Racisme

Vivim temps d’ostatges. Temps en què la paor torna a disfressar-se de raó, i els prejudicis s’adonitzen de “sentit comú”. Temps en què tornar a parlar de dignitat sembla revolucionari, i defensar la humanitat de tots —sense excepcions— desperta sospites. Cada dia, al carrer o a les pantalles, veiem com creixen al·locucions que posen en dubte el que hauria de ser indiscutible: que ningú és menys per ser diferent. Dia per altre i dos arreu em pregunte com hem arribat a mirar-nos així. Amb desconfiança, amb fredor i un filtre inconscient que ens fa vorer “els altres” com un afer perillós. Potser és perquè hem deixat que ens furten els ulls. Ensenyant-nos a mirar de pressa, a no qüestionar res, a repetir rituals. I així, dia rere dia, a boca de fosc, la mirada es contamina.

Però hi ha un altre estil de mirar. Una manera que no és sinònim d’herència, sinó de decisió pròpia. Una mirada neta, que s’atreveix a veure la persona abans que el tòpic, la història abans que l’aspecte. I encara més valuosa és la mirada conscient: la que sap que no és neutra, que carrega pes, però que tria revisar-se, netejar-se, desaprendre. Es tracta d’una mirada crítica amb un mateix i amb el món. El que ocorre és que no és còmoda, però és necessària.

En qualsevol cas, el que prolifera hui és la mirada térbola. La que no pregunta, només acusa. La que no observa, només jutja. És la mirada de la ignorància, eixe canemàs del qual molts se n’orgulleixen, però també de la comoditat: la que prefereix creure que el problema són “ells” per no haver d’assumir responsabilitats. Aquesta mirada, tan estesa i tan acceptada, és una llavor de violència. Encara que arribe vestida de normalitat, està plena de punxes: fa mal, i divideix. Una mirada que arriba a matar i esborrar pobles sencers si es torna bruta del tot.

I això passa ací, als nostres carrers. No cal anar-se’n molt lluny per sentir comentaris carregats de xenofòbia o per veure actituds que exclouen. El pitjor és que moltes vegades passen davant nostre, i callem. O mirem cap a una altra banda. I eixe silenci, també és una forma de mirar. Per això escric. Per si algú ho llig i veu també que som a temps de canviar. Perquè crec que les mirades també s’eduquen. Podem aprendre a mirar millor, amb més profunditat, amb més empatia. No es tracta de ser perfectes, sinó de ser conscients. Mirar amb humanitat és resistir. És plantar cara a la por, al discurs fàcil, a l’odi en veu baixa que es fa gran si ningú no el contesta. És, al cap i a la fi, una forma de bastir futur. Un futur on cap persona haja de justificar que mereix estar ací, viure, estimar, créixer. Un futur on ningú no siga estranger als ulls d’un altre.
I això, encara que semble poc, comença amb una mirada.