L’odissea dels Naumov

Tots sabem el terrible que va ser la invasió russa a Ucraïna. Una de les seues conseqüències va ser la crisi humanitària que es va produir i que Espanya va ajudar a pal·liar acollint milers de refugiats i en la qual Alcoi, com no podia ser d’altra manera, també va posar el seu gra de sorra abraçant sense reserves algunes de les històries trencades que esta terrible i injusta invasió va provocar.

Avui la família Naumov, a través del relat de les seues experiències, pors i esperances, ens anirà il·lustrant sobre allò que cap de nosaltres voldria viure: haver d’abandonar la seua llar, el seu país, sota la força de les bombes.

EL PERQUÈ D’UN ÈXODE
“Érem una família de classe mitjana normal, feliç en la nostra vida diària. Veníem vivint a la capital –diu Tania, que serà qui portarà la veu cantant– Alex treballava i jo intentava ajudar donant classes d’anglès, ja que la cura dels nens no em deixava treballar a temps complet. La nostra vida girava al voltant dels infants, ja que teníem molt poca família i vivien lluny de Kíev. No obstant això, aquell 24 de febrer tot va canviar i les bombes ens van caure literalment a sobre.”

–Però sabíeu que la invasió podia succeir? li pregunte.

“Diguem que sí, setmanes abans es parlava que podria succeir, però ningú s’ho creia. En ple segle XXI una invasió armada? Era massa fort per ser possible”. Es deté i en pocs instants la veu se li talla i se li humitegen els ulls. “Disculpa, em costa molt recordar aquells temps sense que m’afecten les emocions. Van ser dies d’angoixa, fins i tot de terror pel que pogués passar als nostres fills. Ens vam haver de refugiar al metro amb el greu problema que l’Artur, el més menut d’un any, es va posar malalt amb quaranta graus de febre mentre els tancs circulaven per sobre nostre pels carrers. No sabíem què fer, no teníem roba ni gairebé aliments. Ai mare! –exclama angustiada– al final ens vam refugiar a casa d’un amic a les afores de la ciutat perquè tenia una espècie de búnquer abandonat, ple de brutícia i floridura, i feia molt de fred. No podíem resistir això, no per nosaltres, sinó pels nens; veure’ls patir ens destrossava i pensàvem en el perill que corríem amb els bombardejos. Al final vam decidir que el millor era abandonar el país, ja que molta gent ho estava fent. Amb molta sort, Alex va aconseguir un taxi, vam passar per casa, vam recollir roba i vam anar a l’estació central. Allí la situació era terrible, ja que tots volíem agafar un tren que ens portara fora d’Ucraïna i ningú respectava a ningú. Casi vam perdre la Kati –de nou les llàgrimes afloren– un senyor volia ajudar-me i la va pujar al tren però jo no vaig poder fer-ho i li vaig cridar “deixa la meua nena, deixa la meua nena”. Van ser moments terribles perquè creia que la perdíem. Veníem a Polònia, però finalment vam pujar a un tren amb les llums apagades que ens va portar a Eslovàquia. Allí vam estar tres dies i la gent ens va ajudar molt amb menjar i medicaments per als nens”.

ESPANYA I UNA FRASE
“De jove –continua Tania– havia llegit molt sobre Espanya i m’agradava molt el país, la seua gent, el seu clima. A més, una amiga em va dir que el govern espanyol tenia plans per ajudar els refugiats, així que vam agafar un tren i després de dos dies de viatge vam arribar a Barcelona, sense conéixer ningú. Finalment vam decidir viatjar a una ciutat amb mar, Alacant, ja que una senyora ens havia dit: allí no et faràs rica, però seràs feliç”. I saps, –em diu– tenia raó”.

“A l’estació d’Alacant, Creu Roja ens va acollir i juntament amb altres famílies ucraïneses ens va allotjar en un hotel de Sant Joan a l’espera de destinació. Vam estar gairebé un mes i allí es va produir un fet que fins ara ha marcat el nostre destí. Resulta que es va presentar una persona dient que era d’una associació, Tareg d’ajuda a refugiats de guerra, amb seu a Alcoi, una ciutat propera, i que pretenia acollir una família ucraïnesa completa. Com que per entendre’s amb els que estaven allí parlava anglès, em van cridar a mi per traduir tot. En explicar-me el que volia i gairebé sense pensar-ho, vaig dir que la meua família estaria disposada a ser l’eleïda. –Alex, que gairebé no diu res, asenteix amb un somriure– Vam haver d’esperar uns dies més fins que Romualdo Coderch i Rafa van vindre a recollir-nos, no sense abans negociar amb Creu Roja la nostra sortida, ja que ens van dir que no tindríem part de la seua protecció en perdre el seu control sobre nosaltres. Crec que allí ens vam arriscar, ja que Creu Roja era una garantia mentre que l’opció d’Alcoi semblava arriscada. Van entendre el nostre problema i per dissipar els nostres dubtes ens van posar en contacte telefònic amb els Verbnyi, una família ucraïnesa que ja estava sota la cura de Tareg. Afortunadament tot es va solucionar –ací torna a emocionar-se i les seues paraules s’entrecorten– i en esta meravellosa ciutat va començar la nostra actual vida, en la qual som molt feliços”.

– I un cop a Alcoi? li pregunte. “Tareg ens va allotjar en un pis preciós i gran, just davant de l’església de Sant Roc, que pertanyia a uns dels seus associats, Lurdes i Agustín, i que a més parlaven una mica d’anglès. Allí vam començar a viure sota la tutela i cura d’esta meravellosa associació que es va preocupar de solucionar tots els problemes que vam tenir, com la inclusió a la Seguretat Social, l’alta en el padró municipal i sobretot de matricular les nenes al col·legi Sant Roc, a un minut de casa. També es van ocupar d’informar l’Ajuntament i Creu Roja sobre el nostre cas i de gestionar les ajudes que poguérem necessitar. Només ens van posar una condició: durant els primers sis mesos absolutament totes les nostres despeses, necessitats, etc., anirien a càrrec de Tareg. Després seríem considerats una família més d’Alcoi, per la qual cosa hauríem de procurar el nostre sustenten”.

>>Pot llegir el reportatge complet a El Nostre del 20 de març de 2026.