La justícia determina negligència mèdica en la mort d’un bebé

Cinc anys han passat del naixement, i posterior defunció, de Luca, el fill de Jeanette Botí i la seua parella, Jose Bañon. Va ser el 17 de desembre de 2021 quan Luca va nàixer a l’Hospital General Universitari Verge dels Lliris d’Alcoi. Ho va fer sense respirar i sense plorar. Després d’activar els protocols de reanimació, als 10 o 15 minuts es va aconseguir pols, segons relata Botí.

Tanmateix, tot seguit, «van vindre la comare i el pediatre i em van dir que hi havia alguna cosa genètica». 

Luca va ser derivat a Alacant. Allí es va comprovar que tots els òrgans funcionaven correctament excepte el cervell, ja que tot indicava que «s’havia quedat sense oxigen».

El 21 de desembre, el xicotet Luca va morir després de ser desconnectat de la màquina que el mantenia amb vida al centre hospitalari alacantí. Ja en 2022, l’autòpsia va revelar una hipòxia durant el part.

La necessitat de respostes concloents i de conéixer realment la causa del que havia passat, junt amb la informació de la citada autòpsia, va portar Botí i la seua parella a interposar una denúncia.

El Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV) ha determinat l’existència de negligència durant el part per un seguiment del fetus “no adequat”.

La sentència, que ja és ferma, en haver conclòs el termini per a presentar un possible recurs de cassació, imposa una indemnització de 185.962 euros a la Generalitat.

Ara, Jeanette Botí assegura estar «en pau perquè tinc la meua veritat», però no oblida el llarg camí recorregut fins arribar a aquest punt: «m’ha costat molta teràpia poder parlar d’això», i remarca que ha decidit fer públic el seu cas «perquè es canvie alguna cosa» i per tractar d’evitar que això puga passar-li a una altra família.

RELAT DEL QUE VA OCÓRRER

Tornant a aquell 17 de desembre, Botí relata que, quan es va posar de part, va acudir a l’Hospital d’Alcoi.

Assenyala que la seua idea era tindre un part el més natural possible, sense epidural i en banyera. «El batec del bebé moltes vegades es llevava», indica, en relació amb la monitorització.

«Jo pensava que tot anava bé, i si és així no cal monitorització constant, però clar, quan hi ha desacceleració, que és quan el cor baixa, cal monitorització constant i han de traure’m de la banyera. No es va fer cap de les dues coses. Tot això va indicant que el xiquet no estava tolerant bé el part, que necessitava ajuda», argumenta.

Centrada en el procés que estava vivint, apunta que «tenia clar que confiaria en la persona que m’estava atenent», que en aquest cas era la comare, a més de ser familiar seua.

EL DESPRÉS

Després de la mort de Luca va començar un dur procés de dol i de recerca de respostes, que va passar també per la sol·licitud de documentació per part de Botí: «hi havia molt poca documentació del part. S’hauria d’haver fet un partograma i no es va fer; s’hauria d’haver monitoritzat correctament, i no es va fer. El poc que hi havia indicava que estava mal».

Botí, que en aquell moment treballava a Dublín com a comare, va remetre la documentació de què disposava als seus companys per conéixer la seua opinió. La resposta va ser clara: «denuncia».

A això s’hi va sumar que la psicòloga a la qual van acudir tant Botí com la seua parella els va explicar que «per a superar el dol cal buscar la causa, i si per a nosaltres no era una qüestió genètica, per què no intentar-ho». Botí reconeix que se sentia culpable pel fet que la persona que l’havia atesa fora família. «Abans de denunciar vaig anar a trobar-me amb eixa persona dues vegades, em va tractar de boja. Li vaig dir: ho sent molt, intentaré no fer-te mal, però necessite que algú em reconega que això no està ben fet».

D’ací que la via judicial escollida no estiguera relacionada amb una acusació directa a la persona concreta.

Finalment, assenyala que un altre objectiu és «que la gent puga reflexionar, que si sent que no és veritat, que lluite». «Jo m’hauria quedat amb que era genètic i ja està, i m’ho carregue jo. Soc la primera que pot entendre que una persona tinga un error, però quatre anys després i continua sense veure’l… el que m’està dient és que no han reflexionat sobre el que va passar perquè no torne a succeir», conclou.