El fang etern
La terra terrosa els atrapa fins als genolls, amb cara de jutgessa i botxí al mateix temps. No poden córrer, ni tampoc fugir; només els queda llançar bocinades, bastó contra bastó, fins que la sang supere el fang. Goya pintà dos homes, però en realitat us diré que són pobles sencers que s’ofeguen mentre s’incriminen mútuament, germans convertits en bel·ligerants sense recordar per què.
El duel no té principi ni final, simplement és etern, com alguns gemecs que mai troben repòs.
Cada bastonada ressona en el nostre present. Palestina reduïda a runes, Ucraïna ensangonada, migrants devorats per mars sense pietat i si aconsegueixen arribar a terra ferma, ja hem vist que no tenim cap pietat per agafar la barcassa i tornar-la a l’infern des d’on acaben d’eixir. Sempre hi ha algú amb un garrot i un altre amb el rostre obert, i el fang és sempre el mateix: poder, fanatisme i cobdícia, com ho vullgueu dir. La nostra societat ha aprés a nodrir-se d’aquesta lluita, a vendre armes, a vendre odi o silencis. També, com l’altre cas, igual dona. Els qui colpegen no s’adonen que cada impacte no sols trenca ossos, sinó també els fonaments d’una terra exhausta que ja no pot sostenir-nos. Ningú escolta res, ni tan sols el crit de la terra i ja s’ha de ser inconscient per a no poder o no voler escoltar la nostra terra.
I mentre el món s’encén, el fang creix. Perdoneu que parle tant de fang, però resulta que estem tots bruts i el portem fins als genolls. Encara que nosaltres seguim, porfidiosos a mirar el veí com a enemic, a cerclar fronteres amb murs i discursos, a alimentar la fera de la por. Este odi i fanatisme de què parlem ho celebren, sobra en assenyalar un altre, posar-li un nom, un rostre i una pell diferent. El garrot s’alça, la multitud crida i el fang s’empassa el crit fins a convertir-lo en eco.
Però encara hi ha qui s’atreveix a deixar caure l’arma. Les mans lliures poden allargar-se, poden rescatar-nos d’aquest terrer que ens xucla. Llavors el duel es trenca, i el quadre que hem estat observant una estona dins el museu es reescriu. La pintura deixa de ser condemna i esdevé advertència. Perquè el veritable enemic no és l’altre, és la ceguera que ens fa confondre’l amb el reflex del nostre propi rostre. No podem continuar colpejant-nos fins a l’últim alé. Quan la terra ens engolisca, no hi haurà vencedors, sols cadàvers. I en aquell silenci absolut, el fang riurà de la nostra obstinació.
Si encara som a temps, que tampoc ho tinc clar, alcem la veu contra els qui ens volen en guerra perpètua. Trenquem els garrots i traguem els genolls de la terra. Potser així