“És com començar de zero, vull provar si m’agrada ser entrenador”

Jorge Molina per fi ha desfullat la margarida. Des que al juliol de 2023 decidira penjar les botes i s’incorporara al cos tècnic del Granada han passat quasi dos anys amb una idea fixa. Ha sigut una decisió meditada en la qual ha prioritzat l’estabilitat familiar. Després de 19 temporades en el futbol professional, que li van portar a estirar la seua carrera fins als 41 anys, no li ha importat haver de repetir el procés que va seguir com a futbolista, quan la seua explosió li va arribar prop de complir la trentena d’anys, just quan moltes carreres comencen el seu declivi. Fa unes setmanes s’anunciava que anava a ser l’entrenador de l’Arenas d’Armilla.

Des de llavors viu pendent del mòbil, alguna cosa que no li passava ni en els anys quan es parlava que podia vestir la samarreta de la Selecció de Luis Enrique. Torna al fang, com en els seus inicis futbolístics, asseient-se en una banqueta de la Tercera RFEF. Continuarà vivint a Granada, on els seus tres fills romandran escolaritzats, dirigint a l’equip de la principal ciutat de la seua àrea metropolitana amb més de 25.000 habitants i un dels clubs històrics d’aquella província, que porta el nom i els mateixos colors, roig i negre, de l’Arenas de Getxo a causa d’un dels seus fundadors.

– Com afrontes aquesta estrena en una banqueta?

– Amb molta il·lusió. És una etapa nova, totalment diferent del que estava acostumat i amb moltes ganes de fer les coses serioses i el més professionalment possible dins de les limitacions que puga tindre un club de Tercera RFEF. Va ser una de les premisses que vaig posar quan van començar les negociacions. No és una cosa nova per a mi, és veritat que portava molts anys en l’elit, però com a futbolista vaig haver de passar per totes les categories nacionals, començant pels meus inicis en l’Alcoyano en Tercera Divisió. És com començar de zero, però l’essència del futbol és ací, independentment de la categoria.

– Perquè en Tercera RFEF i no en un club d’elit o en un filial?

– Ha sigut una qüestió d’estabilitat familiar principalment. Els meus tres fills estan adaptats a Granada, allí tenen els seus amics i no era qüestió de moure’ls a una altra ciutat, començant una altra vegada de zero. He preferit anar pas a pas, provar primer si realment m’agrada ser entrenador i si en un futur es dona l’oportunitat de millorar, ja es veurà. Des d’un primer moment he prioritzat mirar per la família que per la meua carrera com a entrenador, quan no sé si és el que vull. No era una cosa que tinguera clar fins fa poc, fins i tot hi ha entrevistes en les quals parlava que ser entrenador no entrava en els meus plans de futur, però allargar la meua carrera em va obligar a ser més intel·ligent tàcticament i haver de llegir i fixar-me en altres coses. A partir d’ací és quan et va picant el cuquet d’entrenar.

– És un poc tornar als teus orígens, a aquell Alcoyano en el qual tu debutes sent juvenil en Tercera Divisió?

– En el meu cas sembla que la història torna a repetir-se. Tant de bo es donara com a entrenador la trajectòria que vaig tindre com a jugador, seria que m’ha anat molt bé. No m’obsessiona ser entrenador d’elit, preferisc tindre una progressió, gaudir de l’experiència que se’m posa per davant ara, veure com em va i anar prenent decisions a mesura que avance.

– Imagine que eixe ego d’arribar a l’elit i formar part d’ella és una cosa que ara mateix no necessites?

– Així és, perquè si arribara a triomfar com a entrenador, mai seria igual que com a jugador, que és on més es gaudeix dins del món del futbol. Tots els entrenadors que he tingut, em diuen el mateix, que no hi ha res millor que ser futbolista. He tingut la sort de gaudir de l’elit, per això per a mi no és un objectiu prioritari repetir com a entrenador, em preocupa més fer bé les coses i si l’amb si, segur que estaré més prop de tindre un millor futur en aquesta nova professió.

– Ningú millor que tu pot saber el que es pateix fins a arribar a tocar l’elit?

– Van ser molts anys de pic i pala, però ara tinc una família que llavors no tenia i anava als llocs jo només o després amb la meua dona. L’haver de mobilitzar la família em para  molt.

– Quan mires arrere, què veus?

– Una satisfacció enorme. Si fa vint anys algú em diu que anava a jugar tantes temporades en Primera Divisió, perquè no li haguera donat crèdit. Vaig eixir per la porta de darrere del Benidorm, en l’Alcoiyano em van prometre que anava a tornar i em van deixar tirat a última hora, però a base de constància, de treballar i de gaudir també del camí, vaig aconseguir arribar. Em va costar molt, ho vaig fer tard, però també és veritat que vaig prolongar bastant la meua carrera.

– Algun somni que et va quedar per complir?

– Potser jugar en la Selecció. És la espineta que em va quedar després que en algun any vaig estar molt a prop. Però tampoc va ser una cosa que em va obsessionar, no va poder ser i ja està. Eixe any del Getafe va ser increïble, jugant a Europa i es va parlar molt de Jaime Mata i de mi, ell va arribar a debutar en un partit a València contra Noruega i jo no vaig poder, potser la meua edat va influir molt, tenia 36 anys, es va parlar bastant en la premsa i l’afició del Getafe em cantava “Molina, Selecció”, però no va acabar donant-se.

– Vas tindre l’oportunitat de jugar a Europa tant amb el Betis com amb el Getafe i el Granada. Quins records t’emportes?

– Jugar en camps mítics va ser una autèntica gaudida. Eliminar a l’Ajax en el seu camp és una cosa que mai s’oblida. En la següent eliminatòria ens va tocar l’Inter però no vam poder viatjar a Milà per coincidir en l’inici de la pandèmia. Hauria sigut molt bonic poder jugar en San Siro. A l’any següent al Granada eliminem al Nàpols però sense públic en el Diego Armando Maradona. Després en quarts ens va tocar el Manchester, també sense aficionats en Old Trafford, però ja ens van eliminar.

– Vas tindre l’opció de jugar a l’estranger?

– Estant en el Betis va vindre el Celtic per mi en el mercat hivernal. Després vaig tindre dues opcions d’anar a la Xina. La primera després d’eixir del Betis. Estava quasi fet, fins i tot la meua mare em va arribar a comprar un pernil perquè me’l portara, però les condicions no acabaven d’estar del tot clares i va eixir el Getafe i va ser la millor decisió. En el meu últim any a Getafe va tornar a eixir la possibilitat després que un entrenador espanyol signara allí, però tampoc el vaig acabar de veure clar i va ser quan vaig fer el pas de fitxar pel Granada.

– No vas jugar en un gran però es podria dir que el Betis estava molt prop d’eixe escaló per tota l’afició que arrossega

– Potser a nivell de títols no, però quant a afició, el Betis és una cosa increïble. A Sevilla els derbis es viuen com un Madrid-Barça. Igual va passar en la meua etapa al Getafe, històricament no és un club important, però dels últims 25 anys, vint-i-quatre ha estat en Primera. En una temporada vam estar fins a l’última jornada amb opcions de classificar-nos per a la Champions.

– Has fet gols en tots els camps de Primera Divisió. És com un somni complit?

– És el que somies de xicotet i més quan arribes a l’elit. El gol, la sensació que tens quan marques, és el que més trobe a faltar. Jugar al futbol, ja menys, vaig tindre eixe any de transició formant part del cos tècnic del Granada. Va ser un moment complicat, fins a dur mentalment, ja que la meua intenció era continuar jugant. Em sentia capaç de continuar i deixar el futbol d’eixa manera va ser complicat. Enguany ja ha sigut diferent, fins he aprés a esquiar. Estava totalment mentalitzat que s’havia acabat l’etapa com a futbolista.

– Has tingut molts i molt bons entrenadors. Tens algun referent?

– Amb qui més he estat ha sigut amb Bordalás. Han sigut cinc anys al seu costat i és un entrenador que marca molt per la seua manera de treballar. A més sempre he tingut molt bons anys amb ell. Es podria dir que és un dels quals tinc com a referent. Amb Paco López he sigut jugador seu i he format part del seu cos tècnic. La seua metodologia de treball és espectacular. Amb Pepe Mel vaig estar diverses temporades en el Betis. També vaig coincidir amb Diego Martínez al Granada i em va agradar molt la mentalitat que tenia. He tractat d’agafar un poc de tots per a tractar de crear un perfil propi, però no sols agafant el que té de bo cadascun d’ells, també el dolent, per a intentar no repetir-ho.

– Tu que has conegut el futbol de fang, aquell Alcoyano amb Toni Aparicio en la banqueta, però també el futbol superprofesional, en el qual els cossos tècnics són un equip de per si mateix

– El futbol ha canviat molt. En Primera i Segona és així, quasi són més membres en el cos tècnic que jugadors hi ha en la plantilla. Abans estava l’entrenador, el preparador físic i ningú més. Crec que cap entrenador m’ha xisclat més que Toni Aparicio. Abans anaves a un camp i sabies com jugaves tu i el teu equip però del rival pràcticament no tenies informació. Em recorde que en Segona B et posaven fotos d’alguna jugada a pilota parada del contrari com una cosa extraordinària. No havien vídeos i hui dia el vídeo és una eina bàsica per a la millora de l’equip i del futbolista. Personalment no soc partidari de saturar al jugador. Un vídeo que dura més de deu minuts de duració ningú li para atenció.

Una de les primera decisions ha sigut que entrenarem als matins. Sé que en aquestes categories té els seus inconvenients, però permet que els jugadors tinguen uns hàbits i poder treballar així molt millor que començar a les huit o les nou de la nit. S’ha buscat millorar el gimnàs i s’han pres una sèrie de mesures per a tractar que siga un club el més pròxim a un professional. Tindrem molts jugadors joves i si vols tindre un marge de millora, permetrà que es puga quedar i treballar, alguna cosa que entrenant a les vesprades el temps és més limitat. Aquest últim any l’objectiu del club era el play-off i quasi baixen, per la qual cosa volem anar amb calma.

– Com serà Jorge Molina com a entrenador?

– Sempre he dit que un entrenador ha d’adaptar-se al que té. Si vols eixir jugant des de darrere però tens jugadors fonamentalment físics, ho tindràs complicat. Cal partir de la base de ser competitius. Li done molta importància a l’aspecte físic, a tindre una bona preparació física, pense que és fonamental i en aquestes categories pot marcar la diferència. A partir d’ací, intentarem créixer en tots els aspectes. També considere molt important que es genere sensació d’equip, que tots anem en la mateixa direcció. És molt important que existisca implicació. En cas contrari, tot es complica, ja que en aquestes categories no hi ha tants jugadors diferencials. És fonamental que els jugadors tinguen clar el que han de fer a cada moment.

– Et marques un termini per a decidir si segueixes o no en una banqueta?

– Ara mateix no, vull gaudir del camí. Igual que com a jugador mai vaig imaginar arribar fins on vaig arribar, com a entrenador no sé el que passarà, però de moment vull viure aquesta experiència i tractar de gaudir-la al màxim i implicant-me tot el que puga i més, perquè isca bé.

– Tornar a l’Alcoyano és una opció?

– Sempre vaig dir que m’haguera agradat tornar a jugar ací, però al final no va acabar succeint. En cap moment van parlar amb mi i amb la lesió al final no es va acabar donant. D’entrenador igual, jo soc d’ací i l’Alcoyano és el meu equip. Estaria encantat, però si es donarà o no, caldrà esperar.