Cristian Molina, el nou killer del Trofeu Filaes
El Trofeu Filaes s’ha consolidat com a molt més que una simple competició esportiva. És el gran escenari on els festers i esportistes rendeixen tribut als seus filaes a través de l’esport, el lliurament i l’emoció.
Cada any, el pavelló de la Mútua Llevant es converteix en un formiguer de passió, replet d’amics, famílies i companys de festa que es bolquen per a animar als seus. I en l’edició d’aquest 2025, el protagonisme va ser per als Ligeros, que després de diversos anys quedant-se a les portes, van conquistar per fi l’anhelat títol sènior de futbol sala.
En la final, disputada davant els Abencerrajes, els Ligeros es van imposar amb claredat per 4-1, tancant un torneig impecable i deixant arrere les derrotes en les edicions de 2022 i 2024. Però si va haver-hi un nom que va sobreeixir entre tots, eixe va ser el de Cristian Molina, autor de dos gols i veritable estendard de l’equip durant tota la fase final.
Des de xicotet li uneixen les seues dues passions: el futbol i la festa. Nascut el 22 d’abril, just el dia de l’Entrada, el seu pare no va tardar ni 24 hores a inscriure’l en Els Lleugers. Des de xicotet ha viscut la festa i l’esport com un binomi inseparable. Va començar a jugar al futbol amb tot just quatre anys i va créixer en la pedrera del CD Alcoyano fins als 18.
Després del seu pas pels Salesians i el Ciutat d’Alcoi en regional, va compaginar durant anys el futbol sala en la lliga local amb el futbol 7. Encara que la seua carrera esportiva va tindre una pausa quan es va traslladar a València per a estudiar i treballar, mai va abandonar del tot la seua passió. “Ho vaig reprendre l’any passat per a jugar amb amics. No estic en cap lliga, només vull continuar gaudint del futbol”, confessa.
La història de Cristian en el Trofeu Filaes ha estat sempre molt present. Va començar en la categoria aleví de futbol 7, i amb el pas dels anys va fer el salt al futbol sala sènior, on porta ja una dècada competint, des que va complir els 18 anys. Un detall curiós és que va arribar a compartir equip amb el seu pare. No obstant això, fins a aquesta edició no havia aconseguit conquistar el títol que el seu pare va guanyar en 2007, un assoliment que ara, per fi, també pot comptar com a seu.
Per als alcoians festers i amants de l’esport, la Setmana Santa no és només un descans festiu. És una tradició que es respira amb intensitat, una cita marcada en roig en el calendari, on les filaes es traslladen dels carrers a un entorn diferent: la pista, el camp i la pista.
Cristian ho resumeix amb claredat: “És una data important, perquè als quals ens agrada competir, el futbol sala i l’ambient que es genera eixos dies és molt bonic. A més, com ha sigut en el nostre cas, si aconsegueixes passar la fase de grups, és il·lusionant passar el matí veient com s’ompli el pavelló de gent i com comença a respirar-se ja l’ambient de festes”, explica.
Enguany, eixe ambient es va viure amb una intensitat especial per als Ligeros. El camí al títol no va ser fàcil, però sí contundent. Van golejar 6-1 als Vascos en el seu debut, van sorprendre amb un 5-0 als Creuats —grans favorits al títol—, i en huitens van véncer 3-1 als Cides. Després van arribar els partits més tibants: un 2-0 a les Tomasines en quarts i un altre 2-0 als Alcodianos en semifinals. En la gran final, el 4-1 davant els Abencerrajes va tancar una actuació impecable amb Molina, malgrat una lesió en el quádriceps, vestit d’heroi.
“El partit en el qual millor em vaig sentir va ser la final. Arrossegava molèsties i vaig arribar a dubtar si podria jugar el dia de la fase final. Però amb un bon calfament, vaig poder jugar uns minuts en quarts i en semis, i en la final em vaig oblidar del dolor. La il·lusió d’arribar, de saber que podíem guanyar, ens va fer sentir-nos bé i ho vam donar tot”, continua.
Encara que el seu paper va ser clau en diversos partits, hi ha un que Cristian no oblida: el de quarts davant les Tomasines. “Va ser un moment important. Era un d’eixos partits al matí, d’eixos en els quals et pots quedar fora. Vaig aconseguir marcar fent un parell de parets amb el meu germà Álvaro, i per a mi va ser molt especial.
Més informació en l’edició de El Nostre Ciutat