Adam Enrique, la il·lusió com a ofici
Actor des dels sis anys i professor d'interpretació des de 2019, ha construït una carrera basada en la constància, l'aprenentatge continu i una profunda honestedat sobre l'escenari
Existeixen trajectòries que, com algunes vides, estan cuinades a foc lent, amb la curiositat, la persistència i la fe com a ingredients principals. La d’Adam Enrique és una d’elles. L’actor alcoià, que porta sobre els escenaris des dels sis anys i tracta d’ensenyar el que sap a les futures generacions d’actors i actrius, exemplifica perfectament el recorregut de tots eixos camins que, encara que sinuosos, són els que acaben portant a la meta. “Em mou la il·lusió”, resumeix. Senzilla, però clarificadora declaració d’intencions.
Adam va començar, com tants uns altres a Alcoi, en el Tesalín, el grup de teatre jove del Col·legi Salesians Sant Vicent Ferrer. Ja en la seua infantesa, el teatre va començar a convertir-se en un joc seriós. “Veia pel·lícules i repetia escenes o creava interpretacions. A més, cada any féiem un musical o una obra, i això dona moltes taules sense ni tan sols adonar-te”, recorda. Eixe entorn, amb professors, companys, nervis i funcions, li va inculcar la màgia de l’escenari. “M’encantava la festa que significava cada dia de teatre”, afirma.
Eixos primers passos, amb fites com la seua primera fase en ‘La Cuna del Mesías’ o el seu paper del Senyor Smee en ‘Peter Pan’, eren senyals que, vistes des de hui, formaven part de la brúixola d’un actor en embrió.
La seua formació posterior, en teatre gestual, anglés, cant, interpretació davant la càmera, va reforçar una idea que ja defensava i que continua sostenint i transmetent. “En escena cal ser honest amb com estàs i connectar amb el company, no buscar gens concret, no fingir”, explica. El secret, encara que gastat, és el mateix que sempre funciona: tractar de gaudir sobre l’escenari.
D’ell destaca també la seua versatilitat, alguna cosa que defineix amb naturalitat. “Quantes més branques toques, més ric eres. L’actitud marca molt. Em considere treballador i això m’ha fet crear el meu propi protocol per a millorar”.
Potser eixa capacitat d’adaptació li va portar a Puy du Fou, el parc temàtic d’espectacles històrics de Toledo. “Era una oportunitat per a treballar realment com a actor, per a viure d’això”. Va cancel·lar un rodatge per a presentar-se al càsting i va entrar en un món amb 200 intèrprets, sinergies, contactes i un altre ritme. “És un treball molt intens, molt físic, però del qual aprens molt i et dona molta seguretat”. Adam Enrique va posar la seua signatura en espectacles com ‘Allende la Mar Océana’ o, sobretot, ‘El sueño de Toledo’, guardonat en 2022 i 2024 com a Millor Espectacle en Directe del món.
Amb tantes obres a la seua esquena, triar li costa. Però esmenta algunes que li han marcat. Per exemple, recorda ‘Amor-discos’, dirigit per Macrina Soler, i que va significar el seu punt d’inflexió. Destaca també ‘Paciente 56’, ‘El montaplatos’, o ‘Caperuza Roja: un musical feroz’, que li va portar a pujar-se a les taules del Teatre Principal d’Alacant o del Teatre Alcázar de la Gran Via de Madrid. En cinema, li va impactar especialment el seu paper en ‘Kiboko’, una docuficció sobre aquest mític i reivindicatiu bar de la Vila que va marcar a tota una generació en els anys 80. “Eixe treball em va fer més conscient de la importància de la llibertat”, recorda.
>>Pot llegir el reportatge complet en El Nostre del 12 de desembre.