No oblidem Palestina
Amb el pas dels anys he intentat discernir que l’estat d’Israel i els jueus són coses distintes o, almenys, haurien de ser-ho. És clar que un estat el compon, principalment, la gent assentada en un determinat territori, la qual té distintes afiliacions ideològiques, filosòfiques i religioses. A mi —que em considere ateu— em fa igual que una persona siga cristiana, musulmana, budista o jueva. Les creences religioses de cadascú són això mateix: de cadascú. I les polítiques, també. Sempre he cregut que les persones s’han de respectar, però que les idees s’han de combatre, i si atempten en contra dels drets humans més encara.
Ara bé, la cosa canvia quan un observa dia rere dia, en directe i —ai, las!— des del 1948, com l’estat d’Israel ha ocupat sistemàticament tots els territoris palestins. Obri nous assentaments per als seus i amb això creix el seu territori i creixen els recursos. Aquell any van ocupar els Alts del Golan, la zona que recull els recursos hídrics d’aquelles terres. I, clar, si controles l’aigua, controles un dels principals bens de què disposa un territori. Ara ocuparan la franja de Gaza i, amb això, l’eixida al mar.
Fixeu-vos si té collons la cosa —en efecte, ho dic en masculí— que Netanyahu i Trump, Israel i els Estats Units, es repartiran el pastís davant la mirada de la resta del planeta. I, per a acabar-ho d’adobar, el president nord-americà —que aspirava al premi Nobel de la Pau— té la insolència d’afirmar que els israelians han aprofitat molt bé les armes que els ha venut, és a dir, que maten de categoria.
Hem vist en directe com —ai, las!— des de fa dècades, sistemàticament, Israel està assassinant un poble: el palestí. Les xifres són esborronadores. En menys de dos anys, més de 60.000 palestins han sigut assassinats a la franja —a una part minúscula del que era el seu territori—, per una força invasora, ocupant, com és l’estat d’Israel. Podeu imaginar-vos quants palestins han sigut assassinats des del 1948?
Però no tan sols l’estat d’Israel ha matat palestins. No, no, sinó també als periodistes que ens informen des dels territoris ocupats —més de 250 els darrers dos anys— i als cooperants internacionals que allí ofereixen ajuda a la població massacrada —més de 200 des d’octubre del 2023. Per cert, aquests últims no són ni membres de Hamás, ni musulmans radicals, ni palestins. Són professionals procedents de totes les parts del món que s’han desplaçat fins allí per a realitzar tasques d’informació i humanitàries. I també vam veure en directe com van atacar la Flotilla per la Llibertat i com els van assaltar a aigües internacionals, on no tenien cap tipus de jurisdicció.
Gràcies a la pressió popular que es va fer efectiva als carrers de tot el planeta, els estats van començar a reaccionar. Tard, val a dir. Malgrat això, ja era hora que els membres de l’ONU plantaren a Israel. Inclús el rei d’Espanya —açò ho escriu un republicà convençut— va fer un discurs brillant en contra del genocidi a la reunió de finals de setembre. Veure els representants de l’ONU escridassar Netanyahu i abandonar la sala quan anava a intervindre va ser un acte ple de justícia poètica. El primer ministre de l’estat d’Israel passarà a la història com allò que és: un assassí a l’altura dels que van gasejar a la població jueva als camps d’extermini nazis ara fa unes dècades.
Malgrat l’acord de pau signat ara fa un mes, el poca-solta de Netanyahu no ha deixat d’afirmar que no respectarà Palestina i que no hi haurà mai un estat palestí. I ho ha demostrat recentment d’allò més: 100 a 1. No es tracta del resultat d’un partit de bàsquet en què un dels equips a pegat fort l’altre. No, no. Amb l’excusa que Hamás havia mort un soldat seu, Israel va matar 100 palestins ara fa unes setmanes, entre els quals hi havia 35 xiquets. Ho han tornat a fer, o potser no han deixat de fer-ho mai.
Amb l’acord de pau signat han aconseguit desmobilitzar les reivindicacions que omplien els carrers arreu del món. Per favor, no caiguem en la trampa, no mirem a un altre lloc. Estiguem atents a allò que té lloc a Palestina. No siguem còmplices d’aquesta cortina de fum i, sobretot, no deixem els carrers.