Alabat ruc que a la fira et duc
Vaja per davant, perquè quede clar des del començament, que no em referisc a cap grup polític concret, em referisc a tots en general. D’entrada done les gràcies a tots els polítics rectes i honrats que han dedicat els seus esforços a millorar la societat del seu temps. Però, quan observe a distints líders de partits, fent declaracions plenes de vanitat, autocomplaença o supèrbia; m’entra un malestar intern notable, perquè aquesta actitud prepotent evidencia que no han entès res de la seua funció social; que és, justament, estar al servei del poble, cercant el benestar social i el bé comú. Els hem triat per a això justament; no per a vanagloriar-se, ni atacar-se entre ells. Les persones intel·ligents practiquen diàriament l’autocrítica, reconeixen públicament els seus errors, tenen empatia i això els condueix a conèixer amb exactitud la realitat i a trobar solucions concretes als problemes personals i socials. Ara resulta que no, em crida l’atenció que una de les directrius que reben és la d’atacar-se entre ells, sense compassió, ni educació; mentre es queden aparcats i sense resoldre els greus problemes socials que tenim des de fa anys, com són l’encariment desorbitat dels preus dels habitatges i dels aliments bàsics… I no passa res? En sembla que no anem bé!
Ara és habitual desviar l’atenció d’un problema, centrant-se en un altre distint perquè no interessa que l’opinió pública es detinga en l’anàlisi d’una situació social real dolenta; així com crear problemes ficticis i inexistents que fan de cortina de fum respecte a la realitat. Són aquestes, actituds sibil·lines que adopten els manipuladors, que únicament es poden detectar i vèncer des de la veraç informació i l’autèntica cultura. Qualsevol escena d’autobombo, al qual ens tenen acostumats, té aspectes absurds i fins a còmics, perquè amb facilitat es falseja la realitat amb dades inexactes, presentant únicament aspectes molt parcials, fent-los passar per generals, que beneficien a la seua particular versió dels fets. És xocant i absurd, com en una escena de les pel·lícules dels “hermanos Marx”, veure rodes de premsa (hem vist moltes) on el periodista pregunta al polític per un fet concret i rep una contestació que no té res a veure, ni des de lluny, amb el preguntat.
Recorde, de xiquet, a les vesprades, al caure el dia, “a poqueta nit”, veure transitar pels carrers d’Alcoi els carros dels llenyaters carregats dirigir-se cap als forns de pa, per a proveir-los de llenya, tornant d’una llarga jornada de treball des de les muntanyes que envolten la ciutat. La fila de muls i rucs tirant del carro era llarga. Les converses dels pastors, llenyaters i llauradors eren senzilles, estaven carregades de saviesa popular i sentit comú. Ells aplicaven a la vida quotidiana el que els durs treballs de fer llenya a la muntanya i el camp els havien ensenyat. A vegades, en la seua conversa, feien referència a aquesta experiència de la conducta humana, amb una fina sorna i ironia narrativa, intel·ligentment analitzaven les actituds d’autobombo, autocomplaents, buides de contingut que hem relatat abans i deien: “alabat ruc que a la fira et duc”.
JORDI DOMÉNECH ROMÁ. Exprofesor de la Universitat d’Alacant i escriptor