ficar-se de ple al maig amb la sensació d’haver deixat escapar un altre mes.

Al capdavant de totes les operacions a buscar un nou president es va situar Sergio Grau. Un pas al capdavant que molts van veure com el perfil ideal per a ocupar el lloc. Es tracta d’una persona molt vinculada al club des de fa molt temps, que coneix a la perfecció tots els seus *estresijos, fill menor de l’enyorat Lionel, que va passar per la pedrera de l’Alcoià com a jugador del Juvenil, a més d’accionista i mediador en l’arribada de Ramírez a l’Alcoyano, a més de tindre dos fills jugant en la Fundació.

No obstant això, des d’un primer moment va deixar clar que eixa no era la seua pretensió, que la seua única intenció era ajudar en la cerca d’un nou president.
Descartada la seua candidatura, el següent pas és encomanar-se a un exjugador del club o intentar que algun expresident de la Fundació torne a la poltrona.

Motiu de preocupació

La veritat és que lluny de trobar-se una eixida, el problema sembla cada vegada més enquistat i comença a haver-hi una certa preocupació, sobretot tenint en compte que en el primer equip comencen a veure la llum, amb la plantilla i empleats al dia de cobraments i la promesa de la propietat que al juny deixarà d’haver-hi llista de creditors. El que s’ha dit, només falta que la cerca d’un president per a la Fundació acabe sent un anunci per paraules o un tascó radiofònic.