“El gran repte és detectar el càncer abans que aparega”

La curiositat científica de Lara Sanoguera té un origen íntimament personal. Diversos membres de la seua família van morir a causa del càncer i aquella experiència va marcar el seu camí. Després de la mort del seu avi, va decidir que volia entendre millor aquesta malaltia. Va estudiar Bioquímica i Ciències Biomèdiques a València i, amb el temps, la seua trajectòria la va portar fins a Valladolid, on treballa en un laboratori dedicat a investigar principalment el càncer de mama. Allí ha centrat el seu doctorat en l’estudi de les mutacions genètiques que poden provocar càncer hereditari.

– La seua investigació s’ha centrat en el càncer de mama hereditari. En què consisteix el treball que realitza al laboratori?
– Un dels grans problemes en les famílies amb càncer de mama hereditari és que a vegades sabem que hi ha una predisposició genètica, però no aconseguim identificar quina és la mutació concreta que s’està heretant. És a dir, hi ha un canvi en l’ADN que augmenta la probabilitat de desenvolupar càncer, no sols de mama, també de pròstata o colorectal, però encara no sabem quin és. El meu treball ha consistit a rastrejar els principals gens associats a aquest tipus de càncer per a intentar localitzar noves mutacions vinculades a la malaltia.

– Per què és tan important localitzar aquest origen genètic?
– Perquè permet actuar abans que aparega la malaltia. Si sabem quina mutació té una família, podem analitzar els familiars i saber qui és portador i qui no. A partir d’ací es poden aplicar mesures de prevenció molt més estrictes. En alguns casos es realitzen controls mèdics més freqüents i en altres fins i tot cirurgies preventives, com mastectomies o extirpacions d’ovaris. És el que va fer en el seu dia Angelina Jolie. Però per a poder prendre aquestes decisions primer cal conéixer la mutació.

– Durant la seua tesi s’han identificat diverses mutacions vinculades a aquesta malaltia. Quin impacte poden tindre aquestes troballes?
– Tenen impacte en el diagnòstic i en el tractament. Sabem que certs tractaments funcionen millor quan el càncer presenta determinades mutacions genètiques. Però per a aplicar aquestes teràpies primer cal saber si aquesta mutació està present. Per això és tan important generar dades i compartir-les. Nosaltres publiquem les nostres investigacions i aquestes mutacions passen a bases de dades públiques que utilitzen metges de tot el món per a orientar el diagnòstic genètic. En una ocasió vaig coincidir amb una oncòloga que em va donar les gràcies perquè havia utilitzat dades de la nostra investigació per a poder confirmar el diagnòstic genètic d’una pacient a Itàlia. Aquests moments són molt gratificants.

– El càncer és una malaltia molt complexa. Quins són hui els grans reptes científics?
– El càncer no és una sola malaltia, sinó moltes. Cada tumor té característiques diferents i moltes depenen de la genètica de cada persona. Ara mateix un dels grans reptes és el diagnòstic precoç. Detectar la malaltia abans que es manifeste. Per exemple, mitjançant biomarcadors en sang que ens permeten identificar senyals primerenques del càncer.

– Com és el dia a dia d’una investigadora que treballa amb ADN al laboratori?
– És prou semblant al de qualsevol altre treball. Matines, entres al laboratori i comences amb els experiments. Hi ha dies molt motivadors, quan els resultats ixen bé i veus que estàs avançant. I altres dies en què res funciona. La ciència té moltes decepcions, com problemes de finançament, projectes que no ixen endavant, o experiments que fallen, però quan alguna cosa funciona, eixa sensació compensa tot la resta.

– Com es gestionen aquests moments de frustració?
És fonamental saber desconnectar. A mi m’ajuda molt envoltar-me de persones que no estan en el món científic. Quan ixes del laboratori, t’oblides un poc de l’experiment que no ha eixit bé, et recarregues d’energia i l’endemà tornes a intentar-ho.

– També ha destacat per la seua tasca divulgativa. Per què és important explicar la ciència?
– Perquè la investigació moltes vegades és invisible per a la societat. La gent connecta més amb el metge que l’atén a l’hospital, però no sempre sap tot el treball que hi ha darrere als laboratoris. A més, en ciència els avanços no són tan ràpids com ens agradaria. Per a arribar a un resultat positiu primer hi ha molts intents fallits, i això és una cosa que també cal explicar.

– En els últims anys ha rebut premis per la seua capacitat per a comunicar ciència. Què suposen?
– Jo sempre he sigut molt vergonyosa, així que al principi va ser un repte enorme. La primera vegada vaig participar en el concurs ‘La teua tesi en tres minuts’ i havia d’explicar tot el meu doctorat en eixe temps. Quan veus que la gent connecta amb el que comptes i percep la passió que tens pel teu treball, això et dona molta energia.

– El finançament sol ser una de les grans preocupacions dels investigadors.
– Sens dubte. Moltes vegades hem de fer malabars per a tirar endavant els projectes. A més, les ajudes solen tindre moltes limitacions sobre en què es poden gastar els diners. Ara mateix, per exemple, al nostre laboratori estem entre projectes i hem de ser molt prudents amb les despeses.

– Si mira cap al futur, com li agradaria que evolucionara la seua carrera científica?
– Sobretot m’agradaria tindre estabilitat. És un dels grans problemes de la investigació. Moltes vegades t’exigeixen mobilitat constant i no sempre és fàcil anar-se’n a l’estranger sense saber si podràs tornar. A llarg termini m’agradaria combinar investigació i docència a la universitat, perquè això et dona més estabilitat i et permet continuar treballant al laboratori.

– Continua tenint la mateixa motivació que quan va començar?
– Sí. Malgrat les dificultats, continue sent una apassionada de la ciència. A Espanya es poden formar científics de molt alt nivell. És un camí exigent i a vegades frustrant, però quan saps que el teu treball pot ajudar a entendre millor una malaltia com el càncer, val la pena.