“No era l’entrenador de la propietat i em vaig equivocar renovant”

A la fi de la setmana passada es va complir un any d’una de les decisions amb pitjors conseqüències que es recorda per a l’Alcoyano. En una temporada amb el pressupost més alt de la història, es va acabar baixant de categoria, però el pitjor de tot va ser la desafecció i el distanciament que es va generar en la massa social. L’anterior amo va haver de plegar veles i obrir la mà a l’aterratge d’una nova propietat, amb el qual s’ha obert una nova etapa d’esperança dins del club. Però del que va succeir en aquell 14 de novembre es tenen algunes certeses i molt poques realitats, perquè tot es va silenciar per contracte. Vicente Parras ha volgut trencar el gel després de tants mesos i recordar aquells moments “molt difícils”, els més complicats de la seua carrera com a entrenador, encara que amb perspectiva assegura que li han ajudat a “ser millor persona” i “entrenador”. Reconeix que es va equivocar en renovar contracte, “no era el seu entrenador”, la qual cosa li va portar a haver de fer-se a la idea que allò li podia costar el cessament més prompte que tard. El extècnic, que mai cita pel seu nom a l’anterior propietat, li considera com una persona que “el volia controlar tot” i que el seu afan va fer que “els jugadors jugaren tenallats” i hi haguera “por de perdre”.

– Es compleix un any del teu cessament en l’Alcoyano, quins records tens d’aquell 14 de novembre?

–Van ser moments molt durs, un mai li ho acaba d’esperar i més en una situació com en la que estava, que portava tants anys a Alcoi. Veníem d’una ratxa de dos partits sense guanyar, però pensava que la situació no anava a anar més enllà de les dues derrotes.

– Amb el pas del temps com a principal jutge, què creus que va passar perquè la propietat prenguera la decisió de cessar-te amb l’equip a quatre punts del play-off?

– El que pense de tot allò és que mai vaig ser l’entrenador de la propietat. A mi m’accepta com a entrenador perquè era el que estava en aquell moment, tenia dos anys signats i era un entrenador molt volgut a la ciutat, per això no es va atrevir a tirar-me. No era el seu tècnic i va aprofitar la més mínima *escusa per a destituir-me.

– A pesar que intuïes que això podia succeir, acceptes renovar i ser el capità del vaixell d’un ambiciós projecte amb el pressupost més alt de la història del club?

– Eixe va ser el meu veritable error, perquè jo no havia d’haver renovat. Sàvia que podia passar perquè tenia clar que ni la propietat ni la direcció esportiva em volia com a entrenador. L’oferta que em fan per a renovar, veient-la amb perspectiva, no havia d’haver-la acceptat mai. No obstant això, va pesar que portava molts anys a Alcoi, l’Alcoyano considere que és la meua casa i en aquell moment renunciar a tot això, a tot el que s’havia fet en els anys anteriors, em va resultar complicat. Va ser una decisió presa més amb el cor que amb el cap, però en el fons sabia que jo no anava a durar més de nou o deu jornades, com així va ser. De tot s’aprén.

– Es podia parlar de desgast després de tant de temps?

– No ho entenia així. El que sí que tenia clar era que no comptava amb la confiança de la part de dalt. Va haver-hi moments bons, és clar que sí, però la propietat tenia al cap un altre entrenador, i eixe no era jo. Fins a un cert punt la direcció esportiva va estar amb mi, però va haver-hi un moment que ja no va anar així.

– Llavors eres conscient que la teua continuïtat en el càrrec tenia data de caducitat?

– Llevat que fórem líders des de la jornada 1 a la 38, en qualsevol moment tenia clar que podia arribar la destitució. No s’explica d’una altra manera. Tenia el suport del vestuari i dels jugadors. Era el que sentia.

– Imagine que seria una càrrega molt pesada en el dia a dia?

– Com a entrenador al final aprens a manejar les situacions del dia a dia. Els tres primers anys vaig estar treballant amb total llibertat, feia i desfeia, la relació amb la direcció esportiva era bona, hi havia un respecte pel meu treball. Després va vindre una manera de treballar que s’ha demostrat que no funciona, que limita massa als professionals, que vol estar damunt de tot i controlant-ho tot i que als professionals no deixava eixa tranquil·litat que es necessita per a poder traure el màxim rendiment. En un principi vaig pensar que sí que podia funcionar, que venia amb experiència del futbol professional, però a mesura que van anar passant els mesos t’anaves donant compte que no era així. Va haver-hi moments en els quals vam tindre una mica més de llibertat i aconseguim l’objectiu de salvar la categoria, però quan la situació va canviar, va tornar a limitar-nos en molts aspectes. Els resultats no arribaven i els jugadors estaven tenallats. Tothom estava amb por de perdre, era la realitat, i s’ha demostrat que eixa forma de Vicente Parras en un partit aquesta temporada amb el Terol. procedir no funciona.

– Com arribava a condicionar la propietat en el dia a dia?

– No parle dins del vestuari, és més una qüestió del dia a dia, a demanar explicacions a tot, fins i tot a vegades intentant anar més enllà. Entenc que la propietat vulga saber coses, però hi ha temes esportius que depenen exclusivament de l’entrenador i dels jugadors. Al final si no acabes donant eixa confiança i llibertat, l’equip acaba ressentint-se. Arribava un moment que no tenies eixa possibilitat de decidir i si t’eixies d’unes certes directrius, sabies que podies tindre un problema, i així era complicat treballar.

– Tots ens il·lusionem molt i amb la perspectiva del temps fa l’efecte que va ser una oportunitat perduda?

– Va ser una oportunitat perduda perquè es va invertir molts diners. Personalment estava convençut que anava a ficar a l’equip en play-off. Els futbolistes estaven amb mi, però sincerament sabia que si no estàvem en play-off, acabaria passant el que va acabar succeint. La meua labor dins del club anava moltes vegades més enllà de ser l’entrenador i era qui havia de sostindre el rumb. Es van anar prenent decisions sense cap sentit. Els substituts que em busquen va ser una d’elles i anunciaven ruïna.

– Quines lliçons traus de tot allò?

– Em quede amb els tres primers anys d’Alcoi, l’aprenentatge que vaig tindre. Els últims, encara em reforcen més en la meua idea i la meua manera de treballar d’aquells inicis. Vaja on vaja a treballar he de fer-ho amb la llibertat que vaig tindre en eixos tres primers anys, en cas contrari no val la pena encara que siga per tots els diners del món.

– Es va parlar de la teua volta, verdaderament es va donar eixa situació?

– Jo estava disposat a tornar, fins i tot algun futbolista des de dins em va escriure, però tenia molt clar que anava a ser impossible. Era una qüestió d’egos i els egos anaven a impedir que tornara. Tinc el convenciment que si haguera tornat hauríem aconseguit la salvació perquè els jugadors estaven amb mi.

– Destitució al marge, és inqüestionable que la teua etapa en l’Alcoyano va acabar deixant una petjada profunda?

– És una cosa que no oblidaré i sempre estaré agraït a tots eixos anys. El que va fer Alcoi i l’Alcoyano per mi tant en el professional com en el personal és una cosa que sempre portaré amb mi. La meua casa és Elx, l’Elche em va donar l’educació que tinc com a entrenador, però el club que m’ha fet professional és l’Alcoyano. Soc un esportivista més, vaig patir molt el descens de l’any passat i aquest el seguisc com un aficionat més.

– Com veus aquesta etapa amb una propietat nova?

– És una etapa complicada, després del traumàtic que va ser el que va succeir l’any passat, el primer que cal fer és agrair a la nova propietat la valentia per a haver fet eixe pas avant i fer-se amb el club. Soc un convençut que l’Alcoyano ha d’estar en mans d’alcoians. En el tema esportiu és un any difícil per on venim, cal aclimatar-se a una categoria nova, encara que sé que no és fàcil per l’exigència que sempre hi ha a Alcoi. No sé si és moment de demanar o no calma, no em vull ficar, però sí que caldria tindre la tranquil·litat que és un any de transició, encara que amb l’ambició que hi ha a Alcoi és complicat.

– Entens que es qüestione a Fran Alcoy, un tècnic amb un gran bagatge en aquestes categories?

– Quan van signar a Fran Alcoy em va semblar un bon entrenador per al Alcoyano, però sí que és veritat que a Alcoi hi ha una exigència que has d’assumir des del moment que vas. Crec que el més important ara és afermar el club, recuperar els valors històrics i fer un bon projecte en l’esportiu, però no a curt termini, sinó a mitjà o llarg termini. Sé que és difícil perquè entenc molt bé la manera de pensar en Alcoi i des del primer moment et demanaran resultats i estar en la part alta.

– Els camins d’Alcoyano i Vicente Parras són ara distints, però algun dia poden tornar a creuar-se i imagine que t’agradaria tornar a eixa banqueta?

– Alcoi és la meua segona casa i quasi que podria dir que la primera. Tant de bo puga tornar prompte a veure partits de l’Alcoyano en el Collao com a aficionat i si professionalment es torna a donar l’ocasió, estaria encantat. Tinc una història que es va tallar bruscament, amb més de 200 partits i soc el tercer entrenador amb més partits dirigits de la història del club i m’agradaria algun dia poder allargar eixa xifra.

– Tens un títol de Tercera Divisió, ascensos a Segona B i Primera Federació, aquelles històriques eliminatòries de Copa o el “I si, sí” que sempre se’t recordarà. Resumir més de sis anys en una resposta es queda tala?

– Al final t’acabes quedant amb el positiu, amb l’afecte de la gent. Després de la destitució van ser moltes les persones que es van interessar i em van mostrar el seu suport. Fins i tot hui dia, quan em creue amb gent d’Alcoi, em parlen amb molt d’afecte i és el que per a mi és més important. En el professional, em quede amb haver deixat un segell de com fer les coses, de fixar objectius, de com ha de ser l’Alcoyano i això queda ací i a mi m’ha marcat molt. El segell d’Alcoi on vaja el portaré sempre.

– Per a acabar, el Teruel, el teu nou club, un destí que imagine arribaries amb dubtes després del succeït la temporada passada, però on de moment t’estan eixint les coses a cor què vols, amb una plantilla feta per a la permanència i que ara figura en llocs de play-off d’ascens a Segona. Imagine que molt content?

– Estic molt agraït a Teruel, a la ciutat com m’ha acollit des del primer moment, al club, a la junta directiva. Des del primer instant m’he sentit molt volgut i respectat. M’he tornat a retrobar amb la possibilitat de treballar i poder fer un equip a la teua mesura i emmotlar-lo. Hem tingut l’encert d’haver fitxat bé i s’ha començat bé la temporada, però la clau d’aquest inici passa pel club, que és molt familiar i humil, però content per retrobar-me una altra vegada amb el futbol i amb el millor del futbol.