Art i denúncia: pintar la degradació del patrimoni

Pep Hernández no té temps d’avorrir-se. Com li diu la seua dona, no li caurà la casa damunt. Pertany al sindicat de la CGT i està capficat en nombrosos moviments veïnals que vetllen per la qualitat de vida de la gent d’Alcoi. Com que està jubilat, quan no practica l’activisme, està al seu estudi, al carrer Sant Nicolauet, que té vistes a la fàbrica de La Riba, aquella en la qual son pare va treballar durant tant de temps. També explica que li encanta passejar i “veure tots els paisatges que hi ha per ací”. Sobretot freqüenta El Molinar, espai verd en què abans se situava la força industrial alcoiana. Com que està al barranc i per allà passava el riu, —quan portava aigua— el verd mai ha abandonat la zona. El problema és que, segons explica Hernández, ara s’apodera d’ella.

En la Fundació Mutua Levante, el color de les obres de l’alcoià dissimula i, d’alguna manera, fa més amable un missatge amarg: la degradació del patrimoni i els paratges de la ciutat. La gran afecció que ha sentit sempre pel barri del Partidor, per exemple, l’ha portat a pintar-lo en el seu característic impressionisme al llarg dels anys i el seu traç ha capturat, probablement de forma inconscient, la degradació d’esta part emblemàtica de la ciutat. “És reivindicar el que és el barri, perquè està caent-se tot”, lamenta. I explica que “per això l’exposició es diu ‘La pintura de l’enderroc’, perquè ara només fan que caure coses i no mantenen ni rehabiliten res”.

És innegable que el fort compromís social de l’artista travessa també el seu art, tot i que de vegades puga fer-ho de manera inconscient. Ocorre alhora amb la zona del Molinar. Els paratges naturals amaguen una realitat molt amarga. Les històriques fàbriques que ja fa anys van donar a Alcoi l’empenta que l’ha convertida en la ciutat que és hui estan oblidades, caigudes i devorades per una natura voraç que recupera sempre el que és seu. Hi ha algunes sense sostre, altres pràcticament no tenen parets, i els camins que les connectaven estan plens de vegetació i ja no es pot passar. Si un mira a un costat i a un altre de la sala, pot comprendre què significa el pas del temps quan no tenim cura del que és nostre.

En ‘La pintura de l’enderroc’ destaca el contrast entre la llum que Hernández captura en cada quadre i el panorama abandonat i destrossat que dibuixa. “A mi m’agrada el color”, assegura l’artista, i amb el seu nou estil és innegable que és així. Pep recorda com va tindre la idea de pintar amb este impressionisme puntejat i naïf: va ser pintant mandales, quan cuidava un familiar bastant major. “I al temps de pintar mandales, vaig pensar que això ho podia clavar dins del bastidor”, explica. A més, assegura que va buscar este estil perquè “hui en dia l’imprssionisme està un poc desfasat” i li van dir “O canvies o no et menjaràs un rosco”. “Tot i que vaig canviar i continue sense menjar-me un rosco”, riu el pintor.

Així i tot, esta condició potencia la seua creativitat i la inherent denúncia del seu art, la qual cosa l’ha portat a ocupar la Fundació Mutua Levante fins al 10 de setembre. “No, no, jo no m’adapte, jo no pense que he de vendre. A lo millor em tire amb un quadre un mes”, conclou, satisfet i segur com qui sap que ha fet la feia ben feta.