Andrés Hernández, president del Aitex Alcodiam: “És un any il·lusionant i seria molt bonic poder repetir títol europeu”

Porta camí de batre rècords de longevitat al capdavant d'una entitat esportiva local. Són ja vint-i-set anys en el Alcodiam, els setze últims com a president i al juliol passat era reelegit per a complir altres quatre més

No sabem si té o no el do de la longevitat però Andrés Hernández porta camí de batre tots els rècords de permanència dirigint una entitat. En uns temps on costa trobar a algú que de manera desinteressada assumisca ser president, ell acaba de ser reelegit i afronta el seu cinqué mandat al capdavant del Patín Alcodiam i gaudint d’un esport al qual va arribar com una vàlvula d’escapament en un moment molt dolorós de la seua vida personal després d’haver perdut a un fill jugador de la pedrera blaugrana. Vint-i-set anys després d’aquella desgràcia familiar, al costat de la seua dona Carmen Sirvent, ell com a president i ella com a tresorera i membre de la junta directiva, continuen sent el motor que alimenta un club que viu la seua etapa més dolça i prolífera, just en la temporada que commemorarà el 75 aniversari i encara amb la ressaca que suposa haver assaborit el primer títol europeu per a l’esport alcoià.

– Parlem de tants anys que amb Andrés Hernández es comença a perdre la noció del temps. Des de quan en el Patín Alcodiam, ara Aitex Alcodiam?

–Són 27 anys en el club, d’ells 16 com a president i ara inicie un període d’altres quatre. Ací estem, no sé fins quant temps més. He intentat diverses vegades deixar-ho, que algú prenguera el relleu, però és complicat. No hi ha ningú darrere que vulga fer el pas. És una qüestió, sobretot, econòmica. Per al bon funcionament del club necessita que algú ferm unes pòlisses de crèdit que permeta tindre una liquiditat en el dia a dia fins que arriba els diners de les subvencions i els patrocinadors. És una qüestió delicada que no tots estan disposats a assumir eixe compromís. No soc etern i en algun moment haurà d’ajuntar-se un grup de gent i prendre eixa determinació. El tema esportiu no és tant un problema perquè hi ha gent preparada en el club i amb una línia molt clara de treball, ara amb Lorenzo Pastor i anteriorment amb altres entrenadors.

– Imagine que il·lusionat davant la temporada que comença amb el caramel d’eixa commemoració del 75 aniversari?

– Puc dir que ja vaig estar en la celebració del 50 aniversari i va ser un moment molt bonic. Ara em toca estar al capdavant en aquesta celebració i la intenció és crear una comissió que coordine totes les idees que es volen portar avant. Un dels projectes és acabar la segona part del llibre que va començar Paco Llácer sobre la història del club i que la seua defunció va fer que tot es paralitzara quan ja estava en marxa. És un any il·lusionant, també a nivell esportiu, en el qual intentarem una altra vegada ficar el cap en el play-off pel títol, classificar-nos per a la Copa del Rei i intentar arribar el més lluny que puguem a Europa.

– Quins reptes us heu marcat? Andrés Hernández sempre ha sigut un president molt ambiciós

– La veritat és que cada vegada menys, no sé si és per l’edat o quina, però ara soc un poc més caut. És clar que la idea és sempre buscar el màxim, però amb els peus en el sòl. Sí que és cert que tenim il·lusió per fer-ho bé a Europa. El club torna a la que era l’antiga Copa CERS i ens ha tocat aparellar-nos en primera eliminatòria al Lleida, que és un veritable equipás que la setmana passada va guanyar a casa del Noia. Primer jugarem ací i després a la seua casa. Seria molt bonic arribar lluny i si és possible, guanyar-la, però sé que serà complicat. Després està la Copa del Rei, una competició molt bonica, que per al club comença a ser una tradició anar tots els anys, amb quatre participacions en les últimes cinc temporades. Ens agradaria repetir, encara que l’objectiu principal és la permanència i seria molt important aconseguir-la com més prompte millor i així poder tindre una segona volta tranquil·la com ens va ocórrer l’any passat. Un altre repte és que la base continue creixent, l’equip de OK Bronze té un equip per a il·lusionar-se, com demostra que aquest cap de setmana va guanyar 1-5 en Coslada, encara que l’objectiu del filial no és quedar campió, sinó formar jugadors per al primer equip.

– Quina és la posició del Aitex Alcodiam en una competició on manen els clubs catalans? Es va parlar fa temps d’obrir la lliga encara que la impressió és que tot va quedar en un intent

– Per part de la Federació i del seu president Carmelo Paniagua sempre ha existit eixe interés d’obrir fronteres. Enguany som tres (Liceu, Rivas i nosaltres), però han hagut temporades en les quals també estava el Alcobendas i havien equips d’Astúries. Existeix un projecte amb vista a la pròxima temporada d’ampliar el nombre de clubs en la OK Lliga, passant dels 14 actuals a 16. Això obriria el ventall a clubs d’altres Comunitats perquè pogueren entrar. Una lliga de 16 milloraria molt la visibilitat en altres parts d’Espanya.

– Econòmicament estar cada dues setmanes viatjant a Catalunya ha de ser una càrrega molt important per a les arques del club? Damunt ara Europa?

– Esportivament sí que és rendible jugar a Europa, però econòmicament és un desastre. Encara no hem iniciat la participació i portem pagats més de dues mil euros. Aquesta vegada, enfrontar-nos al Lleida suposa un alleujament econòmic, perquè el normal és que t’haguera tocat jugar a l’estranger. Estem parlant de viatges de dos dies i amb nits d’hotel més avió i menjar que suposa una despesa entre 6.000 i 7.000 euros, sense que tinguem cap mena d’ajuda ni de la Federació Espanyola ni Europea. Els viatges a Catalunya, Madrid o Galícia no són un problema, estem acostumats i els tenim contemplats en el nostre pressupost, però jugar a Europa són desplaçaments que poden costar 6.000 *eruos o disparar-se fins als 30.000 com ens va passar a Suïssa.

– I quin és el miracle econòmic, si es pot catalogar d’aquesta manera?

– El miracle està a saber fins a on pots arribar. Si tinc 10, gastaré 9, perquè pot haver-hi algun imprevist durant la temporada. Les ajudes de l’Ajuntament, Aitex, Diputació, Generalitat, Fundació Divina Pastora, Suma i tots els xicotets, Unión Alcoyana sobretot, és importantíssima. Sense ella no podríem parlar de tindre un equip en OK Lliga. Amb recursos propis seria inviable. Potser sí en OK Plata, possiblement seria factible, amb més gent de la pedrera en la primera plantilla, però en la màxima categoria i aspirant a tot, és inviable. Han hagut anys amb xicotets desajustaments que ens han obligat a tindre un jugador menys, fins i tot dos i ens ha costat el descens, però el que ha d’estar per damunt de tot ha d’estar la supervivència del club. L’ajuda sempre és bona, per a nosaltres és vital, però tenint en tot moment en compte el que pots gastar. En cas contrari, estàs perdut i ve el desastre.

– A nivell esportiu, el Alcodiam ha sigut un club que ha mirat el just cap a la pedrera. A què es deu?

– És complicat, però no sols per a nosaltres, veus a altres clubs i és difícil trobar a jugadors de la casa. Nosaltres ara tenim a Pablo, un jugador que ve entrenant amb regularitat en el primer equip i que si tot transcorre amb normalitat, acabarà debutant en OK Lliga. Mires el Rivas, que ha tornada a OK Lliga, i té a dos jugadors d’Alcoi formats en la nostra pedrera. El filial de OK Bronze es va formar amb la idea de nodrir jugadors per al primer equip i no per a guanyar partits. Si vols tindre un nivell, has de fitxar els millors jugadors que pugues. Nosaltres intentem portar jugadors joves perquè tenen dues qualitats que altres j més contrastats no tenen: il·lusió i ganes. I enguany totes dues coses les tenim.

– De cara a aquesta temporada, la World Skate ha volgut revolucionar el reglament d’hoquei sobre patins amb una sèrie de novetats en la normativa. S’introdueix la targeta groga, mentre que la roja gana en importància i la blava no sempre ve acompanyada d’un tir lliure. quina opinió et mereix?

– Pense que s’han equivocat, sobretot en la nova normativa de la targeta blava. Abans sempre hi havia tir directe i si entrava el gol, tornava a pista el jugador expulsat. En cas contrari, es continuava jugant 2 o 4 minuts en inferioritat. Era una norma que funcionava bé i tots la teníem interioritzada. Ara l’àrbitre té potestat per a decidir que siga blava. Per exemple, una acció contra la tanca, l’àrbitre entén que és blau i si el directe entra, el jugador ha de seguir fora. Això suposa que poden vindre més gols, que és el que ens va succeir a nosaltres el cap de setmana passada a Reus, que anàvem guanyant 0-2 i ens van mostrar una blava, inexistent per cert, com després es va veure en les imatges del partit, i en dos minuts ens van fer dos gols en inferioritat i després encaixem un tercer. Va fer que canviara el partit completament. Va ser una decisió arbitral perquè el reglament no és clar. És tot molt subjectiu i fa que en els partits no acabe guanyant el millor. Pot donar-se que un equip no faça res i en dos minuts amb inferioritat l’equip contrari puga donar-li la volta al resultat. És una norma que no va en benefici de l’hoquei, damunt ha sigut una regla que no es va provar amb anterioritat i és un autèntic desastre. Llastimosament la gent no l’entendrà i va en contra d’aquest esport que tant ens agrada. La Federació Internacional s’ha equivocat absolutament i el que estan aconseguint és que l’hoquei siga més avorrit. Els jugadors s’estan contenint en tot moment per a evitar no rebre la targeta blava perquè saben que pot canviar totalment el rumb d’un partit. Amb les grogues, que dues suposen una blava, estem igual.

– Tornant a eixos orígens, a eixa arribada al club i tots aquests anys, vint-i-set en total, de vinculació al Patín AAlcodiam. Què és el que t’ha atrapat per a estar tants anys al peu del canó?

– Tot ve per la desgràcia familiar que vaig tindre en 1997 quan va morir un fill meu. Primer va ser la meua dona Carmen, com una fuita a aquell sofriment. Va ser Jorge Segura, llavors president de l’Alcodiam, qui li va dir si volia entrar a formar part de la directiva. Teníem a un altre fill que també jugava a l’hoquei i igual com a la meua dona, també em va oferir formar part del club. Vaig estar com a delegat bastants anys, després com a directiu i vicepresident, i ací seguisc vint-i-set anys després. Em sent un afortunat per haver pogut gaudir en primera persona d’anys molt bonics, amb molts èxits esportius i si en tot aquest temps no m’he anat, ha sigut perquè el cor no m’ha deixat marxar-me. És una cosa de la qual em sent molt partícip al costat de molta més gent i que per unes circumstàncies o altres, m’he vist en l’obligació de seguir. Ara mateix no em veig fora del club, l’he intentat diverses vegades, però ací estic.

– Imagine que haver acceptat eixir reelegit forma part d’eixa fidelitat i perquè no dir-ho, d’agraïment per tot el que va suposar el club en un moment difícil familiar?

– Ho he pensat molt, perquè si pel que siga m’he d’anar i veig que les coses no van com haurien d’anar i es complicara molt la situació del club, el passaria molt malament. No és que em senta indispensable, que pense que l’entitat no pot funcionar sense mi, però ara com ara la realitat és que no tinc substitut i deixar al club sense un relleu suposaria generar un problema d’alguna cosa que s’ha estat forjant a base de molta faena i esforç durant anys. Estem on estem perquè darrere hi ha moltes hores de dedicació personal, meues i de moltes altres persones que m’han acompanyat en aquest ja llarg viatge. També és veritat que si seguisc ací és perquè m’agrada l’hoquei, soc un apassionat d’aquest esport, en cas contrari pensaria que soc ximple. Hi ha una cosa que és el cor, que en el meu cas és el que ara mateix mana, el que em diu que el passaria molt mal si el club estiguera en problemes i jo a casa sense poder fer res. Agafaria una depressió, significaria un sofriment molt gran per a mi. En qualsevol cas, anime a la gent del club a fer el pas i no m’importaria continuar ací ajudant i tractant d’aportar la meua experiència.

– A l’equip han arribat tres fitxatges aquest estiu i s’ha anat tota una institució com Ferran Formatjé?

– L’adeu de Ferran Formatjé suposa una baixa molt important per a l’equip per tot el que representava tant dins com fora de la pista. L’equip s’ha quedat sense un dels seus referents, però toca passar pàgina i obrir una altra etapa. L’aposta han sigut tres jugadors joves, que han vingut amb molta fam si es fes un nom. És clar que són canvis que es deixaran notar en la manera de jugar de l’equip. Són tres jugadors que tant física com tècnicament són molt bons, a més aporten dinamisme i frescor, la qual cosa suposa un plus per a l’equip, que guanya en varietat tàctica i rapidesa. Crec que l’afició gaudirà molt amb aquests tres fitxatges.

Advertisements