El fotògraf dels corredors

El món de l’esport és moltes vegades guardià d’històries increïbles de persones anònimes a les quals els mou la seua bondat i que sense voler-ho acaben sent part molt important d’un col·lectiu en concret. És el cas de Francisco Tomás Nácher, un mestre pastisser que des de ben xicotet tenia una inquietud, que era la fotografia. Amb el pas dels anys va sumar una altra afició, que era córrer, en els temps en els quals els atletes populars encara no eren coneguts com runners, per a anys després fusionar aquests dos hobbys: la fotografia i calçar-se unes sabatilles per a començar a fer quilòmetres.

Una mescla que ha acabat sent testimoni directe de l’auge de l’atletisme popular a la nostra ciutat. Segurament sense la seua visió, sense eixa manera desinteressada i generosa de servir als altres a través d’una passió, la història d’aquest esport a nivell local s’hauria escrit de diferent manera. Un altruisme que ha acabat per portar-li de ser fotografiat a convertir-se en el *fotógrado de la legió de runners alcoians.

Són molts anys al peu del canó en els quals no hi ha carrera popular –ja siga d’asfalt o de muntanya i el calendari és bastant extens i variat–, en la qual Francisco Tomás no deixe el seu segell personal. Les xifres que li acompanyen són verdaderament impressionants. Té un arxiu fotogràfic pròxim al milió d’imatges. Calcula que ara està en les 750.000 instantànies. Però és que d’una carrera arriba a realitzar 500, 1.000 o més de 2.000 com va ser el cas de l’última edició del Trail Solidari, on per a més inri no va fer seguiment de les tres carreres i es va centrar en la distància llarga.

El procediment que utilitza sempre és el mateix: és difícil veure-li en la línia d’eixida o d’arribada, el seu coneixement del terreny li porta a esperar als corredors en un punt estratègic del recorregut, que pot arribar a ser el lloc més inversemblant i fins a perillós de tot el circuit, sempre a la recerca de la millor instantània. Allí aguanta *estóicamente el pas dels corredors i durant un llarg període de temps el seu ull difícilment s’enlaira de la cambra. Eixes fotos de tots els participants poques hores després estan disponibles per a ser descarregades de manera gratuïta en la pàgina que porta el seu nom en Facebook.

Però l’idil·li de Francisco Tomás Nácher –que ara té 70 anys–amb la fotografia va començar a forjar-se fa quasi sis dècades, quan comptava amb 14 anys i en la barriada de Batoi, on de criatura es passava hores i més hores recorrent el barri per a fotografiar tot allò que se li passava pel cap.

La seua il·lusió de major sempre va ser dedicar-se a la fotografia, però les necessitats de casa, amb els seus pares malalts, li van fer buscar-se la vida en un altre ofici i va començar com a pastisser en Confiteria Seguí. Un negoci que per amistat amb el seu propietari va acabar adquirint amb tot just 25 anys. Tindre el seu propi negoci no li va suposar abandonar la fotografia. De fet va fer els seus primers passos com a fotògraf de premsa. La seua amistat amb Miguel Abad, llavors corresponsal d’un periòdic valencià, li va portar a cobrir nombrosos esdeveniments locals. “A penes escoltava una sirena, agafava el meu Derbi i la cambra, i allà que m’anava”, recorda.

Aquells anys de xiquet fotògraf per Batoi li van fer acumular un arxiu únic de la barriada que va guardar en caixes. Fins que una mudança li va portar a un dels seus episodis més amargs de la seua vida. Tot aquell arxiu va acabar en un contenidor d’escombraries per un error. Hui dia encara lamenta aquella pèrdua. “Estaven totes les fotos que vaig fer des que vaig començar a aficionar-me a la fotografia sent un xiquet”, recorda amb tristesa. Amb el canvi de segle, la seua vida laboral va patir un important gir, va decidir deixar el negoci i entrar com a empleat en Forn Corbí.

En eixa etapa va començar a compaginar el tenis taula amb els primers entrenaments de carrera a peu. “Vaig començar a córrer molt tard, ja amb 45 anys. Vaig ser un corredor mediocre, del munt”, assegura. Així i tot va aconseguir ser segon en una de les últimes edicions que es van celebrar de la desapareguda Pujada i Baixada al Preventori. En el seu historial com runner apareixen dues maratons i la participació en totes les carreres populars de la zona, anaren de muntanya o de carretera, encara que reconeix que el seu era l’asfalt. “No pujava malament, em defensava bastant bé, però baixant era un desastre”, confessa.

Fins que en una de les seues dues participacions en la Behobia, la històrica prova atlètica que des de fa més de 100 anys se celebra a San Sebastián, va canviar per sempre la seua percepció de córrer. “Ja començava a anar a algunes carreres amb la cambra a la mà. Vaig començar a prendre-li gust a allò de fer fotos mentre corria. No sé qui em va dir, perquè no deixes de córrer i et dediques a fer fotos”. Aquell comentari va canviar per sempre la seua vida i també la història de l’atletisme popular local, ja que gràcies a eixa afició, des de fa anys cada carrera que se celebra a la ciutat hi ha un record fotogràfic molt complet.

“Les millors fotos que faig, són les que no em veuen. Per això intente passar desapercebut, buscar llocs estratègics i així poder fer les millors fotografies. Quan em veuen, comença el *postureo i no és el que vull, però sé que forma part del joc perquè són moltes les persones que em coneixen. A mi la fotografia em costa diners de la butxaca. Han sigut molts, moltes organitzacions de carreres, que m’han proposat cobrar pel meu treball. Sempre els dic el mateix, que el meu gran recompensa és veure a la gent feliç. Per a mi un somriure val tots els diners del món. I amb això em basta, em sent prou pagat. Tot el que faig, tot el meu esforç, és de cor. L’amistat de tota eixa gent és la meua recompensa”, revela.

Una de les seues majors experiències va ser acompanyar durant un mes a la valenciana Raquel Landín, corredora, entrenadora, coach i fundadora de The Kenyan Urban Way, a Kenya. Encara guarda amb molt d’afecte una foto que li va fer un xiquet i que es pot veure en la seua pàgina web. Col·labora amb el Club BMX Alcoi, amb Fent Camí i tots els clubs i organitzacions de carreres de la zona. Durant la pandèmia es va dedicar a obrir un canal i oferir receptes pastisseres en Youtube. Ha arribat a fer fotos a alcoians als Pirineus a més de 2.500 metres d’altitud, “pujat a pics que després me les vaig vore i me les vaig desitjar per a baixar”. Es tracta d’una vida entregada als altres. Aquest estiu viatjarà al Japó amb la família a l’espera del viatge somiat, que per a ell és Costa Rica.