Sang “abencerraje” en el Mundial de rugbi
Claudia Cano, doble campiona d'Europa amb tot just 20 anys, es va estrenar aquesta setmana en una Copa del Món absoluta enfront d'Irlanda
La sensació del rugbi femení valencià té cognom alcoià. Es diu Claudia, va nàixer a Alacant, però la seua mare és madrilenya i el seu pare és alcoià, Manuel Cano, antic jugador de rugbi en la seua etapa com a estudiant de Medicina. Una afició que és la “culpable” que la seua filla siga la “benjamina” de la Selecció Espanyola de Rugbi XV que aquests dies està disputant a Anglaterra la Copa Mundial.
Un Mundial, que per a les Lleones, com són conegudes les components del combinat espanyol de rugbi femení, ha sigut de canvi generacional. Només quatre jugadores es mantenen de l’última participació mundialista de 2017 a Irlanda. Les altres 28 –la convocatòria ha sigut de 32 jugadores– eren sàvia nova. De fet, Espanya és la Selecció més jove del Mundial amb una mitjana de 25 anys i la mirada clarament posada en la Copa del Món de dins de quatre anys als Estats Units.
Espanya es va estrenar amb un meritori 54-8 davant Nova Zelanda, la selecció favorita amb sis títols en les últimes set edicions mundialistes, i tampoc va poder el diumenge amb Irlanda (43-27), que era el partit clau per a decidir qui passava a la segona fase. Una derrota que deixa a Espanya sense opcions en el xoc del diumenge enfront del Japó.
“El partit va poder caure de qualsevol costat. Vam estar més prop de guanyar-les del que diu el resultat”, comenta Claudia Cano amb una certa resignació des d’Anglaterra, on es recupera d’un traumatisme i que li impediran jugar contra el Japó. “Vaig ficar el cap on no devia en una tècnica de *placaje, però estic bé”, resumeix.
Claudia Cano no va jugar en el debut contra Nova Zelanda però va ser titular davant Irlanda. La seua carrera dins del Rugbi XV ha sigut meteòrica. Fa cinc anys i mig, abans de l’aturada pel coronavirus, es desvivia per una pilota de bàsquet. Des dels 7 anys mirant a la canastra rival amb la samarreta del Cap Mar d’Alacant.
Tot va canviar arran d’una conversa que va tindre amb el seu pare amb totes les lligues en la nevera per la pandèmia. A la volta de l’activitat va decidir provar en el rugbi. “Ho vaig fer per no escoltar més el meu pare que sempre m’estava pegant la pallissa”, recorda.
Aquell canvi d’hàbits va resultar pura màgia. Pocs mesos després va entrar en la convocatòria de la Selecció Valenciana per al Campionat d’Espanya de Seleccions Autonòmiques.
Era 2021 i el combinat valencià es va proclamar campió d’Espanya sub’19 en Rugbi XV i sub’16 en Rugbi Seven amb una novençana Claudia en les seues files. A l’any següent va vindre un subcampionat en Rugbi XV i un tercer lloc en Seven i en 2023 nou subcampionat de Seleccions en Rugbi XV i un campionat universitari a Sevilla en 2024.
El seu gran any va ser 2024: segona en l’Europeu Seven sub’18, campiona d’Europa absoluta en Rugbi XV amb Espanya i bitllet per a la Copa Mundial d’Anglaterra 2025. Un títol europeu que va assaborir per segon any consecutiu a casa, ja que l’Europeu es va celebrar a Torrevella, després de derrotar en la final a Paisos Baixos. A tot això, a nivell de clubs deixava el Akra d’Alacant per a fitxar pel Complutense Cisneros de Madrid amb el qual va debutar el passat curs en Divisió d’Honor. “Porte un any que ha sigut una autèntica bogeria”, repassa.
Tot va començar al setembre de 2024 amb una concentració de cinc setmanes a Sud-àfrica per a començar a preparar la cita mundialista d’aquest estiu. Després van vindre altres quatre setmanes a Dubai per a disputar la Lliga Mundial amb Madagascar, Fiji i *Paises Baixos com a rivals.
Al desembre amistós contra França, al gener i febrer doble partit enfront d’Itàlia, al març va vindre la concentració per a l’Europeu i enfrontaments contra el Brasil i Sud-àfrica. Al juny altres dues setmanes de concentració i al juliol amistosos contra el Japó i Anglaterra.
“Crec que en tot l’any sol he tingut una setmana de descans. No em queixe, al contrari, estic súper agraïda. Per a mi tot això és un regal que m’ha plogut del cel. És el màxim al que puc aspirar en el meu esport. Tot amb 20 anys i sent una nouvinguda com qui diu, perquè tinc companyes que porten tota la vida preparant-se. Quan em van cridar de la Selecció no m’ho creia. Igual quan passe un temps assumiré tot el que m’ha passat en tan poc temps”, explica Claudia Cano, que de cara a 2026 té la intenció d’alçar el peu de l’accelerador de la seua vida. “Vull centrar-me en la meua carrera de medicina. Necessite passar a tercer amb els crèdits aprovats. És molt d’estrés acumulat i necessite parar un temps”, confessa.
Abencerraje de bressol, eixa voràgine que va ser l’últim any el va obligar a perdre’s les últimes festes de Moros i Cristians per primera vegada en la seua vida. “Em pujava per les parets. Eixe dia vaig tindre partit”, comenta. En 2024 va ser una de les Dames en l’ostentació del seu oncle Francisco Cano, Alferes Moro. “Alcoi és molt especial per a mi no sols pels Moros i Cristians. També el seu Nadal i molts records que guarde des que era una xiqueta”, conclou.