Creuar els Pirineus de mar a mar després de 800 quilòmetres

Javi Pereda portava un temps que forjava els seus somnis entorn de les travessies de muntanya. Els seus freqüents viatges als Pirineus amb amics li deixaven cada vegada més fascinat. Mai tenia bastant i sempre volia més. Eren travessies de pocs dies que intentava gaudir al màxim.

Fins que la seua afició a la lectura van disparar aquells pensaments i la seua afició a pujar cada vegada més alt. Va ser arran d’arribar-li a les seues mans un exemplar del volum escrit per Sergi Latorre en 2023, titulat “Només és caminar”, en el qual narrava com un diari personal la seua experiència realitzant la Transpirinenca, la sendera de gran recorregut (GR-11) que creua la serralada dels Pirineus de mar a mar, des del Cantàbric fins al Mediterrani, al llarg de 800 quilòmetres.

I ho explica d’una manera enginyosa, no com un repte esportiu, sinó com un desafiament personal, com una espècie de somni complit, que a Javi Pereda, un professor de Primària de Arnauda, va atrapar des de la primera pàgina. Un llibre que parla d’una experiència única i d’una aventura personal inoblidable. “La seua lectura em va fer pensar. Jo de sobte em veia allí, traslladat al que m’estava comptant el llibre, però després tornava a la realitat i em deia al meu mateix, impossible, que com anava a deixar sis setmanes a la família per a perdre’m entre muntanyes als Pirineus”, recorda.

Fins que un dia, parlant amb la seua dona Gemma, asseguts a la platja i amb la vista bucòlica d’unes ones, tot es va desencadenar. “Parlant tranquil·lament, la meua dona em diu que em vaja, que per a què esperar a dins de vint anys –ara té 46–, quan em jubile a fer la travessia. Llavors no sé com estaré i en eixe moment, m’anima a fer-lo. És més, em regala un diari perquè deixara escrit tot el que m’anara ocorrent, alguna cosa que vaig portar rigorosament des del primer fins a l’últim dia”, revela.

I eixe moment que tant va somiar, va arribar per fi, més agre del que imaginava. “Soc de llàgrima fluixa, a la mínima em pose a plorar i vaig estar molt prop de deixar-ho tot en el mateix moment que em vaig pujar a l’autobús per a desplaçar-me fins a Girona. Va ser molt dur l’acomiadar-me. Durant el viatge em vaig dir moltes vegades a mi mateix què feia allí. Igual com la primera setmana de travessia. El cap estava més a la meua casa, al costat dels meus, que a la muntanya. Damunt amb etapes com una a la Cerdanya, de 30 km tot de pista, amb una calor horrible i amb la bota trencada. Vaig arribar a dir-li a la meua dona que em tornava”, recorda de les primeres sensacions després d’aquell 7 de juliol.

La mítica sendera de gran recorregut, amb 40.000 metres de desnivell acumulat, positiu i negatiu, que equival a pujar i baixar l’Everest nou vegades, parla de creuar el Pirineu espanyol d’Oest a Est, trajecte que Javi Pereda va descartar d’eixida per dues raons fonamentals: una per tindre el sol d’esquena i una altra per realitzar la part més Mediterrània, de major calor, al principi, “amb les forces més intactes”.

Així que l’inici de la ruta va ser en el Cap de Creus (Girona). “Des d’un principi vaig tindre clar que allò no era un repte esportiu com el que va dur a terme Kilian Jornet que va completar la Transpirinenca en 8 dies. El meu objectiu eren 42 dies, que és la mitjana habitual per al qual fa la travessia caminant. Molts prefereixen acabar al migdia i dedicar la vesprada a descansar o fer turisme. Jo va haver-hi dies que arribava a l’hora de menjar a un lloc, em veia bé i seguia avant. Al final d’eixa jornada vaig fer 40 km. Vaig començar malament, patint molt, però vaig acabar molt fort”, indica.

Javi Pereda va completar el recorregut de 800 quilòmetres en 37 dies. Al final, des que va començar en Cap de Creus fins que va arribar al Cap Higuer (Gipuzcoua), en la mar Cantàbrica, va emprar 42 dies.

Tots amb 18 quilos a l’esquena. “Va ser el que pitjor vaig portar. El que es diu patir per cansament físic, el just. Ha sigut més una qüestió emocional, de cap. He plorat molt. Per trobar a faltar als meus o per la bellesa del paisatge. Recorde plorar d’emoció en la Muntanya Perduda per tot el que estava veient al meu voltant. O a Irun, després de tants dies de muntanya, de sobte veig la mar i no vaig poder contindre les llàgrimes. La meua dona em diu que he tornat molt canviat. Durant el camí tires de menys tantes coses que quan tornes a casa aprecies més els xicotets detalls.

A nivell personal ha sigut un viatge molt enriquidor que recomane. Arribar a un refugi i estar sol, veure que algú entra i sense conéixer-ho de res, voler que es quede per a poder parlar”, compte ja més tranquil, encara amb les conseqüències visibles de la travessia en la qual va arribar a perdre 12 quilos. “En molts llocs ja havia estat, però la Transpirinenca m’ha permés encadenar-los. Soc un enamorat dels Pirineus i aquest viatge m’ha permés tindre una perspectiva molt més àmplia del que tenia abans. El salt lògic en el futur serien els Alps, però ara mateix no tinc res decidit”, resumeix.