“Actualment és necessari llegir als pacients, no sols la seua malaltia”

Ferran Rodes és un psicòleg que treballa a la unitat de salut mental ubicada en el centre de salut de La Fàbrica. A banda de treballar diàriament amb els seus pacients, els seus anys d’experiència li han servit per a adonar-se de la falta de psicòlegs en la sanitat pública. Per donar visibilitat a aquest problema ha decidit crear una plataforma amb el lema: ‘La salud mental no es cosa de locos, es cosa de todos’, per recollir signatures i reivindicar el problema que envolta a la salut mental en la sanitat pública. Actualment, hi ha un dèficit en comparació a altres països d’Europa, la mitjana de psicòlegs en la majoria de països europeus és de 18 per cada 100.000 habitants, mentre que en Espanya tan sols hi ha 8 per cada 100.000 habitants.

Més avant planteja crear una associació amb el nom “Som igual de diferents”, per oferir tallers i difusió plena.

– Com et vas adonar que la salut pública necessitava un canvi?
– Sempre la demanda ens ha superat, però des de la Pandèmia s’ha notat un increment exponencial de la demanda d’interconsultes que fan els metges d’atenció primària. És veritat que els pacients ho necessiten, però en contrapartida, el contracte del nombre de psicòlegs no ha augmentat en la mateixa proporció ni de lluny.

En la nostra àrea, la d’adults, és desesperant. Hi ha 150.000 pacients per a tan sols 10 psicòlegs. En canvi, els metges de família, que són els que poden receptar, són 382, que també fan falta, però en relació amb la salut mental, la sanitat està molt poc dotada de psicoterapeutes, perquè no sols s’ha de escoltar a la malaltia sinó també al malalt.

– Des de la Pandèmia la percepció de la salut mental ha canviat, a què creus que és deu eixe canvi?
– La gent s’ha fet més conscient que tots necessitem atenció perquè la pandèmia ha sigut un desencadenant universal.

Tots tenim un temps individual per a rebre impactes, que anem amortiguant i guardant dins de nosaltres, i si no passa res, tenim un temps cadascú per acumular, actualitzar i expressar en forma de símptomes. I la Pandèmia va ser un desencadenant universal, com si tots a la vegada ‘anàrem d’enterrament’. En eixe moment, es va generar una situació traumàtica a l’estar la possibilitat de perdre a algú proper i això al final deixa veure que el malestar que estava dins de nosaltres s’activara en eixe moment.

– A l’hora de visibilitzar la importància de cuidar la salut mental, t’has trobat algun impediment?
– És clar que sí. Sempre hi ha algú que es beneficia. Quan busquem les causes que estan fent que algo no funcione sempre trobem a algú que està traent algun profit econòmic de la situació. En aquest cas faig referència a les farmacèutiques dels Estats Units que produeixen benzodiazepines, que són les pastilles tranquil·litzants per a dormir, ansiolítics o antidepressius. Espanya continua sent, després de tants anys el primer país del món en consum de benzodiazepines amb 5 milions de persones a Espanya que es mediquen diàriament. La principal raó és que si aquesta gent no es medicara no anirien a treballar i la feina fa falta, però no es pot deixar de costat la necessitat de llegir que és el que ens està llevant la son perquè no totes les persones tenen el mateix problema i la majoria no van al psicòleg per tractar-lo.

Espanya és el país de les drogues de la falsa felicitat. La OMS ja va dir que el tractament amb fàrmacs ha de ser paral·lel, farmacoteràpia amb psicoteràpia. Però clar, si som 10 psicòlegs només, no podem fer front a 150.000 habitants per molt que els pacients demanen una consulta abans que prendre algun tipus de medicament. Hi ha que receptar, però també és necessari llegir als pacients, no sols la seua malaltia; la recepta és per a l’ansietat i la psicoteràpia és per a la persona. El sistema ara afavoreix la medicació com a resposta ràpida, en lloc d’abordar les causes reals dels transtorns mentals.

– Dins de la psicologia hi ha alguna altra àrea que necessita reivindicació o algun canvi?
– La formació dels psicoterapeutes de vegades deixa que desitjar. Tenim alumnes de pràctiques de diferents universitats i em conten que la majoria no tenen professors que tinguen consulta i que treballen en pacients. Aleshores, el contingut que es dona en les universitats està molt esbiaixat i amb un enfoque cognitiu conceptual. A més, hi ha àrees que s’exclouen, com psicoanàlisis que està fora de la cartera de serveis.

– Actualment, creus que hi ha algun grup més vulnerable quan parlem de salut mental?
– Els adolescents per exemple són un grup d’alt risc i sempre que tenim adolescents tractem de prioritzar la consulta d’ells. L’adolescència és una etapa de transició cap a l’edat adulta i afegeix més inestabilitat al moment existencial que viuen. I si li afegim també que en molts casos han sigut educats en excessiva sobreprotecció se’ls pot generar, sense adonar-se, el contrari, una autodesprotecció.

Les noves tecnologies també influeixen en l’aïllament i han generat molta adicció, perquè ahí els adolescents tenen la última paraula al no haver de socialitzar de manera directa sinó que un mateix tria i sentència.

Ara també molts centres educatius ens estan cridant per fer xarrades als alumnes, perquè puguen entendre els seus sentiments i no tinguen por de demanar ajuda si es que la necessiten.

– Per què creus que la salut mental ja no és un tema tabú?
– Pel que fa als mitjans de comunicació s’expressa molt més el malestar, la gent més coneguda o amb més fama. Ara tampoc ho s’amaga tant i tot això fa que s’elimine el factor tabú i l’estigma de la salut mental. Nosaltres, amb el nostre eslògan, “La salud mental no es cosa de locos, es cosa de todos” volem buscar certa normalitat, encara que aconseguir aquesta al 100% és un ideal, però és una direcció cap a la qual estem treballant. Hem de ser conscients que tots en algun moment podem necessitar un suport o teràpia on ens puguem sentir escoltats i segurs.