El topònim l’Olleria en mans de les autoritats

Sóc de l’Olleria, la segona població de la Vall d’Albaida en nombre d’habitants (més de nou mil) després d’Ontinyent. L’Olleria és un poble industrial i emprenedor que s’ha hagut de reiventar després de totes les crisis que s’han patit arreu del món.

En cumplir-se el 75é aniversari de la publicació del llibre de festes locals vaig voler escabussar-me en l’anàlisi en eixos libres, fent parades en els anys 1950, 1975, 2000 i 2025, per vore, més que res, com havíem canviat. I havíem canviat tant que fins i tot el nom del poble havia variat. El 2025 ja ningú escriu Olleria o La Olleria. Ara la gent, els polítics, les autoritats, etc., escriuen l’Olleria i L’Olleria i, fins i tot, hom desconeix que la norma ortogràfica s’aprovà ni més ni menys que el 1982, en l’època de la preatonomia (Decret de 26 de març de 1982 pel qual s’aprova el canvi de nom del municipi d’Olleria – B. O. del Consell del País Valencià, núm. 67, d’1 d’abril de 1982).

Per a dur a terme el meu objectiu vaig dissenyar un esquema que m’havia fet a partir del llibre de 1950, però en veure que el 2025 cadascú escrivia el nom del poble com li donava la gana, se’m va ocórrer el tema monogràfic “el nom del topònim local en mans de les autoritats”. Només em vaig centrar en unes vint págines: les que inclouen els obligats saludes de les autoritats civils i eclesiàstiques, i l’editorial, a càrrec del coordinador del llibre. I açò que ve a continuación és el que hi vaig esbrinar.

Per a començar, no sabem com escriuen els monarques el nom del poble, ja que a part de les fotos institucionals, l’escut de la casa reial i els seus noms en lletres d’impremta, no diuen res: tot un misteri. Els monarques anteriors ens regalaven les seues signatures sota les instantànies; ara ni això. Cada vegada tot és més assèptic, denotatiu i neutre.

Qui sí demostra emoció i sentiment, en la fotografia si més no (la millor d’ell que he vist), és el President de la Generalitat. Per la qüestió que m’ocupa, el nostre president desconeix la norma ortogràfica –per a nimietats d’aquestes deu estar ell a aquestes hores!– i escriu el nom del poble bé tres vegades i una malament. Algú de vostés s’imagina que jo demà comence a escriure de forma alternativa València, Valéncia, Valencia, Balencia, etc. per a tindre’ls entretinguts? Tots vostés, sense excepció, em prendrien per boig. Però sembla que les autoritats civils estan exemptes de fer servir correctament les normes ortogràfiques valencianes, i se’ls dispensa, per exemple en el moment d’optar a un càrrec públic, d’haver obtingut no dic el certificat mitjà de la JQCV sinó l’elemental, com si eixos certificats foren només per a la tropa.

Per cert, la fotografia del president deu ser d’abans de la dana: no es pot estar tan somrient després del 29 d’octubre de 2024. A la d’enguany jo li haguera afegit un llacet negre.
Que prenga nota a qui li corresponga: per respecte a la llengua que parlem cal acabar amb l’anarquia regnant al llibre de festes. Això és inadmissible.

El President de la Diputació fa servir el nom del poble en tres ocasions, i en totes tres ho fa correctament. [Òbric claudàtor. No compartisc la seua teoria d’impulsar un “valencià del poble”: sort que no ho ha posat en pràctica en el seu saluda. Enhorabona. Només ens faltaria que a més de l’AVL, els polítics de torn crearen una acadèmia paral·lela basant-se en la idea que les polítiques lingüístiques anteriors han fracassat en connectar amb la ciutadania i han creat una “desafecció” envers la llengua. La seua postura diu defendre la necessitat de promoure un valencià més pròxim i viu, que reflectisca les variants i formes dialectals usades popularment, en contraposició a una normativa que, segons ell, s’ha allunyat massa de l’ús quotidià. Personalment, i que em perdone el President de la Diputació, continue fidel a la proposta policentrista convergent impulsada per Sanchis Guarner fa molts anys. Desconec si el president ha sentit alguna vegada una màxima que jo vaig aprendre a la mili: “Ordre més contraordre igual a desordre”.

I arribem ara al batle del poble. Heus ací un home que per edat, formació i ofici ho hauria de tindre més clar. En el seu saluda escriu huit vegades el topònim: quatre bé i quatre malament. Em dol dir-li, senyor batle, que vosté amb eixa vacil·lació (o voler quedar bé amb tothom, no ho sé) contribueix a l’anarquia lingüística imperant al poble. No sé si també ho fa amb València, Valéncia o Valencia, per seguir l’exemple anterior. Vosté és mestre; li demane que no cree més confusió. La normativa ortogràfica és la que és, aprovada abans que vosté nasquera. No oblide que no es pot ser sant de la devoció de tothom, i deixe d’escriure “l” unes vegades i “L” altres. Açò no es tracta del joc d’acontentar gats i gossos.

Pel que fa al regidor de Festes (i Cultura), escriu dues voltes el nom del poble, totes dues malament. Un regidor de Festes que, a més, té un coordinador del llibre que alhora té un corrector. No crec que siga una casualitat que amb tants ulls es cometen tantes errades. Algú ens ho hauria d’explicar, dic jo. Tornaré al regidor en parlar de les imatges, ja que la seua aparició insistent al llibre em recorda la de l’ex-conseller Ciprià Císcar qui, en el seu moment, eixia en les fotografies i notícies més que el llavors president Joan Lerma mateix. No hi deu haver algun missatge encriptat de culte a la personalitat?

I ja que ho esmente, faré un breu apunt sobre el culte a la personalitat com a estratègia de propaganda política on una figura pública, generalment un líder, fa servir els mitjans de comunicació i la cultura per a crear una imatge idealitzada i heroica de si mateix. Aquesta veneració s’allunya de la realitat i el presenta com una figura gairebé divina o infal·lible.

Diverses figures polítiques durant el segle XX, principalment en estats totalitaris i autoritaris, van explotar aquest recurs. Tots recordaran Adolf Hitler, la figura del qual es va vendre com a salvador del poble alemany; la seua imatge es va difondre a través de pòsters i pel·lícules de propaganda on era aclamat com un messies. La Unió Soviètica també va tenir el seu messies: Stalin, la imatge del qual era omnipresent en retrats, estàtues i himnes que el lloaven com el constructor del comunisme i el protector de la revolució.

Durant la Revolució Cultural a la Xina (1966-1976), el culte a Mao és un altre exemple paradigmàtic. El far de la revolució xinesa va convertir en lectura obligatòria el seu Llibre Roig, un recull de les seues cites. Mussolini, a la Itàlia feixista, va ser conegut com el “Duce”, ja que aspirava a entroncar amb la grandesa de l’antiga Roma. Sempre estava present als mitjans de comunicació i es va fer cèlebre l’eslògan “Mussolini sempre té la raó”. A casa nostra no cal que els recorde qui encarnava eixe culte. Ja tornaré al tema en parlar de les imatges locals i tinga comptades les vegades que determinats personatges apareixen als fulls del llibre.

En el saluda de l’arquebisbe de València només s’incompleix la norma una vegada: justament l’única on apareix el nom del poble. Hi fa referència a l’any jubilar amb el lema “Pelegrins de l’esperança”. Recordaran que l’any 1950 també va ser jubilar; aleshores dit Any Sant: s’adonen que fins i tot l’Església Catòlica s’actualitza lingüísticament? Els Anys Sants o Jubilars se celebren a intervals regulars, generalment cada vint-i-cinc anys. Un altre tema molt diferent seria analitzar si l’Església fa ús de la llengua vernacla com reclamava el nostre paisà Vicent Micó en el seu article de fa cinquanta anys, el 1975. Lamente de dir que a hores d’ara continuen incomplint-se les directrius del Consell Vaticà II, seixanta anys després d’haver-se clausurat, que es diu prompte; molt de temps després d’allò, no? I no serà perquè l’AVL no els haja facilitat la faena donant-los-ho en valencià normatiu: sembla que no volen complicar-se la vida, així que millor tancar el material en un calaix i deixar-se de romanços. És una llàstima, ja que l’arquebisbe és de Quatretonda, de la nostra comarca, i, és clar, se li nota a un quilòmetre la llengua que parla habitualment. En fi, el seu antecessor perquè era castellanoparlant i l’actual perquè practica inconscientment alguna variant d’autoodi, la bona qüestió és que a penes avancem. Veurem què passa l’any que ve. Ah! En la signatura sota la foto pareix que vacil·la: hi posa Arq o Arz?; ara, no hi accentua València i hi escriu Valencia, per tant, deu ser Arz.

En el saluda dels rectors de la parròquia de Santa Maria Magdalena es fa servir cinc vegades el nom del poble i en una no s’usa l’article. Sembla que a la parròquia ho tenen més clar.

La presidenta de l’UNDEF usa el topònim dues voltes i ho fa perfectament. També ho fa a la perfecció la presidenta de la Junta Central de Festes en les tres ocasions que el fa servir, però no entenc per quin motiu es posa l’accent en comptes de l’apòstrof. En el seu escrit hi manquen accents, signes de puntuació, puntuacions mal fetes… Ho dic perquè el coordinador del llibre hauria d’haver supervisat totes aquestes qüestions.

Tots els saludes institucionals són en valencià. L’editorial, no obstant això, és en castellà. No tinc res a objectar quant a l’elecció de llengua. En tot cas sobra la coma després de la tercera paraula del primer paràgraf, o tal vegada la RAE ha aprovat una normativa sobre l’ús de la coma que se m’escapa. Al nom de “Nives” li falta una “e”. Trobe a faltar més supervisió, senyor coordinador, repetisc. Desconec les instruccions que va rebre la correctora, de manera que no puc opinar sobre les seues intervencions. Ella deu saber si ha rebut instruccions respecte a què havia de corregir o deixar tal com apareixia als textos originals.

En resum: les autoritats, amb la seua anarquia ortogràfica quant al nom del poble, contribueixen a crear caos en la ciutadania, que al remat no sap per on pegar. I sé cert que totes les autoritats tenen a la seua disposició assessors lingüístics; no crec que cap d’ells vaja sobrat de temps per a calfar-se el cap amb aquestes “miquetes”.

Cap d’ells, d’altra banda, perdrà el temps llegint aquestes reflexions. És més, un d’ells, a qui recomane un curset urgent d’empatia pel càrrec que ocupa, m’ha prohibit que li envie les meues publicacions.