El gorro del ‘bonrollisme’

Molt s’ha escrit del jugador número 12, que l’esport no s’entendria d’igual manera sense els seus seguidors o que la indústria esportiva mundial no se sustentaria —o no hauria aconseguit els índexs de popularitat actuals— sense els aficionats com a motor econòmic principal.

L’experiència demostra que l’esport professional podria disputar-se sense públic, com es va demostrar durant la pandèmia de 2020, però a canvi perdria gran part de la seua essència. Un bon exemple que es consumeix més esport en directe que mai va ser l’última fase final de la Copa del Rei de bàsquet, celebrada el cap de setmana passat al Roig Arena, en la qual es van batre tots els rècords d’assistència amb més de 100.000 aficionats passant per les graderies.

Entre ells, dos molt especials: els alcoians Jordi Gomis i Quique Ferre, amics des de l’etapa d’estudiants que fa quasi dues dècades que no es perden cap dels grans esdeveniments esportius celebrats en territori europeu.

Tot va començar en 2008, en aquella recordada Eurocopa en què Espanya va posar fi a 44 anys sense guanyar un trofeu internacional. Entre els presents en aquella eliminatòria de quarts contra Itàlia, que va canviar per sempre la història del futbol espanyol, estaven ells dos, que, al costat d’altres dos amics, van recórrer en una autocaravana donada la distància que separa la nostra ciutat de Viena.

Els quatre, abillats de la mateixa manera, amb una cridanera malla roja molt cenyida al cos i un tutú groc, vestimenta que des d’aleshores els identifica i amb la qual busquen el “bon rotllo” entre la marea d’aficionats. Van repetir experiència en l’Eurocopa de 2012, també guanyada per Espanya, i des de llavors ha sigut un no parar, amb doblet aquell any, ja que també van ser presents en els Jocs Olímpics de Rio de Janeiro.

Va ser a l’estiu de 2024 quan van decidir tirar la resta en els Jocs de París, on, segons confessa Jordi Gomis, van passar els “dotze dies més increïbles” de les seues vides. Allí van incorporar al seu ja estrambòtic “look” un casquet de waterpolo.

Van viure moments surrealistes, com quan dos gendarmes parisencs van voler fer-se una foto amb ells, intercanviant complements. També inoblidable va ser la semifinal contra Holanda, camí del primer or olímpic del waterpolo femení espanyol, quan van baixar a peu de piscina a celebrar-ho amb les jugadores.

La prova que cada vegada passen menys desapercebuts va ser el succeït el cap de setmana passat a València. Els reporters de DAZN els van entrevistar en la prèvia de la final i van aparéixer en diverses imatges entre els seguidors del Reial Madrid.

Ara ja pensen en el futur: la fase prèvia de l’Europeu d’handbol a València, l’Eurocopa d’Anglaterra i, sobretot, el Mundial de futbol d’Espanya 2030. “Volem estalviar prou per a poder estar un mes sencer fora de casa”, asseguren.