De les quatre parets de l’esquaix a la llibertat de les travessies amb moto

Si a Pablo de Grado li donaren la facultat de poder fregar el llum meravellós, no triaria l’amor amb la princesa i ni molt menys la riquesa absoluta, com va succeir en la famosa història de Aladino i el geni de les Mil i una Nits, sinó donar la volta al món, no instal·lat en la comoditat d’una autocaravana, ni per descomptat amb cotxe o amb avió, sinó damunt d’una moto que li permetera utilitzar les rutes menys convencionals i alhora que exigiren un major grau d’aventura.

Així és qui fora xiquet prodigi de l’esquaix “noventer” en uns anys en què va arribar a mirar d’enfront del #mateix tenis com l’esport de raqueta més practicat al nostre país. Va ser doble campió d’Espanya sub’14 en 1990 i 1991 i altres dues vegades va pujar al podi en la categoria sub’12. Però aquella flama va acabar apagant-se progressivament fins a extingir-se del tot quan va deixar la nostra ciutat per a anar-se a cursar els seus estudis universitaris a Madrid.

Van ser tres dècades d’allunyament total de l’esport que li va encimbellar, fins que fa fa un parell d’anys, les casualitats de la vida van fer que Pablo de Grado es retrobara amb els seus orígens, que en qüestió d’esport no eren uns altres que Olympia i l’esquaix, arran de passar pel quiròfan per a sanar un genoll que hi havia quedada malparada per un accident de moto, l’afició feia la que enfocava totes les seues ànsies d’aventura.

El pas pel gimnàs li va portar a recuperar velles amistats, entre elles les de Julio Latorre, que en aquells dies estava posant en marxa el seu actual projecte de recuperar la pràctica de l’esquaix a la ciutat. De sobte, quasi sense adonar-se, es va veure una altra vegada empunyant una raqueta i rememorant sensacions que creia oblidades. Qui va tindre, va retindre i la sorpresa per a ell va ser que encara guardava molta d’eixa tècnica que li va portar a ser un jugador diferencial.

Quedava el pas de tornar a competir i ací es va veure que el seu marge de millora era molt gran. En la temporada del seu retorn va aconseguir alçar-se amb el Màster de la Comunitat Valenciana de Segona Categoria. Títol i ascens a la màxima divisió. En Primera s’ha trobat amb una competició més física i exigent i amb rivals deu, vint i fins a trenta anys més joves que ell. Encara així, va tancar 2025 en el dotzé lloc del ràquing de la Comunitat Valenciana i com a millor jugador local d’un esport que ha ressorgit amb força a nivell local, amb una mescla de jugadors veterans i de sàvia nova que venen trepitjant forta.

Pablo de Grado, malgrat el seu aspecte d’etern adolescent, té 48 anys i el mes que ve farà 49 i la seua il·lusió seria estrenar el mig segle de vida tractant de donar la campanada en el Campionat d’Espanya Màster. Ara mateix no sap si ho intentarà o es quedarà en un escaló més a baix, com a hobby i referent del nou club creat a nivell local sota el nom de Club Esquaix Olympia Mariola.

Mentre desfulla eixa margarida sobre el seu futur esportiu, aquest passat Nadal sorprenia amb la seua altra gran passió, potser fins i tot més intensa que l’esquaix, que són les motos, especialment les off-road, però també ha provat altres disciplines com l’asfalt o els circuits. Al revés que l’esquaix, no va ser fins a la trentena quan va ser totalment independent econòmicament i va poder així comprar-se una moto amb el seu primer sou com a dentista.

Des de llavors no ha parat, però ha sigut en els últims temps quan més s’ha destapat eixa vocació aventurera que no va poder gaudir de jove per una qüestió familiar. La seua llista de llocs visitats cada vegada és més àmplia i amb una major dosi d’aventura i rebel·lia. Europa pràcticament li l’ha recorreguda tota o gran part, inclosos països menys convencionals com Croàcia, Eslovènia, Bòsnia i Montenegro. Fa tres anys va estar en Pakistan realitzant una travessia que li va captivar i està entre les seues favorites.

També ha recorregut l’Himàlaia indi i l’estiu passat, al costat d’una parella d’alcoians, Luis Sainz i Patri Millán, van travessar durant dues setmanes a l’agost la serralada del Pamir, el sistema muntanyenc d’Àsia Central conegut com el Sostre del Món, on convergeixen mites com l’Himàlaia o el Karakorum, estenent-se principalment per Tadjikistan i Kirguizistan, destacant per les seues altituds (passos fregant els 5.000 m) i paisatges d’una bellesa extrema.

Aquest viatge precisament li va marcar molt. Acostumat a anar acompanyat, va haver-hi algunes rutes que va decidir fer-les en solitari, experimentant alhora una sensació inèdita de llibertat i de vulnerabilitat que li van portar a plantejar-se el repte d’intentar-lo en el futur sense acompanyament. Per a això va triar el seu particular paradís, que és el Marroc, un destí relativament pròxim al qual tantes vegades havia recorregut per a una dels seus habituals escapades. “Vaig voler jugar a casa”, assegura per les moltes experiències viscudes en el veí país.

L’aventura va començar en Nador, a pocs quilòmetres de Melilla i l’objectiu era travessar la serralada de l’Atles, amb passos per damunt dels 4.000 metres i acabar en el desert. Tot en el seu CFMoto 450MT, de fabricació xinesa, molt més àgil i lleugera que la KTM o la BMW de gran cilindrada que completen el seu particular garatge moter.

El pla era passar Nadal a casa i eixir l’endemà i tornar el 4 de gener, incloent-hi el Cap d’any en ruta. Tot tancat i ben lligat, amb contactes locals i kit de supervivència per a qualsevol emergència. En el que no va comptar Pablo de Grado va ser en la climatologia. “Quan vas a l’Atles i més en aquestes dates, saps que pot nevar i va fer molt de fred, però el que no t’imagines és que et trobaràs amb la pitjor onada de fred i neu dels últims vint anys. Va nevar en llocs que feia molt de temps que no queia un floc de neu i va haver-hi moltes carreteres que estaven intransitables, primer per la gran nevada que va caure i l’endemà pel gel i el fang”, recorda.

“Anar al Marroc –afig– sempre és sinònim d’aventura. Per molt preparat que vages, per molt estudiat que ho tingues tot, sempre hi ha alguna cosa que et sorprendrà. És part de l’aventura i ho assumeixes”.

Al primer dia de trepitjar territori marroquí va haver de canviar de plans. El problema no va anar només la neu i el fred, també el fang, que el va obligar a prescindir d’algunes de les etapes que havia preparat. “Va haver-hi un dia que em vaig quedar tirat per la neu. Vaig arribar a un poble on tots els albergs estaven plens. Vaig haver de suplicar quedar-me, encara que fora en un sofà i em van donar mantes per a tombar-me en el sòl d’una habitació que tenien tancada. L’endemà no vaig poder eixir del molt que havia nevat. Ha sigut una experiència increïble que m’anima a fer més viatges en solitari. Eixa barrera que abans tenia, la vaig aconseguir superar en aquesta travessia per l’Atles. Eren dies esgotadors per la tensió acumulada d’estar en permanent alerta per por de caure’t en un lloc on per allí no passa ningú en dies, però amb la satisfacció de superar mentalment eixe mur d’anar tot el temps en solitari i sense saber que podia passar en el següent quilòmetre”. Pablo de Grado desconeix què li oferirà el futur, però ha posat la seua mirada a recórrer tota Sud-amèrica com a pròxim gran repte.