Dos entrenadors alcoians en l’OK Lliga la pròxima temporada

Parlar de l’Alcodiam i del seu exitós present és pensar també en noms com els de Ferran Formatjé, Guiri o Gonzalo Pérez, jugadors que van arribar molt joves, algun amb la majoria d’edat recentment complida, i que més d’una dècada després han acabat arrelant a la nostra ciutat.

Es tracta de jugadors bandera de l’Alcodiam actual –Formatjé ha decidit just aquesta temporada posar fi a la seua carrera– que van arribar amb el vistiplau d’un tècnic que va establir les bases del club que aquesta temporada ha fet història en l’esport alcoià i que va posar la llavor durant catorze llargs anys a eixe equip que aquest curs ha alçat el seu primer títol europeu.

Va ser algú que com ells va acabar tirant arrels a la ciutat. Si és el cas, acuitat per la necessitat, al seu país la crisi econòmica havia obligat molts argentins a abandonar la nació. Era 2002 i amb aquell viatge al desconegut, amb dona i filla de poca edat, aterrant en una ciutat que començava a somiar amb tindre un equip en la màxima categoria de l’hoquei sobre patins estatal, va donar peu a una de les històries més fascinants que ha donat l’esport alcoià.

A penes un any després de ser un dels dos argentins que formaven part de la plantilla d’un Alcodiam que aspirava a ser cap de lleó en Primera Divisió, acceptava el repte de penjar els patins i passar a dirigir a qui fins a uns pocs instants abans eren companys de vestuaris.

L’efecte va ser immediat i en la temporada del seu debut en una banqueta va conduir als blaugranes fins a la seua major fita: l’ascens a l’OK Lliga, un 25 d’abril de 2004. L’actual Alcodiam no s’entendria sense aquelles catorze ininterrompudes temporades que Diego Mir va romandre en la banqueta de l’equip: sota la seua direcció l’Alcodiam va trepitjar durant nou temporades l’OK Lliga, va guanyar una edició de la Copa Principe, va disputar tres fases finals de la Copa del Rei i va jugar una Final a 4 de l’antiga Copa CERS en 2012.

Diego Mir va deixar l’Alcodiam en 2016. Són nou anys allunyat del que ell i la seua família considera com a “casa”. Ací va nàixer Manu, que aquesta temporada ha fitxat pel Saint Omer, el campió de la lliga francesa, i també les dues bessones, la raó per la qual van decidir fa dos anys deixar Itàlia per a tornar a Espanya i que ací seguira la seua formació escolar en una etapa crucial dels seus estudis.

Diego Mir va arribar a Itàlia a la fi de la temporada 2017/18 després de comprometre’s amb el Breganze. Dues campanyes després va fitxar pel Valldagno, un dels grans de la lliga italiana, amb el qual va conquistar un títol de Copa com a millor resultat. Tancada aquella etapa, en la temporada 2023/24 li van proposar prendre les regnes del Cerdanyola, el club degà de l’hoquei espanyol, fundat en 1935. Aquest històric de l’esport de l’estic portava quasi dues dècades sense trepitjar les pistes de la *OK Lliga.

L’hispà-argentí va acceptar el repte de deixar l’elit i baixar un escaló. Fa uns dies aquesta localitat amb una població similar a la de la seua volgut Alcoi, molt pròxima a Barcelona, festejava el retorn a la màxima categoria de l’hoquei estatal després de 17 anys anys i després de guanyar els dos partits al Manlleu.

“No era un desafiament fàcil, tenia els seus riscos perquè l’OK Plata és una categoria complicada, però ha sigut una satisfacció enorme poder celebrar aquest ascens”, confessava l’ex de l’Alcodiam, que la pròxima temporada tornarà a  l’OK Lliga després que s’acomiadara de la banqueta blaugrana en la temporada 2015/16.

Això significarà que la pròxima campanya hauran dos entrenadors alcoians en la màxima categoria de l’hoquei sobre patins estatal. “Encara que no siga d’Alcoi, em considere un alcoià més, allí sempre estarà la meua casa”, es reivindica. Una casa a la qual tracta de tornar sens falta almenys una vegada a l’any per a visitar als molts amics que encara guarda d’eixos catorze anys que van suposar un punt d’inflexió en la seua vida.

“Les dues bessones, encara que es van anar amb 3 anys i ara compten amb 14, tenen un record molt vague dels seus anys a Alcoi, però se senten molt alcoianes. De fet, en la seua classe han tingut una professora que és de Muro i parlaven molt d’Alcoi i les seues tradicions. Sempre que podem, viatgem fins allí, perquè a Alcoi tenim les nostres arrels. Per a tota la família és molt especial. Moltes vegades anem sense avisar, quasi d’incògnits, perquè són pocs dies i seria impossible estar amb tots”, es resigna.

Reconeix que el dia que isca el calendari de la pròxima temporada tindrà nervis per saber quan li toca visitar amb el Cerdanyola el pavelló Miguel Sarasa. “Si vols que siga sincer, no em fa gens de gràcia haver d’enfrontar-me a l’Alcodiam a la seua casa. Serà com tindre el cor partit eixe dia. Al mateix temps, pense en la volta i em fa molta il·lusió.

Tornar a la casa que tan bé et va acollir és una cosa molt gran”, revela.
Sap que la pròxima temporada serà de sofriment. “L’objectiu és la permanència. Estadísticament ho tenim cru. Aquesta temporada, els tres que van pujar, han acabat baixant”, admet conscient que compta amb una plantilla amb moltes limitacions, en la qual ningú es dedica per complet a l’hoquei, amb jugadors que a més de jugar, treballen o estudien.

Diego Mir assegura que està al corrent de tota l’actualitat blaugrana. A través de les xarxes socials es troba al dia de quant succeeix. Confessa que es va alegrar un munt quan els de Lorenzo Pastor van conquistar la Trophy Cup. “És una competició a la qual encara li falta rodatge. Era la primera edició, però això no lleva mèrit al títol. Aconseguir-ho de la manera que ho va conquistar el *Alcodiam és per a llevar-se el barret: a casa del Follonica i apel·lant a l’èpica. És de “chapeau”. El club està en un gran moment. No és gens fàcil aconseguir el que està aconseguint: ser un equip de fora de Catalunya i fer els passos que estan donant en les últimes temporades”, es congratula.

Parla de la dificultat de reemplaçar a algú com Ferran Formatjé. El gironí va arribar estant ell en la banqueta. També Guiri i Gonzalo Pérez, banderes hui dia dels blaugranes. “Ferran és irreemplaçable, no sols pel que aporta com a jugador, amb un nivell tècnic per damunt de la mitjana, sinó per l’aire que crega en el vestuari. Fa que l’ambient siga espectacular, una cosa molt important per al bon funcionament d’un equip. Però el club té altres grans actius com són Guiri i Gonzalo, també està Agustín, que va arribar ja quan jo no estava, però que porta allí molts anys. Comptar amb una base de 3 o 4 jugadors que coneixen bé el club és clau. L’Alcodiam ho té i només falta encertar en els fitxatges que venen, que no sempre és fàcil”, concreta.

Diego Mir es va anar de l’Alcodiam en 2016 deixant la porta oberta i pensant a tornar algun dia. Eixe moment encara no ha arribat. En el seu moment va ser un dels quals va apostar per donar l’oportunitat a Lorenzo Pastor quan es va decidir que Sergi Punset no anava a continuar.

L’alcoià va camí de la seua setena campanya consecutiva en la banqueta blaugrana. Diego Mir té 52 anys i eixes més de dues dècades de trajectòria professional li porten a pensar que eixa volta als orígens acabarà arribant. “Clar que m’agradaria tornar, però ara no és el moment, perquè l’Alcodiam té entrenador, un gran entrenador, i tampoc vull postular-me per a això. Eixa opció és ací, m’encantaria perquè seria com tornar a casa, però cal respectar el treball dels quals estan ara en el club, que a més l’estan fent molt bé”, va subratllar.