“No vaig ser jo en moltes de les decisions que es van prendre”

“No vaig ser jo en moltes de les decisions que es van prendre”. Són paraules de Juli, qui va ser entrenador de l’Alcoyano. La seua perspectiva professional ha canviat molt des de l’última Nit de Nadal, quan es va anunciar que Vicente Mir seria el tercer entrenador en quatre mesos d’un Alcoyano que no acabava d’endreçar el rumb després del cessament de Vicente Parras. El que es va dibuixar com l’oportunitat de la seua vida va acabar sent un dard enverinat que va dinamitar completament les il·lusions de Juli de consolidar-se com a entrenador del club dels seus amors. Van ser sis setmanes de màxima pressió en què va passar de ser ídol a estar en l’ull de l’huracà.

— Quins records et queden un any després d’aquells sis partits com a tècnic de l’Alcoyano?
—Va ser una experiència molt ràpida i intensa. Quan signe per l’Alcoyano ho faig com a membre del cos tècnic de Vicente Parras. Tenia assumit que, quan ell se n’anara, jo me n’aniria amb ell, i aquell dia va acabar arribant. Estàvem a la Nucia, l’equip venia de perdre contra el Villarreal B, i va entrar al vestidor per dir-nos que l’havien cessat. Pensàvem que estava de broma; és més, jo mateix li vaig preguntar si parlava seriosament, i ens va comentar que acabaven de comunicar-li-ho. La meua reacció va ser arreplegar-ho tot i, quan tornava i estava a punt d’arribar a Benidorm, és Josele González qui em telefona i em diu que torne, que havien pensat que fórem el cos tècnic, sense Vicente Parras, qui ens férem càrrec de l’equip i tiràrem avant, que no anaven a cridar ningú i que Josele ens donaria un colp de mà. Era una responsabilitat, però l’Alcoyano ho ha sigut tot per a mi i en aquell moment vaig entendre que era una bona oportunitat professional. No va eixir bé, principalment pels resultats, que no van arribar. Hi va haver un partit que ho podia canviar tot, el del debut a casa contra el Sevilla Atlètic. Vam fer un partit molt complet després de vindre d’una dinàmica molt negativa de resultats. Vam tindre ocasions, travessers, i en l’última jugada, una genialitat del davanter del filial sevillista ens va costar l’empat i, des d’aleshores, ens va tocar remar a contracorrent.

— Sens dubte era l’oportunitat de la teua vida, però no va eixir bé.
—Així és. Com a jugador havia viscut de tot, moltes coses bones i altres no tant, però em feia una il·lusió especial aquell debut com a entrenador i que fora, a més, a l’Alcoyano. En tot aquest temps he intentat quedar-me amb el bo, he tractat de ser positiu i sé que des del principi hi va haver molts dubtes, però torne a dir el mateix que aleshores: mai saps si estàs realment preparat o no fins que t’hi poses. És com quan eres pare: mai ho has sigut i intentes fer-ho el millor possible cada dia que passa. Vint o vint-i-cinc anys després continues aprenent. El mateix els passarà a Guardiola, Luis Enrique o Mourinho, que estan en aprenentatge permanent malgrat estar al cim del futbol. Tots es reciclen perquè per darrere arriba gent cada vegada més i millor preparada.

— Imagino que li hauràs donat mil voltes a tot allò. En la teua opinió, què va fallar perquè no isquera bé el teu pas per la banqueta de l’Alcoyano?
—En primer lloc, els resultats. Si hagueren acompanyat, evidentment ara estaríem parlant d’una altra manera. No van anar bé i vaig entendre que el club prenguera la decisió de buscar un altre entrenador. Ho vaig acceptar com a alcoianista que soc i que sempre vol el millor per al seu equip.

— Només va ser una qüestió esportiva o hi va haver altres condicionants que pogueren influir?
—Un any després és fàcil parlar, però em va quedar la sensació de no haver sigut jo mateix en moltes decisions que es van prendre. Durant la setmana sí que era jo; no hi havia cap condicionant en el meu treball, hi havia darrere un treball en equip amb Julián Lerma i el preparador físic, però després, el cap de setmana, per desgràcia, no era jo. Si hi ha alguna cosa a retreure a aquells sis partits que vaig estar com a entrenador és no haver sigut jo durant cinc setmanes, perquè en una sí que ho vaig ser. La lliçó que em deixa aquesta experiència és aprendre dels errors comesos perquè no tornen a succeir.

— És veritat que des de la propietat s’intentava influir a l’hora de fer les alineacions?
—No diré que no, és la realitat.

— Penses que es va ser injust amb tu, sobretot en molts comentaris que es van fer públicament?
—Puc entendre-ho o no; opinar és innat en la persona. L’aficionat és resultadista i vol veure guanyar el seu equip per damunt de qualsevol circumstància. Va ser un moment molt complicat, en què una persona d’Alcoi va assumir la responsabilitat d’agafar les regnes de l’equip després de tota la polèmica de la temporada anterior, quan es va especular que la propietat volia endur-se el club a un altre lloc. Tampoc va ajudar una roda de premsa en què es van malinterpretar les meues paraules. En cap moment em vaig ficar amb l’afició, ni aleshores ni mai ho faré, perquè és el major patrimoni que té l’Alcoyano, com s’està demostrant setmana rere setmana. Vaig voler transmetre que hi havia un cert aire de pessimisme que no ajudava l’equip, només això. Hi va haver un titular, però en cap moment em referisc a l’afició com a culpable de la situació de l’equip. Em van caure molts pals, però ja ha passat i assumisc el que va succeir. Tampoc li vaig donar massa importància; jo aleshores estava molt ficat en el meu, a intentar traure l’equip avant. Sempre dic que la millor professió és la de futbolista: et limites a fer el que et diuen, però l’entrenador s’emporta a casa tots els problemes. De dilluns a dijous no era persona; sempre hi havia alguna cosa a fer i no em relaxava fins que donava la xarrada del rival. Em va saber mal que no isqueren les coses, en primer lloc pels jugadors, perquè hi havia un grup humà espectacular. Vaig tindre el màxim suport d’ells, sempre ho diré. I després em va doldre tot el que va passar. Em va quedar la impressió que tot el temps que dedicava no es va veure reflectit en resultats. Per a mi va ser molt important disposar d’aquesta oportunitat per donar continuïtat a la carrera professional que havia tingut com a futbolista. No van eixir les coses i vaig evitar donar-li més voltes a l’assumpte.

— No va ser l’únic colp que et vas endur, ja que després va vindre la decisió de Vicente Mir de prescindir de tu com a segon. Què va passar?
—Quan per Nadal em van dir que vindria Vicente Mir, no vaig posar cap problema; estime aquest club i vaig entendre que era el millor en aquell moment. Vaig parlar amb ell i, nou setmanes després, em telefona i em diu que no tenia feeling amb mi. No sé què li va passar pel cap; desconec si va ser una decisió seua o d’algú de dins del club. Aleshores em van demanar que em quedara, que em dedicara a veure rivals i jugadors per a la temporada següent. Els vaig dir que, si era la manera d’ajudar el club, perfecte. Vaig estar veient dos partits en directe cada cap de setmana fins al final de temporada. Tots els informes se’ls van quedar ells. Van anar passant les setmanes, va acabar la lliga i ni tan sols una paraula d’agraïment. Res de res. A dia de hui, el club encara em deu quatre mesos.

— El teu amb l’Alcoyano és una mena de relació d’amor i odi, ja que també et va tocar viure un mal tràngol quan l’anterior propietat va decidir prescindir de tu amb un any més de contracte com a jugador?
—És el club que més estime, que més coses m’ha donat, però també el que més mal m’ha fet a nivell personal.

— Trobes alguna explicació a tot el que va passar la temporada passada i que va derivar en el descens de categoria?
—Va ser un cúmul de circumstàncies, en què la bola es va anar fent cada vegada més gran fins que allò va ser impossible de parar.

— I ara, què és de Juli? Amb 44 anys has tornat a vestir-te de curt i estàs jugant al Muro?
—No era la meua intenció. Quan va acabar la passada temporada vaig voler allunyar-me del futbol i ni tan sols mirava si hi havia cap partit per la televisió. Vaig prendre distància, però tot va canviar quan el nuvi de la meua filla va fitxar pel Muro. Em va telefonar el president, que és molt amic meu, i em va temptar, però li vaig dir que no, que volia desconnectar del tot. Em va insistir i li vaig prometre que un dia baixaria a entrenar. Va arribar aquell entrenament i la sensació que vaig tindre és que mai havia deixat de jugar. Tenia l’espina d’haver penjat les botes gaudint a l’Ontinyent. Ho vaig haver de fer perquè em vaig dir que a l’Alcoyano no se li pot dir que no. Va ser quan vaig pensar que estava en un moment de la vida en què no tenia lligams i vaig voler donar-me una segona oportunitat de gaudir d’allò on he sigut feliç tota la vida. Estic més tranquil que mai.

— Guardes rancor a algú o a alguna cosa?
—Zero. Qui em coneix sap que no soc rancorós. Els més pròxims em diuen que he d’aprendre del viscut la passada temporada, però soc així: algú em demana ajuda i ahí estic, no m’ho pense dues vegades. Potser sí que hauria de guardar una mica de rancor; hi ha gent que s’ho mereix, però no és la meua manera de ser i qui em coneix ho sap.

— El projecte de ser entrenador el continues tenint molt viu o, pel contrari, l’has aparcat definitivament?
—De moment sí, però és una cosa que tinc pendent, entre altres motius perquè he treballat molt per ser algun dia entrenador. En el seu moment, traure’m el carnet va ser un sacrifici molt gran, no sols en l’aspecte econòmic, sinó en moltes hores de dedicació. Van ser tres anys: dos a Almeria, quan jugava a El Ejido, i l’últim com a jugador del Còrdova. És una cosa que no vull deixar de costat. És cert que ara mateix estic bé, amb les meues coses, dedicant més temps a la família, però sé que en qualsevol moment ho puc reprendre, perquè el futbol forma part de la meua vida i pense que estic capacitat per fer eixe pas, encara que les circumstàncies no es van donar malgrat tot el que vaig lluitar per això. He tingut l’oportunitat d’anar-me’n fora, fins i tot no fa molt i a un projecte important, però els fills són majors, estan instal·lats ací i no és igual que quan eren menuts. Ara tot es complica, però tinc el suport de la família que, si en algun moment cal eixir, no hi haurà cap problema per volar i tornar una altra vegada a l’aventura.

— La porta de l’Alcoyano està oberta, entreoberta o tancada definitivament?
—Per la meua manera de ser, intente deixar les portes obertes, mai tancades. És cert que ningú del club s’ha posat en contacte amb mi, absolutament ningú, quan sí que ho van fer amb gent que va estar l’any passat. És com si m’hagueren volgut esborrar del mapa. Ningú s’ha preocupat de saber de mi, del que feia, si em pagaven o no em pagaven, però així i tot no guarde rancor a ningú i, per descomptat, la porta de l’Alcoyano continua ben oberta per si alguna vegada he de tornar.