El realment important
Final d’any. Cada final d’any sol ser sinònim de fer balanç. Supose que això depén un poc de cada persona i de les vivències que aquesta haja tingut durant eixos 12 mesos, però sol ser una tònica bastant habitual quan s’acosten els últims dies de desembre.
També se suposa que Nadal és una època de bons auguris, de bona sintonia, de sentiments, d’emocions positives, de solidaritat, de creure en les bones accions…
I dic se suposa perquè crec que el gran percentatge d’eixos balanços i de les bones paraules nadalenques es queden en això, en balanços i paraules, no en fets, no en aprenentatges, perquè en aquest cas, tot això no se cenyiria únicament a quan l’arbre i les llums decoren els nostres salons i balcons –que per cert, cada vegada sembla que ocorre abans, en un temps no gaire llunyà crec que les llums penjaran dels balcons al mateix temps que els vestits de bany de l’estenedor–.
La societat actual em fa pensar això. Parle de la societat en el seu més ampli sentit i des de diferents perspectives.
Les coses banals que cobren una importància irreal és preocupant.
I considere que no està malament que eixos temes tinguen un espai –per això de la desconnexió dels problemes diaris, de l’estrés i altres tantes coses del dia a dia, de les obligacions i de la rutina– i ocupen part del nostre temps, però en el nostre interior hauríem de saber què és el realment important i quins són els assumptes als quals els hauríem de destinar temps i dedicació.
No obstant això, parle d’un temps que sembla que cada vegada corre més, que passa més de pressa i el pitjor de tot, no ens adonem que això ocorre, i és precisament al desembre quan pronostiquem que això no ens passarà quan el calendari marque 1 de gener.
La viralitat, el ‘clickbait’, i eixos termes tan actuals estan arribant massa lluny, i també les seues repercussions, tot això, enmig d’una voràgine de notícies que no donen temps a conéixer bé, en les quals ens quedem amb el més superficial i en les quals és molt difícil de reparar el mal.
No tot val, per a ningú, o almenys no hauria de valdre i tampoc ho hauríem de validar sumant-nos a corrents que ens arrosseguen, i el pitjor de tot, ens arrosseguen pels camins que uns altres volen.
Les coses canvien i tots ens hem d’adaptar, incloent-hi noves maneres de fer política, per exemple, emprant les xarxes socials per a guanyar adeptes i que uns altres sumen detractors en un moment en el qual dona la sensació que es va buscant la polaritat extrema utilitzant com a basa –en unes certes ocasions–, precisament, temes banals que tenen un rerefons del qual sembla que no ens preocupem a conéixer, demostrant que cada vegada estem més ‘buits’.
I dins de tot això, i del pessimisme que acompanya a aquest article, continue volent pensar que continua havent-hi esperança a l’interior de cadascun. Que els xicotets fets i gestos sí que són importants, tant per a un mateix, com per a donar exemple, encara que aquest no siga l’objectiu.
La nadala de ‘Nit de pau’ hauria de passar a dir-se ‘Dia de pau mental’, perquè a mi, aquest 2025, –parlant de balanços i conclusions– m’ha ensenyat amb escreix que no hi ha res més important que la pau mental, i que el camí per a arribar a ella, moltes vegades, no és gens fàcil, però que la meta, sí que et fa més fàcil la vida.
SHEILA GARCÍA. Periodista