“Vull continuar sumant títols al palmarés de l’equip i al meu”

“Ni guanyar et fa millor ni perdre pitjor, l’important és aprendre”. Amb això es queda, Teresa Payá, que ha viscut una de les temporades més dures de la seua carrera esportiva. La jugadora alcoiana d’hoquei patines, integrant del Club Patí Fraga, ha compaginat durant aquest últim curs l’exigència de l’alta competició amb el seu treball com a infermera en un hospital de Lleida. Als matins cura i a les vesprades entrena i baralla per títols.

La temporada que acaba de tancar ha sigut, a nivell personal, una de les més exigents que recorda en les seues més de 20 anys com a jugadora. “Han sigut molts títols per barallar, i molt exigents. A més era el meu primer any compaginant el meu treball com a infermera. Ha sigut dur però també molt bo, perquè he pogut estar a l’altura en cada entrenament”, explica Payá. I encara que els resultats no han sigut els esperats, el seu balanç és positiu: “No han vingut els títols, però el balanç que faig és bo. He pogut compaginar-ho tot i estar al nivell”.

El Club Patí Fraga va afrontar aquesta temporada amb el repte de competir en cinc títols: lliga, copa, supercopa, Champions i Mundial de Clubs. Però malgrat l’ambició del projecte, no van aconseguir alçar-se amb cap d’ells. “Som l’únic equip de la lliga que ha competit en els cinc títols possibles. És veritat que no hem aconseguit guanyar res, i clar que et vas amb l’espina. Al principi de temporada l’objectiu era alçar algun, però també tenim clar que som un equip molt nou en aquest nivell. Els equips que han guanyat porten 20 anys treballant per a això, i nosaltres a penes portem tres. Els títols ja arribaran”, afirma amb convicció.

A nivell individual, Teresa admet haver tingut sensacions trobades durant l’any: “M’he sentit important? Sí i no. He estat al nivell de totes les meues companyes, algunes destaquen més, clar. He donat el call en tots els entrenaments, però no tan important com unes altres. A més, hi ha hagut partits en els que no he estat convocada per lesió. En moltes trobades m’he sentit molt important i en uns altres no perquè no he jugat. Però això és així: no jugues un dissabte i el dilluns has d’estar de gom a gom una altra vegada en l’entrene, donar el 300%”. Així i tot, Payá no ha baixat el cap, perquè el seu compromís ha sigut i és total, amb el grup i amb el projecte.

Un dels moments més especials de la temporada va ser la participació en el Mundial de Clubs en Sant Joan, a l’Argentina. El bitllet per a disputar aquesta competició va arribar després de guanyar la Champions la temporada anterior. Per a Teresa, va ser la seua primera experiència internacional anara d’Europa, i la va viure amb intensitat. “No tinc paraules. La podria haver culminat millor guanyant, clar, però era la primera vegada que jugava una competició d’eixe nivell. Jugar a l’Argentina ha sigut una experiència brutal, viure l’hoquei allí és un altre món. Vam ser a Sant Joan, que ho diuen el bressol de l’hoquei, i fins que no vaig ser allí no em vaig adonar del que significa de veritat”.

Teresa conta com a l’Argentina els aficionats es van bolcar amb l’equip: “Eixíem d’entrenar i ens demanaven samarretes, mitjanes… fins a la goma del pèl. Després de la semifinal vam estar mitja hora fent-nos fotos. Ens acompanyaven policies en eixir del vestuari. Com a experiència ha sigut brutal. Ací hi ha afició, sí, però no tan al bèstia. Jugar en el Aldo Cantoni, amb 8.000 persones, és el somni de qualsevol jugador d’hoquei”. La derrota en la final del Mundial va ser dura, però no pel rival, que precisament va ser el *Vilasana, equip on va jugar anteriorment Teresa. “Perdre fa mal, és igual contra qui”, expressa.

El contrast amb la temporada anterior, en la qual van guanyar la Champions, ha sigut inevitable. “Dol no guanyar res, clar. Però no podem acostumar-nos a guanyar sempre. M’ha costat assimilar-ho, però conforme perdíem títols em vaig anar conscienciant. Hi ha equips molt bons, molt preparats, amb molta professionalització. Ara valore molt més el títol de l’any passat que possiblement quan ho vaig guanyar. Sé el que costa guanyar un títol. I clar que perdre fa mal més perquè saps el que és alçar una copa”.

Teresa trau una lliçó valuosa d’aquest curs: “He aprés molt. Ací no és això de ‘o ganes o aprens’; ací o ganes o perds. Però sí he aprés a gestionar millor les derrotes i a entendre per què hem perdut. Mala gestió del partit, errors puntuals… han sigut molts factors”.

El tram final del curs va ser una autèntica prova física i mental. Després de l’aventura a l’Argentina, a penes van tindre descans: “Arribem un dimecres i el dissabte ja teníem partit de lliga. Veníem de perdre una Champions i un Mundial en dues setmanes. Ens pesava tot. A més, moltes vam caure malaltes. Guanyem eixe partit, però va ser molt dur. Ens faltava alguna cosa, el pes de tota la temporada era ací. Competim fins al final, però va costar moltíssim”.

Teresa ja pensa en la pròxima temporada, amb un objectiu clar: continuar creixent. “Volem assentar la base de l’equip en aquestes competicions. Ho estem fent, però l’any que ve més. A nivell personal, vull tindre més protagonisme. Per part meua no quedarà en esforç. Vull títols, vull continuar ampliant el palmarés de l’equip i el meu”. El seu futur a curt termini està a Fraga. “Vaig renovar dues temporades l’any passat. Estic molt contenta, em sent cuidada, compagine bé el treball amb l’hoquei. Fins que em vulguen, seguiré ací. Hauria de canviar molt dins de mi per a deixar-ho”, conclou l’alcoiana.

Amb el compromís i la maduresa que li dona l’experiència, Teresa Payá encara el futur amb la mateixa actitud amb la qual afronta cada entrenament: donar el 300%, passe el que passe.