“Cal donar-li major visibilitat a l’esport adaptat”

En el món de l’esport, les històries extraesportives, les que van més enllà dels resultats i les competicions, són les més valuoses.
Pablo Cascant, actual porter de l’Hèrcules Paralímpic, és un exemple que les segones oportunitats existeixen i que el futbol, més enllà de la competència, és una eina d’integració i resiliència.

Des de la seua infància, Cascant va estar vinculat al futbol. Va créixer en els Salesians del centre, on va jugar des de la categoria prebenjamí fins a juvenils, primer en el Salesians i després en l’Atlètic Salesians.

Els seus inicis van ser com a davanter, però amb el temps va descobrir la seua passió per la porteria. “Jugant pachangues amb els porters, em vaig posar de porter i em va agradar”, recorda.

No obstant això, la seua vida donaria un gir inesperat en 2012, quan va patir un ictus isquèmic. “Pensava que per a mi el futbol havia acabat”, confessa.
La lesió el va obligar a allunyar-se de l’esport, sense saber que existia una alternativa per a persones amb dany cerebral adquirit o paràlisi cerebral.

Durant un any va estar sense practicar cap activitat física, fins que, gràcies a les xarxes socials, va descobrir una associació de dany cerebral adquirit. Va ser llavors quan va trobar a l’Hèrcules Paralímpic.

“Em vaig posar en contacte amb ells i en 2021 vaig ingressar en l’equip. Des de llavors, fins ara, joc. Aquest és el meu quart any”, explica amb orgull.
En la seua primera temporada no van poder participar en la lliga a causa de la falta de jugadors ocasionada per la pandèmia.

No obstant això, en els anys següents van aconseguir fites importants: en 2022 van ser subcampions, en 2023 van quedar tercers i, en 2024, es van proclamar campions d’Espanya en la Lliga Nacional de Futbol 7 per a persones amb paràlisi cerebral o dany cerebral adquirit. El futbol 7 adaptat té les seues pròpies normes i categoritzacions. “Per a jugar en la lliga hi ha diferents classificacions”, explica Cascant.

Els jugadors han de passar reconeixements mèdics que els situen en tres classes: classe 1 (els més afectats), classe 2 (amb seqüeles visibles però menys severes) i classe 3 (amb menys limitacions). “En la lliga ha d’haver-hi un màxim d’un jugador classe 3 i mínim un de classe 1, que sol ser el porter”, afig. “La resta de l’equip ha de ser classe 2 o classe 1”.

Però més enllà de les classificacions, el que distingeix a l’Hèrcules Paralímpic és el grup humà. “Som un grup d’amics dins i fora del camp. Això és el més important en el futbol. Si guanyem un partit, continuem sent amics, i si perdem també. No tirem la culpa a ningú, sinó que reconeixem errors i reaccionem com a grup”, afirma Pablo.

Club amb més títols

L’Hèrcules és el club amb més títols en la competició, amb cinc campionats en el seu haver. “Per a nosaltres significa molt. Estem fent bé les coses, malgrat les dificultats que tenim per a entrenar i ajuntar-nos”, diu.

I és que l’equip enfronta desafiaments logístics importants, ja que els seus jugadors viuen en diferents punts d’Espanya: “Alguns estan a Extremadura, Múrcia, Tenerife, Barcelona i València. Vulgues o no, és difícil compaginar-ho”.

Malgrat això, estan tenint una gran temporada. “De moment estem en play-off, que era el nostre principal objectiu”, assenyala.
El 12 i 13 d’abril disputaran trobades crucials a Eibar: “El dissabte 12 juguem contra el Màlaga i el 13 contra el *Disport de Catalunya”.
La seua meta és continuar sumant triomfs i consolidar el projecte de l’Hèrcules Paralímpic.

Per a Cascant, l’esport és sinònim de felicitat. “Em fa sentir una altra vegada futbolista, que és el que m’agrada. Gaudisc qualsevol esport, però el millor és compartir-lo amb gent apassionada”, diu.

Treballa a Dénia

La seua rutina és exigent: treballa a Dénia com a auxiliar d’infermeria i, a més, entrena amb un preparador de porters de l’escola de tecnificació ‘La Parada’. “Quan puc, entrenaré els divendres amb l’Hèrcules, i ací estem, donant-li dur”, comenta.

No obstant això, malgrat els assoliments, Pablo Cascant lamenta la falta de visibilitat del futbol paralímpic. “No té molta repercussió perquè ningú sap que existeix. Ni tan sols jo ho sabia fins que em vaig veure en aquesta situació”, admet.

Major suport

Considera que és un problema comú en els esports minoritaris i demana més suport: “No dic que es televise, però sí que a nivell institucional se li done més visibilitat. No sols quan quedem campions o subcampions, que és quan tothom ho realça. És un tema al qual cal donar-li visibilitat durant tot l’any”.

El futbol paralímpic, com altres esports adaptats, representa molt més que la competència. “No per ser discapacitat ho veig diferent, ho veig com qualsevol altre esport minoritari. Igual que està el futbol paralímpic, està la natació, que tampoc té tanta visibilitat”, reflexiona.

Per això, llança un anomenat a les institucions: “Que continuen donant suport a l’esport adaptat, perquè és molt bonic. Veus l’esperit de superació de totes les persones que estem dins del terreny de joc, perquè tots tenim les nostres dificultats”.

Pablo Cascant és la prova que el futbol i l’esport pot ser un motor de vida. De pensar que mai tornaria a jugar, a convertir-se en campió amb l’Hèrcules Paralímpic.