Vianants, esta espècie a extingir
Sembla que tornarà a votar-se la proposta de peatonalització del centre de la ciutat. Sembla que a més del ja exclòs carrer de Sant Nicolau, el Partit Popular vol que també es deixe de peatonalitzar el carrer de Sant Llorenç. Anem cap a peatonalitzar sols els llocs pels quals ja quasi no passa un vehicle. És a dir la peatonalització del que, de manera natural, ja s’hi ha peatonalitzat. Sembla, a més, que m’estic apropant perillosament a allò de “la parte contratante de la primera parte…” que tant gaudiren Chico i Groucho interpretant, i acabarà per semblar que estic tractant este assumpte, tan seriós per a la ciutat, com a una comèdia bufa.
La proposta feta, pel que pareix, agafa l’anterior i modifica tot allò que va fer que no passara el tall, amb sentència judicial que l’anul·lava. Els uns asseguren que esta volta s’ha sentit a totes les parts interessades. Els altres afirmen rotundament que no s’ha fet cas a alguns dels col·lectius. El diàleg i l’estesa de ponts com a punt principal de la democràcia. Ja veuen. Res nou, per altra banda.
A la proposta apareix també que podran circular per les zones peatonalitzades, residents, persones amb mobilitat reduïda, titulars de garatge, carrega i descarrega, i distints tipus de repartiment, inclosos els de menjar a domicili i el subministrament a farmàcies. Així, que ben mirat, es quedarà fora el meu cunyat de Quart de Poblet i un amic de la infantesa, que no troba argument vàlid per a internar-se pel centre de la ciutat amb vehicle. La resta del món pot estar tranquil; no els afecta.
Posem-nos seriosos. La peatonatlizació de part del centre històric és bona per a la ciutat. Jo que soc més radical tancaria a la circulació tot el que hi ha dins dels ponts. Afortunadament per a molts, no és decisió meua. El nombre de vehicles que hem de suportar dia a dia és enorme. La contaminació, malgrat el pulmó natural del qual gaudim, ha aplegat a límits preocupants al passat, i encara que ara semble estar millor, no convé confiar-se, ni és qüestió de jugar amb l’assumpte. Parlem d’una ciutat en termes de dimensions més que assequible i sense grans distàncies encara que l’hages de recórrer d’una punta a l’altra.
Així que les discrepàncies haurien de ser les mínimes. Perquè a la fi estem, una volta més, en què ni aquell “Alcoi de fil de vint” que recordem amb enyorança kitsch, ni este “Alcoi feta pols” que algú s’haurà trobat a un sobret de sucre d’alguna marca blanca -un dia parlarem de les ments lúcides de les agències que preparen les campanyes de comunicació dels partits locals perquè no tenen desaprofitament-, a la fi, dic, cap dels dos lemes ens representen a la majoria. Una afirmació i l’altra dependran d’on col·loques la hipotètica càmera fotogràfica per a plasmar la ciutat. I de col·locar la càmera on els interessa, el gang polític, sí que sap.
Sols han de mirar les notícies en l’àmbit nacional.