Daniel

El meu quart net, Daniel, té un mes i tres díes i ja és més llarg que jo. Va nàixer el dia de l’Entrada, que enguany va ser el 3 de maig, i si jo fóra un d’eixos festers medulars diria: “xé… lo més gran”, però no és el cas. Nàixer a Alcoi el dia de l’Entrada és molt assenyalat. És assenyalat i molt bonic. Exagere, però no molt, quan dic que el meu netet que acaba de vindre al món com aquell que diu ja és més llarg que jo. Però és que les noves generacions están creant una nissaga de superhomes. I superdones, i superdones. Daniel ha augmentat en pes i talla significativament en menys de trenta díes. Si continua així jugarà al basquet i serà pivot. Està clar que el que mama de sa mare sí és un superaliment, i no les algues Kombu, de fet, sembla clar que és l’únic superaliment que pot anomenar-se així, perquè mentre les criatures mamen están nodrint-se de tot el que és necessari no solament per a la seua supervivència, sinó també pel creixement saludable i en ordre, i això ho procura la llet materna. I quan deixen de mamar comença a anar la cosa alimentícia d’una altra manera. S’embruta ja la cosa. El que fa ara, Daniel, sobretot, és ‘papa i non’. Mama amb ganes, i li fa mal a sa mare de les mossegades que li arrea al mugró, i quan acaba de xuclar el meravellós sustent es queda com un beneït, amb una expressió plàcida de bebé satisfet. Es queda dormidet de seguida, i amb la boqueta mig oberta perquè ni tan sols li ha donat temps la son per a tancar-la, però li dóne el dit i ell l’agafa i l’apreta, dormit i tot. I sentir la pressió tendra de la seua maneta sobre el meu dit és un brindis per la vida. Ell no sap encara que té una germana que no para de besar-lo i dos cosins, i a vegades, quan estem tots junts, allò sembla un documental de La 2 de la fauna del Serengueti, i els iaios ens sentim com els lleons cuidant dels seus lleonets. Però abans del que em pense Daniel estarà jugant amb ells, i agafant-me les cames i pujant-se per la meua esquena i estirant-me del pantaló i jo seguiré brindant per la vida, celebrant la beneïda condició de iaio.

XIMO LLORENS. Periodista