“El futbol és el meu millor psicòleg”

Als quatre anys ja corria darrere d’una pilota. Ara, 15 anys després, Iratxe Llata defensa la samarreta del Intercity, de Tercera Federació. Allí ha viscut dos ascensos, ha aprés a reinventar-se en diverses posicions i s’ha confirmat com una persona que no entén la seua vida sense el futbol. La seua història és la d’una jove generació que va créixer somiant amb referents que ara ja existeixen, que va barallar sense fer soroll i va obrir camí en un esport que no sempre els va tendir la mà.

El seu idil·li amb la pilota va nàixer a Alcoi, encara que els seus inicis no van ser senzills. “Llavors no hi havia cap club femení a la ciutat i havia d’anar a Cocentaina a entrenar”, recorda. No podia ni tan sols estar federada. Simplement gaudia jugant al futbol. L’apassionava. No mirava més enllà.

Als sis anys ja va poder jugar a la seua ciutat. Ho va fer en el Esides Caramanchel, on va estar fins als 14. Formant part d’equips mixtos, allí va viure, pràcticament sense adonar-se, la seua primera gran fita en el món del futbol. “Durant la meua etapa d’aleví em va dir la selecció valenciana femenina”. El primer somni s’havia complit sense ni tan sols haver-lo somiat.

Als 14 anys va fitxar per l’equip femení del CD Alcoyano. Amb l’elàstica blanc-i-blava va disputar, en Primera Regional, dues temporades que van consolidar el seu creixement i li van aportar visibilitat. De ben segur això va contribuir a poder pujar el següent escaló. I és que, als 17 anys, una nova oportunitat va trucar a la seua porta a través, com ella mateixa comenta, d’eixos “contactes informals” que tantes vegades mouen el món del futbol: el *Intercity va apostar per ella.

A Sant Joan, amb un any a La Nucia entremig, forma part d’un equip que competeix en Tercera Federació i va per més. “En el Intercity he viscut dos ascensos, i això és el millor que et pot donar el futbol”, assegura. “Es nota molt el salt. Tot és més professional. Ací he aprés que el futbol pot ser molt més que un entreteniment”, afirma *Iratxe *Llata.

I en tot eixe camí, en tot el seu relat, s’apuntala un fil constant que emergeix amb força: la família. “Els meus quatre avis han sigut clau, fonamentals”, remarca Iratxe, amb emoció continguda. “Quan era xicoteta, els meus pares treballaven i eren els meus avis els qui s’ocupaven de tot el relacionat amb el futbol i amb moltes coses més. Gran part del mèrit és seu”, conclou.

Eixe suport incondicional no solament ha acompanyat el seu desenvolupament esportiu, sinó també el seu creixement personal. De la seua família ha aprés valors que porta amb si dins i fora del verd: sacrifici, constància, humilitat. Tot això ho ha posat en pràctica des de molt jove. A causa del futbol, va haver de deixar Alcoi als 17 anys per a marxar-se a Sant Joan. “El futbol m’ha fet madurar, créixer i portar una vida molt distinta a la majoria de persones de la meua edat. Es fa dur dir que no a molts plans, però la recompensa val la pena”, sentència *Iratxe *Llata.

El temps i el camí semblen estar donant-li la raó. El seu nom cada vegada sona amb més força en l’avantsala de l’elit. La seua polivalència és una de les qualitats millor valorades. Es va formar com a migcampista de creació i la major part de la seua carrera l’ha exercida jugant de 8 o de 10. Però, especialment en les últimes temporades, el futbol l’ha anada modelant.

L’any passat el seu entrenador, davant l’abundància de migcampistes, va decidir provar-la com a central. “Em va dir que pel meu caràcter i per la meua bona eixida de pilota” podia jugar ací”. I així ho va fer. Aquesta campanya, el nou inquilí en la banqueta del *Intercity ha descobert una nova posició per a ella, la de lateral esquerra. Les seues característiques, segons ella mateixa defineix, li serveixen per a tot això: “soc tranquil·la, però també lluitadora i guerrera; o passa la pilota o passa la jugadora, però els dos no”, defineix *Iratxe, com a filosofia defensiva.

Sap que eixa versatilitat en el camp és un diamant en el futbol modern i que cada pas suposa una oportunitat de creixement. “El meu objectiu és no posar-me límits. Per descomptat que vull fer el salt a Segona Federació, però consolidar-se en Tercera tampoc és fàcil. El meu somni, encara que sé que és difícil, és arribar a Primera i ser convocada amb la selecció espanyola”, explica Iratxe Llata.

La jugadora alcoiana ha viscut des de dins el major salt del futbol femení a Espanya. La selecció va alçar el Mundial en 2023 i res va tornar a ser igual. “El canvi ha sigut enorme. És molt emocionant veure-ho i viure-ho”, afirma. Sempre recorda amb emoció una conversa amb la seua àvia després eixe títol. “Em va dir que ella també havia posat el seu granet d’arena perquè això passara. Eixa frase se’m quedarà gravada per sempre”. Pese al progrés, reconeix que encara queda molta faena per fer en aspectes com la visibilitat, la igualtat i la professionalització.

En el pla futbolístic, *Iratxe té referents clars. Sempre s’ha fixat en Alexia Putellas. “Una excompanya va coincidir amb ella i ací vaig pensar que no estava tan lluny”. A més, des de la seua reconversió cap a posicions més defensives, també mira a jugadores com Irene Paredes o Mapi León. “Aprendre de jugadores així és un luxe”, conclou Iratxe.

El futbol no ha sigut solament un projecte esportiu, sinó també una sustentació vital. “El futbol és el meu millor psicòleg, la meua via de fuita. Si el futbol anava bé, tot anava bé; i si no anava bé, llavors res anava bé”, confessa. Eixa relació quasi terapèutica li ha acompanyat en el seu creixement emocional i en la seua transició a la vida adulta, compaginant, no sense esforços, l’esport rei amb la seua formació com a Tècnic Superior en Ensenyament i Animació Socioesportiva. Entre entrenaments, estudis i viatges, el seu temps lliure és escàs. Però ho dedica al que més vol: família, amigues, música. “Cada vegada que vaig a Alcoi intente aprofitar-ho”.

Entre els estadis on ha jugat, cap com El *Collao. “És el camp de la meua ciutat. Jugar allí és especial”. També recorda el COTIF de L’Alcúdia com una experiència inoblidable per l’ambient que es respirava. I hi ha un camp que somia amb trepitjar: San Mamés. “Els meus avis són de l’Athletic i m’encantaria que em veren jugar allí”.