Des de Cotes Baixes, reis de la nutrició esportiva d’alt rendiment

Anava per a arquitecte, de fet es va llicenciar per la Universitat de Sevilla i va arribar a tindre el seu propi despatx, però la crisi immobiliària de 2008 li va portar a replantejar-se el seu futur laboral. Va ser quan Jesús Sánchez va fer cas al seu cor i va forjar el seu propi somni al més pur estil Bill Gates, que en el garatge de la seua casa, amb escassos mitjans, va crear el gegant informàtic Microsoft. No és el cas d’aquest il·licità, casat amb una alcoiana i fills alcoians, que des d’ací, quasi del no-res, fent cas al seu instint i tenint en compte la seua pròpia experiència com a triatleta que començava a destacar en la dècada dels 90, en plena expansió d’aquest esport de resistència, ha creat un altre gegant, el de la nutrició esportiva d’alt rendiment, exportant els seus productes energètics i de recuperació a un total de 40 països de tot el món, sent el número u a Espanya i amb un volum de venda que se situa en 13 milions d’euros i amb una previsió per a 2025 de créixer per damunt del 30%. Tot des del polígon de Cotes Baixes i amb un volum pròxim al mig centenar de treballadors. Esportistes com Fernando Alonso o Jorge Martín, per citar els més coneguts, estan associats a la marca 226ers, en honor al total de quilòmetres d’un triatló de llarga distància, però en la seua nòmina apareixen diversos dels millors especialistes del món del triatló, ciclisme, MTB i de l’ultratrail.

– L’empresa està prop de complir quinze anys. En concret serà el pròxim 27 de juliol, però els orígens es remunten a la teua etapa com a estudiant universitari d’arquitectura a Sevilla. És així?
– Així és. Comence en el triatló en els 90. De xicotet feia de tot, fins i tot winsurf, vaig arribar a ser campió autonòmic. Un amic d’Elx em comenta que s’acaba d’inscriure en un triatló a Águilas. Allò em va cridar molt l’atenció i em va picar el cuquet de provar perquè se’m donaven bastant bé els tres esports. Fins al punt, que en el meu debut com a triatleta en la distància sprint, va acabar cinqué a Sevilla. Allò em va animar per a seguir i anar augmentant les distàncies. Fins que en 1999 se m’ocorre fer l’iroman d’Eivissa, que a més era Campionat d’Espanya de la distància. Crec recordar que vam ser 150, no hi havia molta gent encara. Record que em vaig passar tot l’any preparant aquella prova, fins al punt de descurar els estudis. No vaig aprovar cap assignatura aquell curs. Era tot entrenar i entrenar. En la marató del segment de córrer, vaig haver d’abandonar per problemes digestius. Em va estranyar allò, perquè pensava que arribava ben preparat, però és cert que l’alimentació llavors era una incògnita. Es menjava poquíssim amb respecte ara. Un parell de plàtans, dàtils i alguna barreta de musli. Va ser com tirar un any a les escombraries, no vaig aprovar res i damunt em vaig haver d’abandonar. Un autèntic desastre. Vaig prendre la decisió de deixar el triatló i centrar-me en els estudis. No obstant això, anys després decidisc tornar, ja amb Pilar, la que és hui la meua dona. Ella ni corria, ni feia absolutament res, i jo comence amb la intenció de fer llarga distància. Tenia la ‘espinita’ d’aconseguir bons resultats en la distància olímpica, no vaig agafar en la llarga, que se m’ennuegava. A partir de les set hores patia problemes digestius. Vòmits, diarrees i és quan em plantege indagar. Descobrisc una sèrie d’ingredients que em van bé i altres no tant. Així és com vaig formulant el que havia de prendre. Va aconseguir tindre resultats molt bons en 2007, 2008 i 2009. Aprofite que un antic company de triatló em parla que tenia l’oportunitat de promocionar una línia de productes per a una marca i em comenta si m’interessa ficar-me. Li dic que sí i comence a comprar ingredients sòls i faig les mescles. Hi havia una marca a Espanya però orientada a la musculació i recuperació per a esports de força, encara que cap orientada a l’esport de resistència. El problema era que quan portaves molt de temps i estaves deshidratat per calor, tot asseia malament. Les marques només se centraven en els gimnasos, on tant la temperatura com la humitat i el temps dels exercicis estaven controlats. Calia eliminar els sucres, el gluten, la lactosa… Vaig buscar alguna cosa que tolerara el cos després de sis, set o huit hores d’esforç intens i que no et deixava sec. Eixe producte ja estava fet, el van desenvolupar uns suecs, es deia ‘vitargo’, era ací, però la gent no ho emprava per a la llarga distància.

– Llavors acabes donant amb la fórmula mestra?
– En llarga distància, la majoria d’abandons, fins i tot hui dia, són deguts a problemes digestius, per deshidratació i falta d’alimentació. No és una qüestió que la gent estiga preparada o no, que ho està. Nosaltres vam posar el focus ací. Comencem amb tres referències: un isotònic, un recuperador i un energètic. Primer, en algunes botigues que em van tirar una mà al principi, després en unes altres que em van anar secundant veient que aquell producte es venia.

– Van ser uns inicis quasi de pel·lícula?
– Vaig començar en un local davall de la meua casa que al principi l’utilitzava com a estudi d’arquitectura, que vaig haver de deixar per la crisi immobiliària de 2008. Em vaig quedar sense treball, veia que allò ja per a llarg i em vaig veure en una edat complicada. Vaig començar amb això al costat d’altres dues iniciatives de negoci més, però aquesta era la que més còmode em sentia. Comencem a fer publicitat en mitjans, amb poc cost, enviant productes per a fer test en revistes especialitzades, en portals d’internet que en aquells dies començaven a sorgir i fent molta faena en xarxes socials. Vaig tindre la sort de coincidir amb un parell de persones que em van ajudar molt, com van ser Nando Coderch i Javi Montava, en tot el relacionat amb xarxes socials i esdeveniments. Havia deixat el despatx d’arquitectura i ens vam anar a la incubadora d’empreses de la Cambra de Comerç. L’empresa va agafar un vol tal, que als tres anys ens vam haver d’anar a un local al carrer Cid en 2015. Comencem a pujar molt en internet, quan allò era una cosa desconeguda. Vam fer una comunitat molt gran ràpidament. Comencem a millorar productes, especialitzant-nos en sals i gels, secundats per un equip comercial molt bo. Cada vegada més esdeveniments, més esportistes i més productes, fins que els 400 metres del carrer Cid es van quedar xicotets i vam haver de mudar-nos fa dos anys i mig a Cotes Baixes.

– I arriba l’enlairament definitiu?
– Comencem a pensar en l’exportació internacional i acudim a una distribuïdora, però allò no va funcionar. El creixement es deté entre 2017 i 2020. Amb el confinament, tornem a treballar solos i és a partir d’ací quan fem un salt bastant gran. La gent s’equivoca quan pensen que els nostres productes valen 2 o 3 euros i ho veuen com una cosa secundària, però si arribem a vendre 4 milions de gels, és un cert volum. Si saps que la gent que practica de manera regular utilitza aquest tipus de productes, tens un trànsit per la teua botiga, però alguns no van arribar a entendre-ho i ens van donar l’esquena. Quanta gent passa a veure sabatilles i no compra perquè a l’any igual renova una vegada, però quanta gent passa, no compra una sabatilla però s’emporta una barreta. Després del covid es dispara el consum d’aquesta mena de productes. No sé si enxampem el punt dolç de conscienciació i va associar la salut amb practicar esport. Ací vam fer un salt molt gran, la veritat.

– El següent pas, la internacionalització de l’empresa?
– Hi havia una labor darrere perquè des de 2014 comencem a anar a fires fora, però no acabaven si es fes bé les coses i és a partir de 2020, quan arriba l’enlairament i ara tenim productes en 40 països. En alguns molt bé, com Costa Rica o Colòmbia, uns altres com Grècia o Polònia, també, però ens costa més a Alemanya i el Regne Unit. A França hem millorat molt. L’èxit a Llatinoamèrica es deu al fet que en 2013 i 2014 tots estàvem amb moltes ganes. També Nando Coderch va fer una gran labor en xarxes socials en aquells països, alçant-se a les 4 de la matinada per a connectar amb Mèxic, per exemple. De sobte tenies 5.000 seguidors més. Gens pagat i tot fent una gran labor en xarxes socials.

– Es pot quantificar el volum de l’empresa en milions d’euros?
– Està tot publicat, en 2024 arribem a 13 milions d’euros. La idea per a 2025 és superar eixa xifra. Estem creixent a ritmes de 20% i fins i tot del 30% anual. Està molt bé, genera alegria, però suposa un estrés permanent perquè sembla que vages amb el pedal de l’accelerador a fons tot el temps. Pot vindre corbes, però qui frena, amb el que has de passar la corba accelerant.

>>Pot llegir l’entrevista completa en El Nostre de l’11 de juliol.