Orgullosos de ser monolingües
Ara fa uns anys vaig descobrir gràcies al grup de Castalla, El Diluvi, uns versos del poeta Vicent Andrés Estellés que desconeixia. Els van fer servir a la cançó “Bandera clara” -magnífica, per cert- que van dedicar a Alacant i al veïnat de la ciutat. El poema d’Estellés està inclòs al tom III del Mural del País Valencià i diu així: “Alacant,/bandera clara/de la llibertat”.
Resulta curiós -com a mínim- que l’ajuntament alacantí -elegit democràticament a les eleccions populars- haja fet un colp a la llibertat i haja aprovat amb els vots del Partit Popular i Vox una moció -presentada pels últims- en què insta a la Generalitat Valenciana a declarar la ciutat fora del domini lingüístic valencià i que s’incloga en el castellà. El següent pas és evident: demanar a l’Administració Autonòmica l’excepció lingüística a l’àmbit educatiu, és a dir, l’exoneració del valencià als col·legis i instituts. I això és ben curiós, atés que la seua sacrosanta Constitució, i l’Estatut d’Autonomia, estableixen -sense ambages- que tant el castellà com el valencià són llengües cooficials al nostre territori.
La primera conclusió és evident: estan en contra de la llibertat. No hi ha cap llibertat que vaja en sentit oposat de cap altra. Això és obvi. A tall d’exemple, el dret a l’avortament va en contra d’aquelles dones que volen ser mares? Evidentment que no. El dret al matrimoni igualitari entre persones del mateix sexe va en contra de les persones heterosexuals que volen casar-se? Sens dubte que no. Per tant, declarar l’excepció lingüística sí que és anar en oposició d’aquelles persones que volen viure en una llengua -cooficial- del territori com és el valencià, ja que els elimina un dret constitucional. Clar i ras.
La segona conclusió és diàfana també: no els importa gens ni mica el paper de capitalitat que té la ciutat amb la resta del territori. Vull dir, una capital que discrimina la població valencianoparlant de la pròpia ciutat i la de comarques com l’Alcoià, el Comtat, la Marina Alta o la Marina Baixa, s’allunya de la ciutadania a què representa, presta serveis i acull de dia en dia. Per tant, què pesem molts de nosaltres ara mateix? Que Alacant no ens representa i, de nou, tornem a mirar més a València -tal com passava ara fa unes dècades-.
I la tercera conclusió -per no estendre’m més-: que la ignorància és molt atrevida. Tots els estudis lingüístics -però tots vol dir tots- estableixen -categòricament- que el monolingüisme redueix les possibilitats dels aprenents a ensenyar-se altres llengües. Per tant, si sabem castellà i valencià tenim més possibilitats d’èxit a l’hora d’aprendre anglés, francés, xinés i, si ens abelleix, inclús albanés. La competència comunicativa i d’aprenentatge plurilingüe es fonamenta en l’aprenentatge a partir de la llengua més dèbil -en el nostre cas, el valencià- i a partir d’ahí es construeix el model que permet a l’alumnat aprendre tantes llengües com siga necessari. Així ho fan saber les directrius europees. Ai, mare, que aquests també van en contra de les institucions europees…
Els representants de l’extrema dreta i de la dreta extrema de l’Ajuntament d’Alacant estan orgullosos d’anar en contra de la llibertat, d’una ciutadania plural i estan contents i pagats de ser monolingües.
Cal respectar i estimar totes les llengües, atés que fan la societat més diversa. Els regidors que van votar a favor de la moció no saben estimar una llengua que no és la pròpia i això és part de la seua ceguera.
JORDI TORMO