Orgullosos de què?

Als darrers temps he tingut varies converses amb el meu germà d’aquelles que et fan què pensar. Sembla que hi ha un corrent de gent orgullosa de ser inculta.

I no són persones nascudes a entorns difícils que no hagen pogut abastar educació i que la llei del carrer els haja portat a enorgullir-se de que no cal llegir, ni escoltar, ni saber perquè el que necessiten per a viure ja ho han abastat amb el lumpen social que els envolta. Aquests, encara que equivocats, tenen una justificació social. Els parle de gent formada, generalment a centres privats, posseïdors de títols i masters, que lluixen orgullosos la seua ignorància. Tal volta perquè per a ells el pòsit cultural de la civilització no aprofita per a res. Conspirar, confabular jugar amb les aparences els ha portar a ocupar alts càrrecs i ser far de tants i tants ignorants que no veuen més enllà de la pantalla del seu mòbil.

Que molta gent de hui no sàpiga qui és Lloyd Wright, Tardi, Simenon, Hawks, Martorell o Delacroix, dona que pensar al voltant del pèssim nivell que està abastant la nostra civilització. I això ens ha fet entrar en una època on cada volta resulta més fàcil manipular a la massa a favor de les corrents que interessen als grans grups corporatius per a vendre’ns les seues idees i fer-les passar com a nostres.

Fa ja temps, més de vint anys, vaig llegir un assaig que argumentava, des de l’humor però sostingut amb un encofrat de veritats inapel·lables, que si a l’origen de la humanitat l’esser humà havia pogut sobreviure i prosperar fou recolzat a la seua intel·ligència, perquè físicament era molt inferior a altres espècies. I que amb el transcorre de la història aquesta intel·ligència havia començat a ser perillosa perquè estava portant-nos a un domini aclaparador del planeta i l’única solució per a recobrar l’equilibri era que el poder passés a mans dels imbècils. Doncs ja estem enllà.
Deia Facundo Cabral, un poeta argentí, que el seu avi era un home molt valent que sols li teia por als idiotes: “Perquè són molts. I al ser majoria trien fins i tot al president”.

“De veritat llegir et fa millor persona?” preguntava un titular de El País dies enrere. I sí, la resposta sempre és sí. Perquè llegir, conèixer, així com que viatjar, et permet tindre capacitat d’anàlisis i formar-te una sòlida opinió pròpia que difereix de la de la massa. I clar que és dolorós també. Perquè des de la ignorància és molt més fàcil suportar la barbàrie que impregna el món des de l’aparició en ell de l’homo sapiens.

Si no li posem remei a esta situació a partir de l’educació, Més prompte que tard podrem fer nostra la frase del nexus 6, Roy, a la fi de Blade Runner: “I poc a poc, tots aquests moments es perdran com llàgrimes a la pluja”.